“Hem volgut dissenyar el nostre programa de Govern com un programa d’estricta aplicació dels articles de la Constitució espanyola que protegeixen a la gent”, va destacar Pablo Iglesias. Les intervencions de la resta de dirigents van ser en la mateixa línia, exposant un projecte que “dialoga amb la Constitució espanyola”, en paraules de la secretària de Feminismes de Podemos, Sofia Castañón.

Iglesias va abordar el que seran les grans línies del programa econòmic i fiscal basat, en l’essencial, en una reforma fiscal progressiva i un increment del salari mínim per a estimular la demanda interna. Eixos centrals per a desenvolupar una estratègia de creixement econòmic i obtenir recursos per a incrementar la despesa pública, recordant els principis d’un tebi neokeynesianisme de matisos socialdemòcrates.

Algunes mesures que planteja aquest programa són l’increment del salari mínim a 1200€, assegurar uns ingressos mínims de 600€ per ciutadà, la creació d’un banc públic a partir de Bankia o la millora de serveis públics bàsics com a sanitat i educació entre altres.

Mesures que es finançarien mitjançant una reforma fiscal que es recolzaria en la idea de reduir els privilegis fiscals de les rendes del capital que gaudeixen d’una fiscalitat més reduïda, en comparació amb la que suporten les rendes del treball. Eliminant també els règims tributaris escandalosos dels quals vénen gaudint els fons voltor, com les SICAV i les SOCIMI. A més d’acabar amb les amnisties fiscals, elevar la fiscalitat per a les fortunes de més d’1 milió d’euros i reduir l’IVA per a determinats productes bàsics.

No hi ha dubte que l’augment dels impostos a les grans fortunes i la persecució dels grans evasors capitalistes per a finançar mesures socials és quelcom d’urgent necessitat. No obstant això, tal com ho planteja Podemos no deixa de ser un brindis al sol.

En primer lloc, perquè el seu programa es troba subordinat a una aliança de govern amb el PSOE. Ni les reformes més moderades que proposa Iglesias poden passar per una aliança de Govern amb el partit de les reformes fiscals i laborals en favor de les grans fortunes, de l’obediència màxima a les polítiques de retallades de Brussel·les i amb la força política que va aprovar amb nocturnitat i traïdoria una reforma constitucional perquè es pagués per sobre de tot i de tots, la devolució del deute a costa de qualsevol altra necessitat social bàsica.

En segon terme, perquè les pròpies estructures econòmiques i financeres internacionals desenvolupades pel capitalisme en el present període han anat encaminades cap al lliure moviment de capitals, sense cap control per part dels Estats, la qual cosa fa inviable qualsevol política realista dirigida cap a augmentar la contribució fiscal d’aquests capitals sense prendre mesures anticapitalistes que imposin el control de capitals, la nacionalització de la banca i el comerç exterior, així com el control obrer de la comptabilitat de les empreses. Mesures que per descomptat no tenen cap cabuda en la Constitució del Règim del 78 que reivindica Podemos.

La Constitució d’una democràcia “per a rics”

Per a fonamentar l’eix de la seva campanya, Podemos es basa en articles de la Constitució tals com l’article 35, que es refereix al dret a una ocupació suficientment remunerada, l’article 47, que atorgaria dret a habitatge digne, o l’article 128, que suposadament posaria la riquesa en funció de l’“interès general”. El que no esmenta Podemos, no obstant això, és que la gènesi d’aquesta Constitució va ser el “lligat i ben lligat” de Francisco Franco i que aquests aspectes pseudosocials de la Constitució no van ser més que una cobertura -atesa la relació de forces del moment i la necessitat d’impedir un ascens obrer i popular- per a garantir els grans interessos del capitalisme espanyol. La veritable “constitució” dins de la Constitució, que garanteix la “democràcia per a rics” del 78 sacrificant les grans aspiracions socials i democràtiques de la majoria social.

Encara que cal ser justos amb Podemos i reconèixer que per a ser un programa que té la pretensió de “basar-se” en la Constitució, és bastant fidel a ella. Especialment per les seves grans absències, com el dret a decidir del poble català i el conjunt dels pobles de l’Estat espanyol, les aspiracions democràtiques del qual Podemos continua subordinant a la cerca d’un utòpic referèndum pactat en els marcs del Règim mentre els líders independentistes catalans continuen presos. O absències com l’exigència d’un referèndum sobre la monarquia hereva de la dictadura de Franco, limitant-se a proposar acabar amb la inviolabilitat del Rei, però acceptant la seva figura per aquesta via. I, per descomptat, l’absència total de qualsevol pretensió d’obrir processos constituents lliures i sobirans.

Pablo Iglesias s’ha convertit en el millor dels defensors del Règim del 78. Assumint els seus marcs tracta de convèncer-nos que en la seva Constitució està la via per a resoldre els problemes socials de les grans majories. Convidant a tothom a la seva lectura, com un evangelista i la seva Bíblia. En aquest context, és impossible no recordar-se de Julio Anguita en els seus moments més folklòricament eurocomunistes, quan deia que la seva major utopia seria “que els governs compleixin amb la Constitució”.

L’últim gir (discursiu, que no polític) de Podemos, reflecteix la seva completa adaptació al règim monàrquic del 78. Destinació inevitable de les aspiracions laclausianes de “radicalitzar la democràcia” del primer Podemos -amb Errejón inclòs-. Un nou conformisme que, cal dir, és el camí natural pel qual transita el conjunt del neorreformisme. Una veritable “tragèdia grega”, fent honor a la deriva de Syriza, que recordem, va passar d’un discurs i programa reformista d’esquerres -més que el de Podemos, tot sigui dit- a ser l’aplicador fidel dels plans d’ajust de la UE i l’FMI contra el poble grec.

Encara que Podem no ha passat per la prova del poder com en el cas grec, els autodenominats “ajuntaments del canvi” han estat, a petita escala, una experiència dels límits de la seva política. El balanç del municipalisme podemista difícilment podria ser pitjor. S’han deixat de costat les grans necessitats com la fi dels desnonaments, la remunicipalizació dels serveis públics o posar fi a la persecució dels migrants, per no parlar de les tímides proclames inicials a favor de la “reestructuració” del deute, entre altres; al contrari, del pagament rigorós del deute s’ha fet bandera juntament amb la continuïtat dels "pelotazos" urbanístics, mentre tota mesura en favor de les masses populars va ser abandonada davant el “no es pot” dels poders fàctics del capital.

Caldria preguntar-li a Pablo Iglesias si li sembla que l’operació Chamartín compleix amb el que es disposa en l’article 47 de la CE i ha estat posada en funció de l’interès general i no de l’especulació urbanística.

Promeses i realitats

El programa de Podemos per a les eleccions del 28-A, encara que proposa algunes mesures que molts titllen de “audaces”, no va més enllà d’un moderat pla de reformes amb la il·lusió d’humanitzar el sistema capitalista a l’Estat espanyol.

No obstant això, el major límit del programa no està en la moderació del seu articulat, sinó en l’estratègia política de Podemos: conquistar-les pacíficament a través de l’entramat institucional del règim capitalista, i més precisament, governant al costat del PSOE, és a dir, amb un dels principals gestors dels negocis del capitalisme espanyol i l’Ibex35.

Amb tots els seus límits, la major part de les mesures que promet Podemos trobaran la resistència dels poders reals del capitalisme espanyol. Entre ells, del propi Partit Socialista de Pedro Sánchez al qual Pablo Iglesias li tendeix la mà per a formar un “govern progressista”. Aquesta és la major impostura del programa de Podemos.

Els capitalistes i la seva casta de polítics a sou consideren el seu dret sagrat que les coses segueixin com estan i que els privilegiats continuïn mantenint els seus privilegis, mentre la classe treballadora, les dones, la joventut i els sectors populars, defensem contra ells el nostre dret a la vida, la sanitat, el treball i l’educació.

Si aquesta és una veritat històrica, ho és encara més quan l’economia capitalista entra en crisi. I aquesta és justament la dinàmica que ja preanuncia l’economia europea i espanyola per als pròxims mesos i anys, prometent amb seguretat dues coses: més ajustos antipopulars i menys marge per a la implementació de programes reformistes.

En aquest marc, qualsevol mesura, per més mínima que sigui a favor de la classe treballadora i les classes populars, només pot conquistar-se mitjançant la lluita de classes. Com va dir Marx, “entre drets iguals decideix la força.”

Davant aquesta realitat, que es conjuga amb les creixents tendències a la polarització política i l’emergència de l’extrema dreta, el límit fonamental no només del programa, sinó de l’estratègia de Podemos, és que manca -i ni tan sols es proposa desenvolupar- de les forces socials i materials que permetin canviar la relació de forces i imposar una sortida per a les majories socials, en detriment dels privilegiats i els seus privilegis. Perquè, encara que Pablo Iglesias ja no ho cregui, la lluita de classes continua sent el motor de la història.