http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
ENTREVISTA VIDAL ARAGONÉS 1/2
“El nostre gran error va ser no haver presentat una alternativa política a l’independentisme majoritari”
Santiago Lupe
Barcelona | @SantiagoLupeBCN

Publiquem en dues parts una interessant entrevista amb el diputat de la CUP-CC al Parlament de Catalunya, Vidal Aragonés. En aquesta primera part abordem la seva lectura de la crisi del Règim del 78, el seu balanç i autocrítica sobre la “tardor catalana” i la seva hipòtesi per al ressorgiment del moviment democràtic català en el nou marc.

Ver online

Esquerra Diari entra al Parlament. És divendres, hi ha poca activitat, encara que la setmana ha tornat a estar carregada políticament. Testimonis de guàrdies civils al Suprem han continuat alimentant un relat apocalíptic de l’1-O. PP, Cs i Vox segueixen amb la seva guerra a veure qui està més a la dreta. El PSOE i Podemos continuen encoratjant a la participació i assumir que només el mal menor pot frenar la dreta. L’independentisme ha viscut una altra setmana de guerra al groc, la direcció processista sembla limitada a aquesta guerra de símbols. En tot aquest context: Què pensa la CUP?

Ens reunim amb Vidal Aragonés, diputat de la CUP-CC al Parlament de Catalunya des de les eleccions del 21D de 2017. Va néixer al 1978, igual que el Règim contra el qual combat, a Cornellà de Llobregat, un dels bastions del cinturó vermell de l’àrea metropolitana del Barcelonès. Des dels 90 ha estat part de diferents moviments socials. És professor de Dret a la UAB i un destacat advocat laboralista del Col·lectiu Ronda.

El Règim del 78 continua en una gran crisi que no tanca i s’enforteixen les tendències a donar-li una sortida reaccionària, de les quals l’auge de VOX és només la seva màxima expressió, quina lectura feu d’aquest moment?

És cert que el Règim del 78 continua molt afeblit però això no es correspon immediatament amb si l’aparell estatal està feble o fort. Hi ha un procés de recentralizació, amb el principal punt de tensió a Catalunya. A Euskal Herria, la resta dels Països Catalans i Galiza la situació és diferent. Catalunya és avui una comunitat autònoma amb una capacitat d’autogovern inferior a altres. No perquè legislativament sigui així, sinó per la intervenció repressiva. També hi ha un procés, anterior al 2017, d’augment de la repressió general, del qual el paradigma és la Llei Mordassa.

En el terreny social hi ha dues grans fites de reculada. La modificació de l’article 135 de la Constitució, que respon a la Troica i posa el pagament del deute en el centre de tota política econòmica. No hi ha doncs, dins del Règim, possibilitat de polítiques socials transformadores. L’altre fita són les contrareformes laborals i de les pensions. Les del PP, i també les del PSOE, que va reformar les pensions al 2011 amb el suport de la burocràcia sindical. Tot sempre amb l’acord de la dreta catalana.

Ara el Règim obre una altra bretxa que canvia la centralitat de la discussió política incorporant a VOX. És una reacció contra el feminisme, contra la classe treballadora migrada i contra el procés nacional català. Tres eixos que el PP i Cs, i en la qüestió catalana per moments també el PSOE, havien radicalitzat en el seu discurs. Vox ve de sectors del PP, no oblidem que en les europees del 2014 Vox es va presentar gràcies als avals de regidors d’aquest partit.

Tot això l’ha fet emergir, fins i tot pot ser que de forma descontrolada en el terreny electoral, però això no és un problema per al Règim. Si PP i Cs no sumen majoria absoluta no els preocupa. El que els preocupa és l’estabilitat del Règim i això passa perquè hi hagi un govern format per forces del Règim, quelcom que inclou des del PSOE fins a Vox.

Nosaltres no ens atrevim a dir que siguin feixisme, això té un altre context històric. És una extrema dreta clàssica que ve de la dreta extrema que era el PP, i ja veurem que acaba sent en un futur. Fins ara no ha tingut una connexió directa amb la classe treballadora, però això no significa que això pugui donar-se.

En aquest marc general, com encaixeu el que està passant al Suprem? Què és el que s’està desenvolupant a l’Alt Tribunal?

És la resposta del Règim a la lluita pel dret d’autodeterminació. El poble català va fer un referèndum que es plantejava com a impossible, i que va ser el major intent de ruptura dels últims 40 anys. No hi ha res comparable, ni tan sols expressions de classe com les vagues generals, ni quantitativa ni qualitativament. S’estava posant sobre la taula acabar amb el Règim del 78, per mitjà d’una forma, la república catalana, que ja veuríem quina correlació de classes expressaria. I fer-ho amb la participació democràtica de les classes populars que van fer possible l’1-O.

La resposta és un judici polític contra ANC, Òmnium i els representants polítics, des dels de l’antiga Convergència, a ERC i la CUP. Es busca criminalitzar i reprimir, per tant les penes seran importants. El judici és una mera ficció. Els que venim del camp del dret i hem estat a algunes de les sessions veiem que només busca donar forma de judici al que ja està preparat, que són condemnes importants. Pot tenir problemes importants sobre alguns temes formals perquè Estrasburg no els “tiri de les orelles”, però no els preocupa perquè per a quan arriba la seva resolució s’hauran complert penes de 6 o 8 anys.

De l’anecdòtic es pretén generalitzar i parlar d’una actuació violenta del poble de Catalunya que mai va existir. No té sentit ni la rebel·lió ni la malversació. Fins al ministre del PP va dir que es tenia controlat fins a l’últim cèntim. I sobre la rebel·lió no hi ha ni “alçament tumultuari”, ni agressions als agents… a més de que els referèndums il·legals van sortir del Codi Penal. Pot haver-hi altres elements, sota el seu propi marc jurídic, com una desobediència per fer el que la norma no permet, però mai rebel·lió.

Estem davant un aparell de l’Estat que ve del Franquisme i unes penes que ja estan construïdes a les que només els falta posar el nombre concret d’anys de presó.

Tornant a la tardor catalana. Quin balanç feu des de la CUP? Què va sortir malament? Em refereixo al procés en general, les seves direccions -amb les quals veniu sostenint una crítica més oberta- i com és la vostra reflexió i autocrítica, si n’hi ha, a la política mateixa de la CUP.

Nosaltres sempre volem destacar en primer lloc el que va sortir bé. Però també haig de dir-te que, abans de l’1-O, entre nosaltres mateixos hi havia més que dubtes raonables sobre si el referèndum es realitzaria o no. Crec que hem de fer una revisió crítica d’això, perquè no sempre cal construir política en relació al que creus que passarà, sinó en relació als teus objectius.

Els centenars d’actes que va fer la CUP abans de l’1-O, la preparació d’aquest, no només per la CUP sinó per totes les forces i els dos grans moviments socials independentistes, el sorgiment dels CDR… és un gran tresor per a posar en valor. La vaga general del 3 d’octubre va obrir una possibilitat de disputa del territori i del poder real, no del formal, a l’Estat espanyol. Aquest va ser el moment, aquestes 72 hores que van de l’1-O, quan es resisteix la repressió i es fa el referèndum, al 3-O, on es fa una vaga general sense precedents. Ni en els anys 30 ni en les posteriors a la Transició va haver-hi tanta participació. Era una vaga socio-política amb una expressió clara de classe, perquè qui va parar el país va ser la classe treballadora.

Què va fallar? Segurament que no hi havia una preparació de com donar compliment al mandat del resultat de l’1-O. Això no estava preparat ni pel govern, ni per ANC i Òmnium i tampoc per la CUP. És una cosa que ha assumit el conjunt de l’independentisme, però que ho assumim no significa que no hàgim de fer crítica. L’element d’autocrítica és que la CUP, més enllà dels dubtes que pogués haver-hi sobre si es realitzaria o no el referèndum no havíem discutit tampoc què fer després de l’1-O.

La CUP ha iniciat, i encara no ha resolt, un procés d’autocrítica i reflexió sobre què va fallar, què no es va preparar. Segurament el nostre gran error va ser no haver tingut la capacitat de presentar-nos amb una alternativa política, a partir del 3-O, a l’independentisme majoritari.

Hi ha també qüestions objectives, no només subjectives, com que el 3-O la militància de la CUP arriba esgotada política, física i humanament del cicle de mobilitzacions que inicia amb el 2015 i després d’haver-ho donat tot per al referèndum. Llegit també des de la realitat que la majoria és una militància jove, no només en edat sinó en quant a moviment polític, no ve de dècades i dècades de lluites, excepte una part que ve de l’esquerra independentista.

Ara la discussió és veure quin programa polític, quines consignes, quina organització… hauríem d’haver posat damunt de la taula per a poder fer efectiu el mandat de l’1-O.

Tot això es creua amb una altra discussió sobre si aquest era el moment, si teníem correlació de forces suficient per a avançar o si per contra, la correlació era tan justa, que l’haver avançat hagués generat un exercici de frustració i fins i tot de cruiximent polític. Estem en un procés de debat, que no s’ha tancat, i és important resoldre-ho perquè en aquesta discussió trobarem resposta a les necessitats d’una nova realitat.

Sobre això últim que dius. Hi ha alguna hipòtesi, o vàries, sobre com reprendre aquesta lluita pel dret a l’autodeterminació en el nou marc post 2017?

Sí, tot i que encara no hem tancat la discussió del què va faltar, s’ha avançat més sobre què fer en l’actual etapa.

En primer lloc fem una denúncia del que significa el Parlament de Catalunya, que és una institució buida de sobirania en allò social i nacional. També una crítica contundent a l’independentisme majoritari de JxCat i ERC, que ha assumit la repressió i la intervenció de l’Estat. No hi ha hagut ni un sol fet de desobediència en aquests dos nivells. Un exercici de desobediència política que alhora significaria obediència a un mandat de ruptura. No parlem ni tan sols de fer efectiva avui la república, sinó de no assumir la constant intervenció de l’Estat espanyol i d’avançar en mandats concrets, que és pel que els diputats i diputades independentistes estan en aquest Parlament.

Creiem que no és just situar en el mateix pla a la CUP que a JxCat o ERC. No estem tenint el mateix comportament polític. Una altra cosa és que fins a l’actual moment hem intentat portar-los a les seves contradiccions. Però en l’actual moment creiem que ja no és possible.

Per això el que posem damunt de la taula és que la construcció de la república no passa per les institucions, passa pel moviment popular. Per reforçar allò que ha estat la centralitat del projecte de la CUP: la construcció de la unitat popular. Tant en clau social, com ara també el full de ruta per a la construcció de la república catalana.

On construeixen les classes populars sobiranies? En les lluites. Aquest ha de ser el nostre marc d’intervenció política. Això significa posar en relació el problema de l’habitatge a una resolució política. Hem d’estar en les PAHs, en els sindicats d’inquilins… posar a la seva disposició militància i altaveu polític. També en la reconquesta de la sanitat pública i l’educació pública. I per descomptat en el món del treball, si tenim una feblesa és la intervenció en la classe. És un paradigma fals que la classe treballadora no ha participat en el moviment d’emancipació nacional, però és cert que no ho ha fet íntegrament. I hi ha per tant terreny que recórrer.

La batalla electoral és molt secundària en l’actual moment. Li donem una certa importància al que es denomina municipalisme, que no és localisme, sinó buscar altaveus potents que et connectin amb les teves veïnes i veïns, associacions de pares i mares… Connectar amb el dia a dia de la majoria de la societat. Quelcom que al Parlament de Catalunya és molt petit si ho comparem amb els 400 o 500 regidors i regidores que podem arribar a tenir després de maig.

A més volem construir una nova institucionalitat. Fent crides a nivell de base i de barris, al fet que les estructures independentistes -com ANC, Òmnium o els CDR- es puguin trobar per a construir noves institucions a nivell local. Que es discuteixi que fer i que traslladar a la institucionalitat oficial perquè un possible nou escenari com el del 2017 no sigui fallit.

Aquí defensem tres eixos: les infraestructures principals han de ser públiques, com els ports o aeroports; el control del territori, mitjançant comitès locals o de defensa, que siguin legals, i que deixin sense efecte l’actuació de les forces repressives, tinguin el color que tinguin; i un programa polític que doni una alternativa a la classe treballadora, en el qual per exemple es posi fi al model privatitzat de la sanitat en mans de multinacionals o d’un sector de la burgesia catalana.

Fa molt temps un programa que parlés de nacionalitzacions no es podia ni plantejar. Però ara hi ha fins i tot un sector de l’independentisme que no venia d’una tradició progressista que pot arribar a veure’l. Per què? Perquè han vist el rol que han jugat les grans empreses, les elèctriques… que marxaven i boicotejaven la república catalana. És una cosa tan senzilla com que molt del que abans era públic ho torni a ser, com per exemple Telefónica. Però a més replantejant com es gestionen, fer un nou model d’empresa pública. Ha d’haver-hi elements de cogestió entre l’administració i els treballadors, però també amb la participació de la societat civil.

Pots llegir aquí la segona part de l’entrevista:“El mal menor contra Vox és un “engañabobos”

 
Izquierda Diario
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
info@izquierdadiario.es
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic