La patronal del camp andalús i els mitjans de comunicació afins vénen pregonant en aquesta última setmana una suposada “escassetat” de treballadors per a la recollida de la maduixa a Huelva. El que no diuen és que el sistema de contractació de la patronal agrària es basa en el colonialisme i la vulneració sistemàtica dels convenis agraris i abusos com les que es van donar en el cas de les treballadores de la maduixa que van intentar deportar il·legalment al juny de 2018.

Aquesta patronal porta 20 anys emprant el sistema de contractació en origen (Europa de l’Est i el Marroc). Aquest any el Govern central ha autoritzat 19.200 nous contractes de treballadors del Marroc per a la recollida dels fruits vermells i cítrics a la província (mil més que en 2018). No comptem amb dades d’altres nacionalitats, però les xifres poden ser molt més altes. Una contractació planificada sobre la base de les polítiques de contractació que porten fent al llarg de 20 anys, no com a fruit d’una sobtada escassetat de treballadors.

Què aconsegueixen amb aquest sistema de contractació? Una mà d’obra més dòcil donat que genera una gran indefensió entre les treballadores contractades. Aquestes són més vulnerables a les pressions dels seus patrons perquè en qualsevol moment se les pot amenaçar amb retornar-les als seus països, ser coaccionades amb el típic “a l’any que ve no et cridarem”, a més tenen un major desconeixement de l’idioma i, per descomptat de la legalitat, convenis o drets fonamentals.

A aquestes condicions molt avantatjoses per als terratinents, s’afegeixen altres basades en el gènere per a poder explotar més impunement a aquestes dones: “Els requisits per a contractar d’origen a aquestes dones són: ser originària d’un medi rural amb experiència en l’agricultura, estar casada, vídua o divorciada i tenir almenys un fill menor de 14 anys. En definitiva, el que busquen és població femenina més vulnerable per a condicionar-les, no solament al fet que tornin al seu país d’origen una vegada acabi la temporada de recollida, sinó per també sotmetre-les a pitjors condicions”.

El tracte vexatori o els abusos sexuals acompanyen les condicions de semiesclavitud en el treball com vam poder veure en el cas de les jornaleres marroquines que havien sofert abusos sexuals i “deportació il·legal” per part d’empresaris i capatassos al juny de 2018. Una lluita iniciada pel SAT (Sindicato Andaluz de Trabajadores) que va indignar a milers de persones al llarg del territori espanyol.

Per què li donen veu els mitjans a aquestes afirmacions de la patronal agrària?, per a estigmatitzar als treballadors i justificar futures reformes laborals.

El latifundi 2.0 i les seves conseqüències per als treballadors andalusos

Aquest model d’explotació laboral, herència de l’Antic Règim, cobreix bé les necessitats de l’empresariat agrari andalús que s’ha centrat en la producció de fruites i hortalisses. Aquesta producció la col·loquen en mercats europeus i té els seus epicentres a Huelva, Almería i Granada.

L’augment de més de l’11% de superfície de fruits vermells conreada en 2018 permet fer-nos idea dels enormes beneficis que obtenen els terratinents.

L’enorme concentració de la propietat de la terra característica del latifundi és el problema històric d’Andalusia. De fet, a l’Andalusia actual la terra està concentrada en menys mans que en els anys 30. En 1930, 5.400 finques tenien uns 3.377.515 hectàrees, el 42,24% de les terres d’Andalusia. En 1990, 5.980 finques acaparen 4.181.860 hectàrees, el 55,05% del total de terres cultivables d’Andalusia (7.595.609 has). Una extrema concentració de la terra que ve acompanyada dels 7.913 vedats privats que hi ha a Andalusia, terres que no es conreen, però que són necessàries per a l’oci dels “senyorets”.

Ara els terratinents han donat amb una útil eina, la importació de mà d’obra barata, i sense possibilitat d’estrènyer llaços de solidaritat en l’àmbit local que és fonamental per a mantenir les taxes de guany d’aquesta burgesia agrària. Les contractacions són la millor eina per a imposar aquest “ambient laboral” regulat per l’arbitrarietat patronal.

Aquest model econòmic suposadament reinventat en el s. XXI és la principal causa de la llarga llista de problemes que sofreixen els treballadors andalusos.

Atur Estructural: A Andalusia se sofreixen taxes d’atur estructural que dobleguen o tripliquen les d’altres Comunitats Autònomes i tripliquen les d’altres nacions de la UE. El desenvolupament d’un espès teixit industrial anava contra els interessos de la burgesia agrària andalusa i de les altres burgesies regionals que treien profit dels seus productes agrícoles. Es va crear així una situació similar a la del sud d’Itàlia en la qual el nord industrial utilitzava al sud com si fos una espècie de “colònia” de la qual treure matèries primeres i en la qual vendre les seves manufactures.

Emigració Forçosa: L’emigració forçosa a Andalusia, al voltant de 2 milions de persones d’origen andalús viuen fora de la seva Comunitat Autònoma, de les quals gairebé 250.000 resideixen a l’estranger, segons dades de la Consejería de Presidencia, Administración Pública y Interior de la Junta de Andalucía. En el cas de Huelva, al començament de la crisi 57.528 persones nascudes a la província havien establert la seva residència en altres comunitats autònomes, amb el que actualment és plausible un increment d’aquestes xifres.

Una esperança de vida més reduïda: els treballadors andalusos viuran 5 anys menys que els de Madrid o altres regions, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística. I hem de recordar que en aquestes dades són mitjanes de les esperances de vida d’andalusos rics i treballadors, amb la qual cosa en el cas dels treballadors les diferències poden ser majors.

La pobresa: Un 37,3% de la població a Andalusia està en risc de pobresa, a la provincia de Huelva (la terra de la maduixa) un 36,3% de la població està en risc de pobresa, segons l’Informe sobre l’Estat de la Pobresa a Andalusia.

Agreujament de la desigualtat i la violència patriarcal: Una situació que s’agreuja per a les jornaleres tal com afirma des de l’Àrea de dona i polítiques d’Igualtat de CC OO a Huelva, Carmen Arenas: “El 40% de les dones treballadores de Huelva cobrem menys de 370 euros mensuals i un 24% més percebem menys del Salari Mínim Interprofessional (SMI) que actualment és de 900 euros”. A aquesta desigualtat salarial se sumen els abusos sexuals i diverses violències contra les treballadores que ve denunciant el sindicat SAT des de fa anys.

Aquesta situació sagnant que es viu en el camp andalús exigeix que es porti a terme d’una vegada una veritable Reforma Agrària, col·lectivitzant la terra tal com demanden els jornalers en lluita a Andalusia, una reforma que atorgui la terra a qui la treballa. La solidaritat i l’organització entre els treballadors, les dones, les immigrants són les eines fonamentals per a acabar amb els “mals històrics” que sofreixen els treballadors andalusos.