http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
ANALISI
Crisi de Podemos, què diu l’esquerra anticapitalista?
Santiago Lupe
Barcelona | @SantiagoLupeBCN

S’anima el “Joc de Trons” entre Errejón, Podemos i IU. Anticapitalistas advoca per tornar als orígens i ’La Bancada’ pel retorn al social. La lluita per una hipòtesi anticapitalista i de classe.

Ver online

La dimissió d’Errejón de la seva acta de diputat demostra que estem davant un cisma sense retorn que aprofundeix la fi del cicle polític que les “forces del canvi”, o el que nosaltres hem denominat com el “nou reformisme”, iniciessin fa ara cinc anys. No obstant això, aquesta crisi oberta està generant una cascada de reaccions més enllà de "pablistes" i "errejonistes".

Izquierda Unida va ser la primera en sortir a qüestionar la decisió d’Errejón. Garzón li va retreure “aquest tipus de decisions en un moment en el qual creix l’extrema dreta, l’important és sumar i no dividir” i es va postular com l’engranatge per a intentar reconstruir la “unitat de l’esquerra”. Res diferent al que havia plantejat Iglesias en la seva audiocarta als inscrits, en la qual reafirmava la decisió de la seva organització de presentar-se a les autonòmiques madrilenyes reeditant la coalició d’Unidos Podemos.

Malgrat aquest “tancament de files” amb Iglesias, aquest surt afeblit per a continuar imposant el mateix mètode caudillístic tant dins de Podemos, com amb els seus socis subalterns. IU vol marcar la seva pròpia agenda, recuperar visibilitat mediàtica i guanyar posició de força en les negociacions amb el que quedi de Podemos a Madrid després del terratrèmol.

Fins a l’“errejonazo” IU es mantenia en una bona sintonia amb Carmena per a integrar-se en les seves llistes a l’Ajuntament. De fet, el dimecres de la setmana passada van estar prop d’arribar a un preacord. No obstant això, el portaveu d’IU Madrid, Ángel Guillén, va assegurar aquest dimecres que “IU ciutat no donarà suport a qui al seu torn confronti contra IU regió”. Deixava així la porta oberta a competir també amb Carmena amb una llista en solitari o en comú al costat d’Anticapitalistas.

Venint d’IU tot això té múltiples interpretacions. Pot ser simplement que intenti guanyar un espai propi com a futur soci, al costat del PSOE, d’un nou govern municipal de Carmena, i consolidar, o fins i tot ampliar, l’aparell aconseguit en aquesta legislatura. Pot també usar aquesta basa per a intercanviar-la per més i millors llocs de sortida en la candidatura a negociar amb Podemos. O podria fins i tot ser una pressió sobre el mateix Podemos perquè recapaciti la seva decisió de no negociar amb Más Madrid en la comunitat.

Tot succeïa en el mateix dia en què Iglesias confirmava, una vegada més, que “Iñigo no és Carmena”, i que per tant en la capital s’abstindria de presentar cap candidatura, així com integrar en la de l’actual alcaldessa candidats propis. Ja abans Carmena havia rebutjat públicament al exJEMAD Julio Rodríguez com a company de papereta, qui veia així novament frustrada la seva carrera política (i van tres).

Però les discrepàncies amb la línia d’Iglesias se li comencen a obrir també en el front intern. Errejón pot haver abandonat l’acta, però errejonistes són uns quants més. A Vistalegre II va obtenir més d’un terç dels vots i la seva candidatura a les primàries -amb el suport llavors d’Iglesias- va superar el 95%. En el fòrum de debat intern, Plaza Podemos, comença a orquestrar-se una campanya per a exigir que es consulti a les bases la negativa de l’actual direcció a negociar una candidatura comuna amb Mas Madrid. Una cosa d’altra banda coherent amb el mètode plebiscitari d’Iglesias que va arribar a consultar fins i tot perquè es beneís la compra del seu xalet.

Així d’enrevessada està la “baixa política” del nou reformisme a Madrid. Diem “baixa” perquè en última instància les diferències de programa i estratègia entre les forces en discussió no justifiquen la guerra iniciada. Carmena-Errejón són potser els millors representants del sector que més obertament es juga a girar cap a la centreequerra per a constituir un “bloc de progrés” amb el PSOE amb poques condicions. Però aquesta és la política a la qual ve jugant Unitdos Podemos, sota el comandament d’Iglesias i Garzón, respecte al govern de Pedro Sánchez. Pot haver-hi diferències de grau, ritmes i, sobretot, discursos i gestualitat, però el nord és idèntic: cogobernar amb el PSOE -com primera o com segona força- Ajuntament i Comunitat, per a aplicar un programa de reformes respectuoses amb els grans poders capitalistes -com ha fet durant quatre anys Carmena- i sense cap proposta impugnatoria de l’actual règim polític.

A l’esquerra d’aquesta lluita s’han fet sentir també algunes veus crítiques, com la d’Anticapitalistas. La formació va sortir el mateix dia de l’OPA d’Errejón a proposar la formació de candidatures “rupturistes i d’esquerra” tant al col·lectiu ’La Bancada’ -integrat per alguns regidors i activistes que van formar part d’Ahora Madrid i que també s’havien negat a integrar-se a la llista de Carmena en aquesta ocasió-, com a IU i a Podemos.

Sorprèn que la crida tingui com a dos dels principals interlocutors per a aquesta “alternativa” a IU i Podemos, les mateixes formacions que vénen coincidint en allò fonamental amb Errejón: el cogovern amb el PSOE. De fet, va implícita en la proposta, que al final la clau és sumar tots els vots de l’“esquerra” -incloent al PSOE- per a escombrar al PP.

El contingut programàtic d’aquest “rupturisme”, sembla no ser un altre que el de reeditar un programa de “reformes radicals” com el que aixecava Ahora Madrid en 2015. No obstant això, en aquells “orígens” ja s’havien deixat aparcades mesures que enfrontessin als grans capitalistes metropolitans o apuntessin al no pagament del deute, qüestions essencials per a buscar una sortida estructural als grans problemes socials.

Aquesta defensa de l’Ahora Madrid original part d’un balanç molt crític amb la gestió municipal de Carmena. No els falta raó en què ni tan sols aquell programa de tèbies reformes ha estat portat endavant per l’alcaldessa. Però perden de vista que això estava inscript en el projecte original. La negativa a proposar mesures obertament anticapitalistes, sense posar l’eix al mateix temps en el desenvolupament de la mobilització social per a poder imposar solucions estructurals als problemes d’habitatge, desocupació o pobresa de la capital, només podia conduir a una rebaixa sense límit del programa fins als “límits del possible”. En altres paraules, a aquesta refundació de la socialdemocràcia per la qual treballen per diferents vies els Errejón, Iglesias o Garzón.

Una altra gran absència en el seu balanç és el no reparar en el poc que s’ha distingit d’aquesta trajectòria l’ajuntament de Cadis, que governa el ‘Kichi’, un dirigent d’Anticapitalistes i que s’ha sostingut durant quatre anys en el suport institucional dels regidors del PSOE. L’experiència de Cadis no és precisament un exemple de com utilitzar les posicions institucionals per a desenvolupar l’organització i la mobilització social. L’únic alcalde d’Anticapitalistes, lamentablement, serà tristament recordat per haver lliurat la medalla d’or a la "Virgen del Rosario", o per haver assegurat que entre “pau” i “pa”, optava per el “pa”, donant suport a la venda de corbetes per part de l’Estat espanyol a Aràbia Saudita per a no perdre llocs de treball en les drassanes, sense plantejar-se si la possibilitat de lluitar per que aquesta empresa estatal garanteix les ocupacions i una altra càrrega de treball. No consideren que fa falta un balanç autocrític d’aquesta experiència de govern municipal?

Finalment, alguns sectors que impulsen l’espai de ’La Bancada’ també han intervingut en el debat sobre l’‘errejonazo’ i les seves conseqüències. És el cas de Emanuel Rodríguez, qui coincideix amb la reivindicació del projecte d’Ahora Madrid dels orígens. El balanç del seu fracàs el fa recaure en la política mediàtica i centralista de Podemos i Carmena, així com en el menyspreu al seu programa, que va ser titllat per l’alcaldessa com una llista de suggeriments.

Rodríguez considera que la línia comuna dels Errejón, Iglesias, Echenique o Montero és la idea d’una “inevitable aliança amb el PSOE”. Li faltaria dir que també ho és dels Garzón, o per ventura IU no comparteix plenament el full de ruta d’aconseguir acords de cogovern amb els socialistes com els que ve practicant des d’inicis dels 2000?

A diferència d’Anticapitalistes, Emmanuel Rodríguez apunta que la (re)construcció de quelcom semblant al que va ser Ahora Madrid en els orígens és improbable. La raó? Alguna de les principals forces que van ser part de la seva gestació, especialment IU, insisteixen amb reeditar l’aliança amb Podemos. És a dir, falten socis per a fer-ho. De fet, la seva principal crítica a la formació de Garzón és proposar-se precisament com a “ciment d’unitat”.

Davant l’improbable de poder constituir una alternativa electoral, Rodríguez sembla proposar una volta al social, a enfortir una “base social i cultural” sobre la qual en un futur pogués emergir algun projecte democratitzador superador dels fenòmens que van representar Podemos i l’esquerra del canvi. Es tracta doncs de crear “opinió pública i mitjans de comunicació propis”, “idees i propostes efectives que es puguin encarnar en resultats concrets”, "sindicats independents", “economies pròpies (principalment cooperatives)”, “espais d’agitació i acció (principalment centres socials)” i “moviments vius i capaços de multiplicar-se en terrenys socials.

Si Anticapitalistes proposa una tornada al 2015 quan emergia Podemos, ’La Bancada’ proposa un retorn al 2011, al moment en el qual el que prevalia era la “il·lusió social”, la idea autonomista que es pot canviar el món, o almenys democratitzar-lo, sense intervenir en el terreny polític. Així i tot, aquesta basa, la intervenció política, no està descartada per a més endavant. El problema és que sense un balanç profund dels límits de l’experiència anterior -una candidatura electoral que es va conformar sobre la base d’un programa reformista i centrat en la via institucional- el més probable és que es repeteixin les seves falencies.

La fi de cicle i la crisi del nou reformisme hauria de servir, almenys, per a obrir el debat i aprofundir les raons del fracàs d’un projecte polític en el qual es va integrar, amb més o menys matisos, gairebé la totalitat de l’esquerra de l’Estat espanyol, inclosa bona part de la qual es reivindica anticapitalista o transformadora.

No es tracta de tornar a “experimentar” plataformes i coalicions amb els partits -nous i vells- que han deixat clar que la seva intenció no és una altra que reconstruir el flanc esquerre d’un règim de partits que va entrar en barrina en 2011. Aquells que pretenen reconstruir la socialdemocràcia com a socis menors del PSOE -i en això, insistim, coincideixen des d’Errejón a Garzón amb els seus matisos- no ofereixen una alternativa per a frenar l’ascens d’una extrema dreta que proposa “sense complexos” sortides tan radicals com reaccionàries, ni per a resoldre els grans problemes socials estructurals o les demandes democràtiques que han emergit amb la crisi de règim.

L’esquerra que es troba a l’esquerra de Podemos i IU, hauria de plantejar-se si vol tornar a editar constructes com va ser el mateix Podemos o les candidatures de confluència, o si ha arribat el moment d’aixecar una esquerra anticapitalista i de classe ‘sense complexos’, que s’inspiri en allò més avançat de la lluita de classes (com són avui les lluites de les armilles grogues a França, o les vagues generals i tendències a l’autoorganització que van emergir a l’Estat espanyol després del 2011). Una esquerra que aposti per desenvolupar l’autoorganització i mobilització de la classe obrera i els sectors populars, que combati el conservadorisme de la burocràcia sindical (el soci necessari del desviament del cicle de lluites del 2011-2014) i proposi un programa que assenyali obertament que per a resoldre els grans problemes socials cal qüestionar els guanys dels capitalistes. Un programa que defensi, davant la crisi de l’habitatge o els serveis socials, la nacionalització de la banca i els serveis públics baix control de treballadors i usuaris, entre altres mesures, i que apunti a desenvolupar la lluita de classes per a acabar amb el Règim del 78.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic