Foto: @SEPC_nacional

El passat dia 30 d’octubre al vespre saltava la notícia quan el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) anunciava a través del seu compte de twitter que acabava d’ocupar la conselleria d’economia exigint al govern i al conseller Pere Aragonès que fessin efectiva la rebaixa de taxes del 30% amb la qual s’havien compromès.

Aquesta mesura va ser aprovada pel Parlament l’any 2016 amb els vots a favor de C’s, PSC, CSQP, PP i CUP i només JxSí en contra després que la moció fos presentada per Catalunya Sí que es Pot. Aleshores, l’actual vicepresident de la Generalitat era secretari d’Economia del Govern de Catalunya.

A dia d’avui, ha quedat demostrat que el govern no té cap intenció de fer efectiva aquesta rebaixa. Els Mossos d’Esquadra van desallotjar poc més d’una hora després a la trentena d’estudiants que ocupaven i posteriorment van ser identificats. Igual que en passades ocasions, deixa ben clar que els Mossos d’Esquadra són l’instrument del qual se serveix per defensar els seus interessos (els de la burgesia) i reprimir els estudiants.

Malgrat que el SEPC defensa aquesta mesura com un camí cap a la gratuïtat, la realitat és que aquesta no pot plantejar-se com un objectiu a llarg termini o una demanda de “màxims”. Evidentment, no serem nosaltres qui s’oposi a la rebaixa de taxes i sortirem a defensar-la, però alhora som conscients que aquesta mesura no és una solució per a la majoria d’estudiants. Catalunya és la Comunitat Autònoma on les matrícules universitàries són més cares, sent el 1.516 euros el preu mínim d’un grau per any i, per descomptat, sense comptar despeses de desplaçament, allotjament, etc. Així doncs, en un moment en què ser mileurista sembla que és pràcticament un miracle, una matrícula universitària de 1000 euros no soluciona grans problemes.

L’únic que garanteix l’accés de la majoria de la població a la universitat (la que fou expulsada pel “tasazo” i la que mai s’ho ha pogut plantejar) és la gratuïtat, amb una altra sèrie de mesures que garanteixin la subsistència de les y els estudiants mentre estudien. No plantegem una bogeria; veiem com en altres països han aconseguit que l’educació universitària sigui gratuïta. I ho han aconseguit a base de lluita, de plantejar l’autoorganització del moviment estudiantil en assemblees de base.

D’altra banda, cal que les mobilitzacions estudiantils siguin massives i per això cal que desbordin a les seves direccions. Per això és necessari crear veritables assemblees de facultats on es discuteixi quines són les problemàtiques i com cal afrontar-les. Dur a terme la lluita estudiantil al marge dels estudiants és completament impracticable. Per aquest motiu, no estem d’acord amb el plantejament del SEPC d’utilitzar formes de convocatòria que deixen marginats a gran part de l’estudiantat, fora de la discussió i d’una lluita coordinada més àmplia.

Si el moviment estudiantil vol avançar conquerint victòries reals i no promeses electorals, cal lluitar per una unitat de l’alumnat en les seves demandes i en les seves accions; és necessari acabar amb la separació entre instituts i universitats; incloent i fent partícips les branques de formació professional, el sector laboralment més precari en el futur; treballar per una unió amb el professorat i treballadors de la comunitat educativa... Aquesta aliança de demandes i mobilitzacions conjuntes sumada a la creació d’espais de discussió i participació estudiantil és la única via per aconseguir vèncer.

Una nova data per treballar en aquesta perspectiva és la vaga educativa convocada el 29 de novembre, a la que el SEPC,en tant que organització estudiantil s’hauria d’afegir, alhora que impulsa assembles en totes les facultats i centres d’estudi, en coordinació amb les assemblees i la resta d’organitzacions d’esquerra i sindicats estudiantils i de treballadors i treballadores, per treballar la convocatòria de vaga i el seu programa.