|
A una setmana del terratrèmol polític que va sacsejar Brasil després del triomf de Bolsonaro, el món es pregunta: què és això? Això intenta desentranyar Fernando Rosso en la seva editorial del Cercle Rojo, programa de l’Izquierda Diario tots els diumenges a les 22 per Radio con Vos (d’Argentina).
|
|
Va passar una setmana des del terratrèmol polític que va implicar el triomf en primera volta de l’ultradretà Jair Bolsonaro a Brasil i falten dos perquè tingui lloc el ballotage. El món es pregunta, què és això?
Com hem afirmat el diumenge passat, Bolsonaro és un intent de solució per dreta a una crisi orgànica que travessa Brasil almenys des de fa cinc anys. Una crisi que va començar a aguditzar-se sota el govern de Dilma Rousseff. Això es va manifestar en les multitudinàries jornades de protestes al juny de 2013 que van expressar el xoc entre les aspiracions d’ascens social de les grans majories després d’anys de creixement econòmic i els límits estructurals per a realització d’aquestes mateixes aspiracions en un país subordinat a l’espoliació del capital financer internacional.
El govern de Dilma i el PT van respondre a aquestes protestes amb un pla d’ajust que contenia més dosi neoliberalisme i aquesta va ser una de les raons de l’erosió d’una part del progressisme brasiler. Les protestes de carrer protagonitzades per la joventut van venir acompanyades per una ona de lluites que no es veia des de la fi de la dictadura.
El PT i la Central Única dels Treballadors que respon a aquest partit van intentar contenir i desviar aquests enormes processos de lluita i fins i tot van arribar caracteritzar a les mobilitzacions com a reaccionàries perquè anaven en contra el seu propi govern.
Aquesta aposta per l’ajust no va ser prou per a les classes dominants i igualment van executar el cop institucional que va destituir a l’expresidenta en 2016.
La recessió posterior i els escàndols en els quals es van veure embolicades les grans empreses brasileres en el marc de la grapejada operació judicial coneguda com a Lava Jato van provocar una monumental frustració d’aquest somni etern d’una independència o alliberament que venja de la mà d’una “burgesia nacional” prebendari d’Estat.
Descomposició de l’“empresariat nacional” per a dalt i fragmentació de les bases socials per a baix van marcar el fracàs de l’empresa del posneoliberalisme a Brasil.
Davant l’absència d’una alternativa per esquerra, la solució de Bolsonaro va implicar convertir el fracàs en odi cap a tots els que –suposadament- van posar una vegada més en risc la destinació de grandesa del gegant sudamericà i les banderes de l’ordre i el progrés.
La manipulada elecció de primera volta va coronar el cop institucional (un cop dins del cop va definir Mario Santucho en la revesteixi Crisi) amb innombrables mesures d’atac als drets democràtics (proscripció i presó del principal candidat, tutela del partit judicial, amenaça militar). Afronts que van anar molt més allà dels límits "normals" de la democràcia.
Andrés Malamud va sintetitzar amb certa ironia però amb bastant sagacitat la paradoxa actual a Brasil entre “triar a un feixista de debò, creient que és de mentida, per por d’un comunisme de mentida que creuen que és de debò.”
Segurament, hi ha divergències (polítiques, socials, històriques) entre l’aposta bolsonarista i el feixisme clàssic, entre altres coses perquè és més inestable, però l’indiscutible és el component feixista que té la seva perspectiva. Hi ha un article interessant sobre aquesta qüestió en el suplement dominical d’Idees d’Esquerra en L’Esquerra Diari i que es titula “Bolsonaro: feixisme o bonapartisme”.
El desafiament ultradretà té un component impredictible i la distància entre les paraules i les coses, entre la dita i el fet o entre discurs i l’acció no es dirimirà en el terreny de l’anàlisi, sinó en el de la lluita. I és important assenyalar que el centre de gravetat estarà de qualsevol manera al carrer perquè si gana Bolsonaro sortirà enfortit amb l’ocupació de l’Estat, si perd qui pot assegurar que ell i la seva banda s’aniran a casa tranquils?
Des d’aquest perspectiva, en la qual clarament prenem partit per la derrota del exmilitar (i no exclusivament en el terreny electoral), sense necessitat de recolzar políticament al seu oponent en el ballotage, és que anem a seguir analitzant l’escenari de Brasil que té en suspens a tota Amèrica Llatina.
|
