Aquest dijous es va fer públic l’acord aconseguit entre el PSOE i Podemos per tractar de garantir la viabilitat del Govern de Pedro Sánchez fins a 2020. El punt clau d’aquest passaria per un suport de la formació lila als Pressupostos del 2019 i altres modificacions legislatives.

Està per veure’s si l’acord aconsegueix sortir endavant al Parlament, donada la negativa de part de l’independentisme català a brindar qualsevol suport mentre Sánchez segueixi sense moure fitxa. Però tant si és política real o part de la llarga precampanya fins a les generals, el pacte és tot un “full de ruta” dels dos grans partits del nou torn progressista.

Diverses de les mesures anunciades han despertat una àmplia simpatia en atendre a qüestions com la pujada del salari mínim a 900 euros, l’augment de les partides destinades al desenvolupament de la Llei de Dependència o la pujada de les pensions segons l’IPC previst.

L’esperit del text ha estat presentat, tant per Iglesias com per Sánchez, com un profund gir social. No obstant això, l’acord es nega a posar en qüestió la política d’austeritat fiscal imposada per Brussel·les -als qui se’ls presentarà per a la seva aprovació- ni allò fonamental del llegat de contrareformes socials impost pels governs de Zapatero i Rajoy des de l’inici de la crisi.

Ofereixen una sèrie de mesures que seran ben rebudes entre els sectors populars i especialment els més copejats per la crisi, però fa correr un vel sobre tot allò que no se tocarà, encara malgrat haver estat part dels programes electorals i les promeses d’ambdues formacions abans de la moció de censura de juny.

Del PSOE a ningú li podria estranyar això. Allò més nou és que Podemos accepti intercanviar petites concessions que no vénen a resoldre ni tan sols superficialment els grans problemes socials, per demandes que han estat el centre de les reivindicacions socials del 15M, el moviment obrer, els pensionistes o el moviment de dones. Examinem els cinc principals blocs de mesures anunciades.

Un SMI de 900 a canvi de no derogar la reforma laboral?

Així per exemple la principal mesura laboral de l’acord seria la pujada del SMI a 900 euros. Un increment molt superior als acostumats, però que queda per sota dels 1.000 euros que el mateix Sánchez havia promès en el mes de juliol. Aquesta pujada beneficiarà a una mica més de mig milió de persones, entre treballadors acollits a l’Estatut dels Treballadors i els qui reben prestacions lligades a aquest indicador. Una bona notícia que no pot servir per ocultar el fet que es confirma que les reformes laborals de Zapatero -que va abaratir l’acomiadament- i Rajoy -el principal instrument de devaluació salarial- seguiran en peus en allò fonamental. No en va, si en alguna cosa la Troica ve insistint és a reivindicar les reformes laborals del PP i el PSOE i a demanar-ne de noves que segueixin estrenyent les rosques a les i els treballadors. L’acord blinda, per tant, almenys fins a 2020, el model de precarietat i salaris de misèria del mercat laboral espanyol.

Pujar les pensions en 2019 a canvi de no qüestionar el pensionazo de Zapatero i la no indexació per llei a l’IPC?

Quelcom similar succeeix amb l’anunciada pujada de les pensions. Aquestes s’incrementaran de manera general un 1,6% i un 3% les mínimes. Quedarien així revaloritzades segons la inflació prevista per aquest any. caldria preguntar-se si algú que pagui lloguer, llum, aigua, telèfon, menjar... es creu que els preus aquest any han pujat un 1,6%. Però encara si fos així, l’acord el que deixa fora és la principal reivindicació de les marees de pensionistes: derogar la contrareforma de pensions del 2010 -que va elevar l’edat de jubilació als 67- i del 2013 -que va acabar amb la indexació automàtica a l’IPC-. D’aquesta manera, encara que en 2019 no es perdria poder adquisitiu -si ens creiem que l’IPC real està en l’1,6-, l’acord es nega al fet que això torni a estar fixat per llei i molt menys a recuperar la pèrdua de poder de compra de l’últim lustre. Justament aquest punt del llegat de Rajoy va ser el que la Comissió Europea i el FMI van advertir fa uns dies que no podia tocar-se.

Una pujada de l’IRPF i patrimoni a canvi de conservar l’article 135?

En matèria pressupostària hi ha un compromís per augmentar diverses partides sensibles, com la de la dependència, educació i habitatge, però en tots els casos molt lluny de revertir-se les retallades acumulades en vuit anys d’ajust fiscal. Així, per exemple, una reivindicació central del moviment estudiantil, com és la gratuïtat de l’ensenyament públic, se substitueix per un compromís a la “rebaixa significativa” de les taxes universitàries, sense especificar quant (en algunes comunitats aquestes han pujat prop d’un 100% des del 2008, molt més si parlem dels màsters).

El problema de fons és que totes aquestes partides segueixen condicionades pel pagament del deute i els seus interessos, i la determinació de situar aquests compromisos financers per sobre de qualsevol un altre rubro: el famós article 135 de la Constitució seguirà en peus amb l’acceptació, aquesta vegada, de Podemos. També queden encaixonades les propostes contra les SICAV, els beneficiaris de l’amnistia fiscal -que el PSOE segueix cobrint- o el fet que l’IBEX35 amb prou feines pagui un 5% d’impostos. Tot això a canvi de què? Un increment d’entre el 2 i el 4% per als trams més alts de l’IRPF i un ridícul 1% en l’impost als patrimonis superiors a 10 milions d’euros. Realment impossible que surtin els nombres per, com a mínim, revertir tot allò perdut.

Què queda de la dació en pagament o ficar mà en els paquets d’habitatges de la banca?

En matèria d’habitatge, a més d’un augment de la partida pressupostària, s’ha acordat cedir als Ajuntaments la competència de poder declarar algunes zones com a “mercat saturat” per poder implementar mesures contra la pujada dels lloguers. Està per veure’s, novament, en què consistiran aquestes mesures, i com aconseguiran revertir les pujades acumulades del 30 i el 40% dels lloguers en ciutats com Madrid o Barcelona en els últims dos anys. Però sense prendre mesures contra els especuladors -la banca i els grans fons forquilles d’habitatge que estan fent el seu agost amb el mercat del lloguer-, com la seva expropiació o control públic, és gairebé impossible posar-li fre a la principal causa de desnonament en l’actualitat. D’altra banda, aquestes mesures s’accepten a canvi d’oblidar la dació en pagament i la resta de les mesures defensades pel moviment d’afectats per les hipoteques que segueixen posant el cos tots els dies a les comitives judicials i la policia.

L’agenda de les dones... seguirà sent una reivindicació als carrers aquest 8M

Per haver-se venut com un govern feminista, en aquesta matèria sorprèn com es deixen moltes de les demandes del moviment de dones. PSOE i Podemos han acordat eliminar la diferència entre abús i agressió sexual, atenent al cas de la Manada. Però es neguen a prendre cap mesura de fons contra una justícia patriarcal que ha demostrat que no necessita de “millors” lleis, sinó que està repleta de jutges i fiscals que ridiculitzen a víctimes de violència masclista, culpabilitzen a dones violades i quan marxen de Congrés a Colòmbia els agrada animar les seves festes amb menors d’edat, com estava al corrent la mateixa ministra de Justícia.

En matèria laboral s’igualen els permisos de maternitat i paternitat, una mesura progressiva i demandada, però la consagració del marc laboral conformat a força de les contrareformes que no volen derogar seguirà deixant a la majoria de les dones treballadores com a principals afectades per les plagues de contractes porqueria, explotació i falta de drets laborals i sindicals bàsics. El cap de setmana passat a Gijón la Trobada Estatal de Dones convocava novament la vaga feminista per al proper 8M. Aquest dia les reivindicacions del 2018 tornaran a ressonar en 2019, ja que el gruix d’aquestes queda per fora de l’acord entre el PSOE i Podemos.

Podemos es compromet a ser el ministre sense cartera d’un govern del torn progressista

L’acord suposa per Podemos convertir-se en una espècie de ministre sense cartera del govern Sánchez. No entrarem en aquest article en les altres qüestions que de facto s’accepten del govern del PSOE i que han quedat per fora de l’acord, com la derogació de la Llei Mordassa, la racista política d’estrangeria o la seva posició contra el moviment democràtic català. Sense anar més lluny el mateix dia que presentaven els pressupostos 2019, des de Moncloa es tornava a amenaçar al Parlament de Catalunya amb noves mesures legals per haver aprovat, amb tota legitimitat, una resolució en la qual es reprovava a Felipe VI pel seu discurs del “a por ellos” del 3-O i la fi de la monarquia.

Des de Podemos presenten aquest acord com quelcom “històric” que demostra que “si es pot” aconseguir canvis des de les institucions i negociant amb el PSOE. Ens volen convèncer que és el màxim que es pot aconseguir avui, “a poc a poc”. El problema, és que la política d’Iglesias i el seu equip és la d’acontentar-se amb alguns petits canvis, mentre es contribueix a blanquejar i apuntalar al govern del PSOE, i per aquesta via a tractar d’insuflar oxigen al projecte de regeneració del Règim del 78 amb una pàtina progre. I si aquest règim segueix en peus, allò que se concedeix avui ens ho arrencaran demà novament, això ja ho sabem per l’experiència amb els anteriors governs del PSOE. Definitivament s’ha passat de recolzar-se en el “no ens representen” del 15M que qüestionava el torn bipartidista que aplicava en essència les mateixes polítiques, a ser part d’aquest en un nou sistema de partits a quatre. De parlar de trencar els “cadenats del 78”, a simplement buscar una reforma cosmètica del Règim.

Enfront d’aquesta integració del nou reformisme, que està sent acompanyada també per la vella -IU- i compta amb el suport de la burocràcia sindical, cal oposar-li des de l’esquerra anticapitalista i els sectors de l’esquerra social i sindical una política que es proposi lluitar per allò que Podemos definitivament ha abandonat. lluitar per un programa que realment resolgui els greus problemes de precarietat, desocupació, violència i discriminació de gènere, habitatge o serveis públics, entre uns altres. Per la derogació de les reformes laborals, la fi de la precarietat i els salaris de misèria, pensions dignes i que mantinguin el poder de compra, el no pagament del deute i impostos a les grans empreses i fortunes per finançar adequadament la sanitat, l’educació i els serveis públics, acabar amb la casta judicial patriarcal i repressiva, les lleis liberticides...

Un programa que cap govern d’aquest Règim portarà endavant, i que per això ha de ser part d’una lluita contra el mateix. Per imposar, des d’una gran mobilització social, la instància més democràtica possible en una democràcia representativa, assemblees constituents que no hagin de respondre a cap de les seves institucions -ni l’actual Parlament i el Senat, ni la Judicatura, ni la Corona- on es pugui realment debatre lliure i sobiranament totes aquestes mesures, al costat de les demandes democràtiques de les quals el PSOE és tan enemic com el PP, Cs, Vox o el Rei: com el dret d’autodeterminació o la fi de la monarquia.

Les forces per fer-ho no les tenim al Parlament, on els 71 diputats de Unidos Podemos ja han decidit que seran part del banc blau de Moncloa. Hem de buscar-les en la lluita dels pensionistes, el moviment de dones, els moviments per l’habitatge i contra els desnonaments, la joventut estudiantil i les lluites obreres contra la precarietat que es vénen produint i que és necessari envoltar de solidaritat i buscar la seva coordinació. Justament tots els sectors en lluita que, encara que avui puguin veure amb simpatia l’anunci d’algunes de les mesures parcials incloses en l’acord de governabilitat, veuran novament defraudades les seves expectatives en conèixer la lletra petita del mateix.