http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
ESTAT ESPAÑOL
Vox o la sortida d’extrema dreta a la crisi del règim espanyol
Diego Lotito
Madrid | @diegolotito

L’ascens de Vox no ha deixat indiferent a ningú. El partit el programa del qual fa uns mesos amb prou feines era conegut, va encapçalar aquest diumenge un festival de banderes espanyoles, mencions a Lepanto i amor per la raça.

Ver online

Foto: EFE

Crits furibunds parlant de l’“Espanya viva” que s’alça davant l’independentisme, l’arribada de l’islamisme, l’atac a la propietat i a les tradicions, la vida d’ancians i no-nats. L’acte més ple de gom a gom de Vox, amb l’assistència de 10.000 i altres 3.000 que no van poder entrar al recinte de Vistalegre, segons ells, es va tancar amb la Marxa Real i l’estupor de la resta de l’Estat espanyol.

L’acte que va servir de presentació per al programa electoral del partit de Santiago Abascal. No obstant això, els discursos d’Abascal, Rocío Monestir o José Antonio Ortega Lara i uns altres dels seus líders, no passaven de ser evocadors, barrejant les seves propostes concretes amb sentiments nacionals i conceptes buits i tòpics trets de la llegenda negra, fent al·lusions al que és ser espanyol (valents, catòlics i guerrers) i a “gloriosos” esdeveniments de la història d’Espanya, que ni ells mateixos comprenien -Abascal va arribar a afirmar que la guerra civil va començar per un cop d’estat del PSOE (sic).

Les línies principals del seu programa oscil·len entre el fanatisme ultradretà i els llocs comuns i contradictoris del populisme de dreta. Entre les seves principals consignes està l’eliminació de les autonomies o de qualsevol tipus de distinció regional darrere de “la igualtat nacional” i la il·legalització dels partits independentistes, culpables per a ells d’haver donat un cop d’estat a Catalunya. I això ho diuen a la vegada que acusen a la Llei de Memòria Històrica de ser un subterfugi per reduir la llibertat d’expressar-se sobre el “passat”, o el que para ells és el mateix, lloar el franquisme i fer sentències de pèssim rigor històric com l’abans citada. Grata ironia: només defensen l’autodeterminació d’un poble, l’espanyol, que hagués de ser major que les seves parts, al mateix temps que fan la seva nació més petita defensant la veu de només una part, la dreta nacional.

Altres propostes manquen d’originalitat, ja sigui perquè ja les hem escoltat en boca d’altres partits de la dreta tradicional (com la derogació de l’avortament, per part del PP) o perquè, malgrat el que ells diuen, són o han estat mesurades ja implementades. Això és el que ocorre amb la seva política d’immigració, que defensa les deportacions en calent i la demagògia de fomentar el desenvolupament dels països subdesenvolupats amb la condició que continguin als seus immigrants i refugiats. Això guarda una semblança òbvia amb les solucions xenòfobes contra els refugiats ja implementades per Víctor Orbán, primer ministre d’Hongria, el Ministeri de l’Interior del Govern de Zapatero ja va dur a terme el mateix projecte per frenar els assalts a les tanques de Ceuta i Melilla mitjançant un pla anomenat Àfrica I. I el propi PSOE de Sánchez no es troba lluny d’això. Però l’odi antiimmigració de Vox, especialment els d’origen musulmà, prometent deportacions massives, és clarament més brutal, fent gala d’un discurs xenòfob i patriarcal contra els immigrants o fins i tot contres els mateixos pobles dins de la frontera.

En un altre ordre de coses, Vox també promou la il·legalització dels organismes “feministes radicals”, defensant la família cristiana com a pilar de la societat i atacant al moviment de dones per considerar-ho radical i per criminalitzar als homes fins al punt de lluitar per la derogació de la Llei de violència de gènere que, si ben ja limitada, és per a ells “discriminatòria”. Tot això amanit amb mesures populistes i liberals per protegir la propietat privada i constrenyint les competències de l’Estat en favor de les empreses, reduint els impostos a empresaris i afavorint la precarietat laboral.

La manera descarada amb el qual Vox presenta i defensa el seu programa, en contraposició amb el PP i Ciutadans (“la derechita cobarde y la veleta naranja”) és un dels seus segells d’identitat. Com va dir el propi Abascal, és igual que els titllin de fatxes, racistes, homófobs o masclistes, perquè para ells són medalles que porten amb orgull en el pit.

Per què resulta aquest acte tan paradigmàtic? Perquè per molt que Abascal parla de la “Espanya viva”, en cert sentit, es refereix a l’“Espanya agonitzant”. Així és que el seu discurs no era, salvant aparences, ofensiu, sinó tot el contrari. Es van referir a si mateix com la resistència, el mateix Abascal va començar parlant de tot el que cal defensar, esbossant al seu partit com un partit de víctimes que arraconades prenen la desesperada.

Si la crisi del Règim polític ha obligat als social liberals del PSOE a oferir una careta més “progressista” que antany per evitar el naufragi, la dreta no podia prendre un rumb diferent. Així, tant PP com Ciudadanos han estat radicalitzant el seu discurs reaccionari. Però enfront de la crisi de les principals institucions del Règim, començant per la monarquia, l’estat de les autonomies i el sistema de partits nascut del 78, la màxima expressió del qual ha estat l’emergència del moviment democràtic català, també sorgeixen variants encara més reaccionàries per buscar una sortida.

Quan la fallida de l’hegemonia del partit tradicional de la dreta resulta palesa, tant com a infructuosa és l’aptitud de la “veleta naranja” -el programa del qual és gairebé idèntic al de Vox però hi renuncien quan ho creuen oportú-, l’emergència de Vox expressa la radicalització d’un sector de la dreta que busca portar fins al final sense mediacions una solució reaccionària i centralitzadora a la crisi del règim del 78.

Vox ha triplicat els seus afiliats des de l’inici del procés català i ha anat ascendint amb cada política tèbiament “progressista” presa des del Govern, mentre perfora la base electoral de la dreta. S’estima que li ha pispat prop de 500.000 vots al PP. El que Aznar va deixar com un cos electoral únic, està esquerdat i assistim a una carrera per fer-se amb el control d’aquesta heura que amb Casado i Rivera ja tenia dos caps. Ara entra en joc una tercera. Pablo Casado ofereix la cara més reaccionària del Partit Popular per esgarrapar votants a *Cs, però ara ha de defensar-se dels que perd amb Vox. Pel seu costat, Ciutadans insisteix en la seva estratègia falsament de “centre”, ignorants que el “sentit comú” de la dreta cada vegada està més polaritzat. El temor arriba fins a tal punt que alguns mitjans conservadors veuen en Vox un Podemos de dretes, encara que cal reconèixer que certament hi ha elements d’aquest tipus en el seu maneig del discurs i els mitjans.

Però el desenvolupament de Vox no respon només a qüestions “domèstiques”. És també el ressò en l’Estat espanyol l’onada ultranacionalista i de dretes que s’ha materialitzat amb l’accés de Trump a la presidència d’Estats Units, a Europa amb el govern de Salvini a Itàlia i el creixement de Le Pen a França, i a Llatinoamèrica amb l’ascens de Bolsonaro, per nomenar només els casos més rellevants.

Davant aquest escenari, l“esquerra parlamentària” es mostra igualment desorientada i s’acusa mútuament de no haver frenat la radicalització de la dreta. El PSOE s’espanta enfront de l’ascens de Vox al Parlament i assenyala al PP com a principal culpable d’això; ERC ho atribueix a la política del PSOE, mentre Units Podemos sosté al PSOE amb la il·lusió que pugui haver-hi algun tipus de regeneració progressista d’un règim en ruïnes, mentre tira un pols a Vox acusant-los de no defensar la veritable Espanya.

L’ofensiva reaccionària de la dreta i l’extrema dreta no pot enfrontar-se al parlament i els marcs del règim monàrquic, que bé pot considerar a Vox un fill legítim. Sembrar il·lusions, com fa Units Podemos seguint al PSOE, en què és possible regenerar una democràcia degradada que només ha funcionat per als rics, no pot més que enfortir a l’extrema dreta, mentre desarma a la classe treballadora i els sectors per enfrontar-la.

Davant la crisi del règim i les sortides reaccionàries que es preparen per superar-la, el que fa falta és plantejar una sortida democràtica i anticapitalista. El que toca és lluitar per imposar mitjançant la lluita de classes l’obertura de processos constituents lliures i sobirans, en els quals la majoria treballador i popular tingui el dret de decidir-ho tot: la qüestió de la monarquia i la forma de l’estat, el dret d’autodeterminació, el pagament del deute, com acabar amb l’atur, la precarietat, la falta d’habitatge, la crisi de la sanitat i un llarg etcètera de reivindicacions populars insatisfetes. En la lluita del poble català per la seva autodeterminació, així com en el massiu moviment de dones, i especialment en les creixents lluites obreres que recorren l’Estat, cal buscar les forces per bregar per aquesta perspectiva i derrotar a la dreta.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic