http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
TARDOR CATALANA
20S: quan el Procés va començar a témer el “desbordament”
Santiago Lupe
Barcelona | @SantiagoLupeBCN

Els Jordis cridant a la calma com a metàfora de la tardor catalana: mobilització social vs normalització i confiança en el Govern. Quina responsabilitat va tenir l’esquerra independentista i el neorreformisme en tot això?

Ver online

Aquest dijous es compleix un any de l’inici de la breu “tardor catalana”. Després de cinc anys en què les aspiracions democràtiques catalanes es venien contenint i canalitzant pel Govern i les seves organitzacions satèl·lit -ANC i Omnium- en forma de manifestacions anuals amb hora d’inici i tornada casa, els carrers semblaven començar a prendre una dinàmica pròpia. S’arribaria a un desbordament? Fins a on? Per primera vegada des de 2012 aquesta possibilitat apareixia en un horitzó no exempt de núvols.

Després de la convocatòria oficial del referèndum, la iniciativa repressiva del Gobierno i la inacció del Govern augurava un nou acte processista. L’1-O es dirigia a ser un 9N bis però més sinistre, ja que l’Estat estava donant clares mostres que aquesta vegada no ho permetria pacíficament. Més de 6.000 policies nacionals i guàrdies civils ja estaven iniciant el viatge del ’a por ellos’; arribarien a ser més del doble.

En aquestes arribem al matí del 20S, el particular matí dels transistors per a moltes i molts catalans. La Guàrdia Civil havia entrat a la Conselleria d’Economia i altres edificis de la Generalitat, havien detingut a 14 alts càrrecs del Govern, entre ells el número dos de Junqueras. Poc després la Policia Nacional rodejava la seu de la CUP i intentava realitzar un registre pel qual no disposaven d’ordre judicial.

Milers de persones es van dirigir a Economia i a la seu de la CUP. Els estudiants de la UB van tallar la Diagonal i moltes facultats van parar espontàniament. A la tarda es reproduïen concentracions en diversos punts de la ciutat. La concentració a Economia va ser la més gran superant les 50.000 persones.

Segons el Govern, la Fiscalia i l’Audiència Nacional, aquest dia una protesta tumultuària va tractar d’impedir les tasques de la comitiva judicial, mantenint als agents de la Guàrdia Civil tancats durant hores. Al capdavant d’aquest tumult estaven els presidents de l’ANC i Omnium, Jordi Sánchez i Jordi Cruixart, a la presó preventiva per aquests fets des del passat 16 d’octubre.

Però l’ocorregut realment dista bastant del relat inflamat de la jutgessa Lamela i els agents de la Benemèrita. En tot moment els Mossos d’Esquadra van facilitar la feina de la comitiva. Aquesta disposava d’una sortida segura per una porta lateral. Davant la negativa a usar-la, la BRIMO no va dubtar a repartir llenya com bé sap per obrir-los pas entre els manifestants.

El més rellevant va ser l’actitud, i política, dels líders de l’ANC i Omnium. Tots dos es van esforçar en repetits crides a la calma i a dissoldre la concentració. Les imatges de Cuixart com a part del cordó al costat dels Mossos per obrir passadís a la Guàrdia Civil ho deien tot.

Aquesta estampa de la nit del 20S es va convertir en la metàfora del que passaria després. L’ascens de mobilització dels dies següents, especialment a les universitats, els elements d’autoorganització que es van donar en barris, pobles i escoles, la gran mobilització que va garantir el referèndum i, sobretot, l’entrada en escena, encara que fora per un dia, de sectors de la classe treballadora i la joventut en la jornada de vaga del 3-O, anava a trobar en els partits del bloc sobiranista, inclosa la CUP, i les entitats sobiranistes, un gran "Jordis” encoratjant la contenció, la tornada a casa i la confiança cega en el “pla mestre” del Govern Puigdemont.

Tot això estava, com a mínim, fora del pla del Govern, l’ANC i Omnium. No vull dir que no tinguessin pla. De fet la xarxa d’urnes i paperetes va ser engegada amb el suport sobretot de l’aparell d’ERC. El cens va ser obra del mateix Govern així com la línia donada als Mossos perquè la foto de la repressió recaigués en les forces enviades des del Ministeri de l’Interior. Però pel cap alt el que aspiraven era a una imatge de mobilitzacions amb col·legis tancats, cues o com el mateix Jordi Sánchez va plantejar un dia abans de l’1-O, al fet que un milió de participants seria un èxit.

Per a ells era l’enèsima “pantalla” d’un Procés que s’hauria de seguir prorrogant fins que a Moncloa hi hagués un inquilí disposat a obrir alguna negociació -per a uns, els Santi Vila per exemple- o fins que la UE s’apiades dels catalans, com no ho ha fet dels grecs o dels desenes de milers d’ofegats en el Mediterrani, i intervingués.

Voler transformar la vaga general del 3-O en el seu contrari, un atur patronal, va ser el primer intent seriós de tirar del fre de mà. Això va afeblir que en molts centres de treball es desenvolupessin assemblees o processos d’autoorganització. El mateix dia 3 va ser una guerra de baixa intensitat per retornar tot a la normalitat.

Com a exemple paradigmàtic estan sengles missatges de wathsap/telegram emesos per les entitats sobiranistes en aquesta jornada. En el primer, al matí, titllava de convocada per infiltrats de la Guàrdia Civil la concentració que s’estava realitzant enfront de la Prefectura Superior de la Policia Nacional de la Via Laietana. Amb el record de l’1-O a sol 48 hores corria risc de radicalitzar-se. El segon, a la tarda, decretava una espècie de toc de queda: a les 21 hores tothom havia d’estar a casa. A aquesta hora Felipe VI va llançar el seu discurs de el ’a por ellos’ , i era millor que la indignació que va generar s’expressés en sorolloses cacerolades des de les balconades que amb els carrers plens d’impredictibles manifestants.

El fantasma d’un “desbordament” havia tret la poteta. Un escenari que temien a Zarzuela, Moncloa i Ferraz, sens dubte. Però també al Palau i Pedralbes. No per raons humanistes com han volgut justificar la seva reculada post 27-O -evitar la sagnant repressió de l’Estat contra el poble. Sinó perquè un poble que es comença a plantejar que conquistar una república només és possible des de la mobilització social, l’autorganizació i la vaga general, és molt possible que vulgui decidir també el contingut d’aquesta república.

Finalment el perill va ser conjurat. Després del 3-O el Govern es va emprar a fons a refredar les coses. Va retardar la proclamació de la república fins al dia 10, per suspendre-la en 8 segons. Va infondre desmoralització a dojo i va deixar via lliure a l’Estat per iniciar la seva guerra econòmica, mediàtica i judicial. Així fins a la DUI del 27-O, que com s’ha conegut després, es va aprovar amb un aclariment explícit que no tenia cap validesa jurídica. El Consell de Govern d’aquest mateix dia es va negar a aprovar cap decret republicà, els consellers es van abraçar, es van acomiadar i va marxar cadascú a casa seva

Encara així, aquesta claudicació sense parangó no va ser suficient per a l’Estat espanyol. La maquinària de derrotar per KO ja estava en marxa. El Rei, la Judicatura i el bloc monàrquic van seguir com una piconadora fins al 155 i més enllà. Aprofitar la derrota catalana per reconfigurar el Règim del 78 en clau centralitzadora i repressiva era la consigna.

El que cal preguntar-se és si el “desbordament” podia haver passat d’“ensenyar la poteta” a obrir-li una crisi real a la direcció processista i per tant la possibilitat que el moviment democràtic català es convertís realment en la punta de llança contra el Règim del 78. La meva hipòtesi és que “sí, però no”. Era possible, però no amb la política sostinguda tant per l’esquerra independentista -CUP- com la del neorreformisme català i ibèric -Comuns i Podemos-.

La principal feblesa subjectiva del moviment democràtic seguia sent, malgrat el procés de mobilitzacions en curs, la seva total confiança en les entitats sobiranistes i el pla del Govern. No era quelcom que queia del cel, es venia cuinant a foc lent des del 2012. La conformació del bloc sobiranista que anava des de la dreta neoliberal de CDC fins a l’esquerra anticapitalista de la CUP va ser l’humus imprescindible per a això.

La política de “mà estesa” de la*CUP va ser, i segueix sent malgrat el seu distanciament més verbal que fàctic, un bloqueig perquè existís un ala que alertés dels paranys i l’atzucac del Govern, que en cap cas anaven a estar disposats al fet que s’obrís un procés de lluita de classes a l’altura dels objectius -res menys que trencar el règim hereu de Franco-. I que, per tant, era necessari preparar-ho de forma independent, batallar per una direcció diferent, ancorada a la classe treballadora i els sectors populars, que prengués els seus mètodes de lluita i un programa capaç de sumar a les i els treballadors catalans. És a dir, que avancés el contingut de la república, si era de la classe treballadora o seguia sent dels hereus del pujolisme, i tendir llaços amb els de la resta de l’Estat per a una lluita comuna contra la Monarquia i el Règim del 78.

Ni tan sols en aquests dies la CUP i els seus diputats van treure els peus del plat. Es van mantenir en posicions de pressió crítica sobre el Govern i rebequeria mediàtica quan les claudicacions es van anar fent més evidents -l’1-O o la reculada post 27-O-. I això no va ser un problema sol de discurs, la seva política sobre la realitat va ser, lamentablement, coherent amb la consigna processista de “tots darrere del Govern”.

En el moviment estudiantil la plataforma “Universitats per la República” -conformada per les joventuts del PDeCAT, ERC i la també de l’esquerra independentista, el SEPC- es va esforçar a evitar que les vagues i manifestacions prèvies a l’1-O generessin assemblees o coordinadores. Les convocatòries i desconvocatorias venien de dalt. El mètode “grup de Telegram” es va convertir en dogma. Així, després del 3-O, i seguint el pla de normalització del Govern, el moviment estudiantil va ser anomenat, per missatgeria instantània, a la tornada a les classes.

Respecte al mateix 3-O, la vaga no va ser presa com a punt de partida sinó d’arribada. L’esquerra independentista no va plantejar en cap moment donar-li una continuïtat, ni amb una altra convocatòria, ni proposant assemblees, ocupacions o vagues sectorials. Tampoc l’esquerra sindical, que va renunciar a tota iniciativa a pesar que la seva havia estat fonamental perquè el 3-O s’instal·lés com a jornada de lluita.

No es tornaria a plantejar aquesta mesura fins al 8-N, una gran jornada de mobilització i talls de carretera, a càrrec dels CDR. Però que va arribar calculadament tard, quan ja el risc de “desbordament” havia quedat enrere: amb la claudicació del Govern, el 155 i les eleccions del 21-D totalment instal·lades.

D’altra banda, la política del neorreformisme català i ibèric va ser funcional, des de l’altre extrem, a evitar el “desbordament”. Entre el 20-S i el 3-O, per primera vegada des de 2012, es van sumar al moviment democràtic català amplis sectors de la classe treballadora i els sectors populars. Es va evidenciar en les ocupacions de col·legis i la seva defensa l’1-O en zones com Nou Barris o el Carmel, però sobretot el 3-O amb una vaga que a més del sector públic va afectar sensiblement a comerços, transport i serveis.

Això va forçar al fet que Comuns i Podem haguessin de ressituar-se i passar a una defensa més oberta del referèndum, encara que sense reconèixe’l, a més de denunciar la repressió. No obstant això, tan aviat com va començar a baixar la marea, van tornar a la seva posició de constitucionalisme d’esquerra: denunciar els cops de porra l’1-O al mateix temps que es negaven a acceptar que hi havia una majoria social, i una oportunitat, per imprimir-li una derrota per mitjà de la mobilització social -i no de la llei a la llei- al Règim del 78. Aquesta era la seva posició de ni DUI ni 155.

Conseqüentment l’única cosa que podia fer-se era “tornar a la normalitat”, al diàleg entre Gobierno i Govern i rebutjar tot unilateralisme, la qual cosa en l’Estat espanyol vol dir “ressense la vènia de La seva Majestat”. En la resta de l’Estat Podemos va optar per una política encara pitjor, mirar i comentar des de la barrera. Es va negar a moure un dit, a convocar ni tan sols una manifestació, en solidaritat amb el poble català. Va deixar via lliure a la gran onada espanyolista de balconades ’rojigualdas’ i ’a per ells’, que va sembrar l’odi nacional entre amplis sectors obrers i populars.

Si la política de la CUP bloquejava que sectors de la classe treballadora se sumessin a un moviment percebut com dels convergents, la del neorreformisme feia proselitisme del respecte a una Constitució putrefacta i els seus mecanismes d’impossible reforma. El camp quedava lliure tant per al cop institucional del 155, com per a la claudicació vergonyant del Govern.

La nova tardor que comença, lamentablement, apunta a ser més de commemoracions que de reactivació o “calenta”. A això es juga el Govern, ANC i Omnium, que han omplert el calendari de mobilitzacions simbòliques. No podem descartar girs de la situació, el 20-S mateix ho va deixar clar.

El més greu és que des de l’esquerra, seguint el deixant de l’any passat, no hi ha cap contraprogramació. De Comuns i Podemos no era molt esperable, la seva integració en el règim és un fet que ni ells mateixos neguen. La CUP es manté "a l’espera" del que faci o no el Govern, i s’ha negat a obrir de moment un procés de profunda reflexió, al costat dels milers d’activistes que van ser part del moviment i que han quedat completament decebuts amb el Govern, sobre a on han portat 6 anys de “mà estesa” i unitat nacional. L’esquerra sindical no sap/no contesta.

Tan sol el grup des del qual impulsem Esquerra Diari, el Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores, estem plantejant una campanya per exigir que l’1-O no sigui una commemoració i es converteixi en una gran jornada de lluita, amb una nova vaga general per la llibertat dels presos, la fi de la repressió i reprendre el mandat del referèndum, imposar un procés constituent per poder decidir-ho tot.

Pot ser que hagi de venir una altra tardor, o alguna primavera més, perquè la bretxa catalana torni a obrir-se com ho va fer en 2017. Perquè aquesta no torni a ser tancada en fals serà necessari que l’esquerra catalana es desfaci definitivament tant de la de tota confiança en fulls de ruta dictats des dels partits històrics de la burgesia catalana com de la subordinació al marc constitucional del 78. I que opti per un full de ruta propi, amb independència política i que situï al centre el desenvolupament de la mobilització social i l’autorganizació obrera i popular capaç de derrotar a un Estat hereu de la Dictadura en una lluita braç a braç amb la resta dels sectors populars de l’Estat.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic