Foto: Matteo Salvini, líder del partit italià la Lega. EFE

Fa uns dies, tres personalitats “il·lustres” de l’esquerra espanyola, Manuel Monereo, Julio Anguita i Héctor Illueca, publicaven l’article: “¿Fascismo en Italia?: Decreto dignidad” on elogien sense una sèrie de mesures socials per part del govern de Salvini, sense apuntar ni una sola crítica a les seves polítiques xenòfobes, racistes, i antiobreres.

En l’article afirmen que “el Govern italià està assumint la defensa de les classes populars enfront de grups de pressió poderosos i influents que controlen els principals mitjans de comunicació a través de gegantesques inversions publicitàries”.

Construint el seu discurs sobre l’eix perdedors de la crisi/elites europees, els autors de l’article sumen voluntats a la nova ona “rojiparda” que sembla estar seduint a sectors de l’esquerra europea. Davant el creixement de l’extrema dreta i la reculada de l’esquerra reformista, el seu lema sembla ser: “si no els pots vèncer, uneix-te a ells”.

En un segon article publicat aquest divendres contesten a les múltiples crítiques que van rebre. Asseguren que “el que va emergir en les eleccions del 4 de març [a Itàlia] és una autèntica rebel·lió popular contra la UE, similar a la que es va produir a Gran Bretanya amb el brexit. Una rebel·lió semblant a les que van tenir lloc en altres països europeus com França, Holanda o Grècia, on successius referèndums van rebutjar sense ambages el diktat de Brussel·les.”

El seu argument és que davant el fracàs de l’“esquerra que es va fer neoliberal i ja no és capaç d’entendre al seu poble”, cal construir una força política que s’organitzi al voltant de les idees de la “sobirania popular”, el “proteccionisme”, la “seguretat” i parli del “futur de la classe treballadora”. Això si… sense qüestionar les polítiques xenòfobes i racistes del nou govern italià, o igualant la votació del brexit (campanya empesa pel discurs antiinmigrants de UKIP) amb el referèndum grec on el 60% de la població va votar contra el tercer rescat de la Troica -quelcom que va ser ignorat per Syriza, que va capitular dies després-. Per aquesta via, Monereo, Anguita i Illueca pretenen donar-li forma a una esquerra obrerista, nacionalista i xenòfoba, a to amb altres moviments que han aparegut a Europa.

A Alemanya, el llançament del moviment “De pie” el 4 de setembre, impulsat per Sahra Wagenknecht (del partit Die Linke) i Oskar Lafontaine, és una altra expressió d’aquest gir. El moviment està impulsat per polítics de Die Linke, el SPD i els Verds. En el seu manifest fundacional, plantejaven la idea que “per protegir els serveis socials, no poden entrar a Alemanya totes les persones”, proposant restringir l’ingrés d’immigrants i refugiats, és a dir la defensa d’un “estat de benestar només per als alemanys".

A França, fa temps que Melenchón ve sostenint un discurs sobiranista que apuntava cap al mateix lloc, arribant a suggerir que els immigrants es quedaven amb el pa dels obrers francesos. Així busca recuperar a sectors dels votants del Front Nacional de Le Pen entre la classe treballadora o les classes mitjanes empobrides.

La lògica que els uneix -ja sigui en clau populista o més obrerista-, és la construcció d’un subjecte popular-nacional agraviat per les elites de Brussel·les i temorós davant la immigració suposadament “incontrolada” promoguda pels representants del neoliberalisme europeista. La premissa seria: “Resolguem els nostres problemes primer”, adoptant els mantres de l’extrema dreta contra els immigrants.

La nova fórmula és antineoliberalisme + nacionalisme + rebuig a la UE + xenofòbia. Si el fracàs de l’esquerra reformista “europeista” (que va tenir un punt d’inflexió amb la capitulació de Syriza) ha afavorit que la ultra dreta capitalitzi a Europa la crisi dels règims dirigits pels partits de l’“extrem centre”, com els va cridar Tariq Alí, aquesta nova esquerra "rojiparda" pretén guarir la nafra calant foc al malalt. Adoptar polítiques xovinistes i racistes, i esgrimir que es fa per protegir a “els nostres obrers”, solament porta a aprofundir les divisions i els enfrontaments a l’interior de la classe treballadora. I no d’una classe en sentit abstracte, sinó de la classe obrera multirracial, nativa i immigrant i fortament feminitzada que mou els ressorts fonamentals de l’economia d’Europa. Semblant política no només afavoreix als capitalistes; també enforteix als corrents populistes reaccionaris o d’extrema dreta que vénen guanyant terreny en el vell continent.

Els problemes d’aquests “nous” moviments xovinistes de l’esquerra són tants que mereixerien un tractat. Però apuntem-ne alguns. D’una banda, “compren” la idea que és possible tornar a un estat nacional “sobirà” en els marcs del capitalisme imperialista globalitzat del segle XXI, i que aquesta opció és “progressista”. Enfront del desastre de el “somni europeu” busquen recrear la utopia reaccionària de la “salvació nacional”.

Però, aquí la novetat, aquests fenòmens emulen en clau esquerrana el discurs proteccionista de Trump o Le Pen, i fins a tal punt que també repliquen en part la seva xenofòbia. Això era quelcom que fins ara diferenciava als populismes de “dreta” dels de “esquerra”, però aquest Rubicón ja s’ha creuat.

Quan l’esquerra xovinista planteja que cal prendre mesures per “controlar la immigració” està legitimant les polítiques repressives de tancament de fronteres, deportacions i fustigació cap als immigrants. Si per aquesta via busca guanyar més vots, té un problema gran: entre la “còpia” i l’“original”, segurament els votants de l’extrema dreta es quedaran amb els que agiten aquestes idees de forma mes oberta.

Les polítiques nacionalistes de “salvar primer allò nostre”, camuflades sota una retòrica esquerrana, no obstant això, no són en absolut noves. A principis del segle XX, la socialdemocracia Europa va tirar per la borda el programa internacionalista i es va sumar al carro guerrerista de les seves pròpies burgesies: va anteposar la “defensa nacional” als interessos de la classe treballadora. La guerra imperialista i les massacres dels pobles d’Europa van ser el tràgic resultat d’aquesta capitulació.

Unes dècades després, en els anys 20 i 30, va haver-hi fins i tot intents d’establir aliances “rojipardas” entre els partits comunistes i els nazis. A Alemanya aquesta deriva es va conèixer com la “línia Schlageter” proposta per Radek en 1923 per “neutralitzar” als nacionalsocialistes, adoptant un discurs patriòtic i enaltint la “valentia” dels “soldats de la contra revolució”. La política va ser un fracàs estrepitós que només va permetre que els nazis collissin simpaties entre els obrers comunistes i va ser abandonada poc temps després. Més tard, en 1926, va venir el suport dels estalinistes polonesos al cop d’estat del mariscal Pilsudki, que va obrir pas a una dictadura feixista. Una vegada i una altra, aquestes polítiques de “diàleg” amb els feixistes, lluny d’afeblir-los, els va enfortir. Després d’aquestes aventures, la III Internacional sota el control de Stalin es va negar a desenvolupar la política leninista de “Front únic” per agrupar a milions d’obrers en la lluita contra els nazis. D’aquesta manera, van facilitar sense lluita l’ascens del feixisme a Alemanya i una derrota històrica de la classe obrera mundial.

El fracàs de l’esquerra neorreformista i les seves il·lusions europeistes està portant a sectors de l’esquerra a adoptar discursos nacionalistes i xenòfobs, oblidant que, com va dir Engels, “un poble que oprimeix a un altre poble mai pot ser lliure”.

L’alternativa a l’esquerra neoliberal no és una esquerra xovinista reaccionària, sinó aprofundir l’internacionalisme i defensar un programa anticapitalista i d’independència de classe, perquè la classe treballadora, multirracial i feminitzada, pugui aixecar com a pròpies les reivindicacions de tots els sectors oprimits pel capitalisme, transformant-se en una força hegemònica. A Europa, això implica necessàriament enfrontar les polítiques de la Unió Europea del capital i tots els pactes reaccionaris de la UE, lluitant pels Estats Units Socialistes d’Europa.