EFE/Santi Donaire

Després de la detenció aquest dimecres de l’actor Willy Toledo al seu domicili, ahir al matí era conduït a declarar davant el jutjat d’instrucció nº 11 de Madrid. Acusat d’un delicte d’ofenses als sentiments religiosos se va negar a respondre a les preguntes de la Fiscalia i l’acusació particular de l’Associació Espanyola d’Advocats Cristians.

Va ser solament 10 minuts de declaració, però precedits de 20 hores de detenció. A la seva sortida del jutjat declarava que li “sembla absolutament tercermundista que en aquest país encara existeixin cinc articles del Codi Penal referents a les ofenses als sentiments religiosos“.

L’actor considera "indignant que l’Església catòlica, apostòlica, pederasta i romana encara tingui el poder que té en aquest país mentre segueixen ocultant a desenes de milers de pederastes, violadors de nenes i nens". En referència a això ha denunciat que "això sembla que no els ofenen en els seus sentiments religiosos, però el que sí els ofèn és que em cagui en Déu. Per concloure amb un contundent “em cago en Déu, en la Verge i em sobra merda per cagar-me en el dogma de fe, de la santedat i divinitat de la Mare de Déu 27.000 vegades".

I per si tot lo succeït en les últimes hores no fos prou aberrant, l’acusació ha sol·licitat una ampliació de la querella a un delicte d’odi, el “comodí” que es ve utilitzant sistemàticament en la croada contra la llibertat d’expressió i de persecució d’activistes polítics i socials. El motiu serien les declaracions de Toledo al programa televisiu “Al Rojo Vivo” sobre la violència anticlerical succeïda durant la revolució espanyola de 1936. En referència a la mateixa l’actor va dir que si es van incendiar esglésies caldria preguntar-se que “alguna cosa farien”, en clara referència al compromís de l’Església catòlica amb el cop feixista de Franco que va ser elevat a la categoria de “Croada Nacional”.

Toledo quedava ahir en llibertat amb càrrecs i sense fiança. El seu cas, a més de ser part de la munió de denúncies i condemnes per delictes d’opinió, treu de nou a la palestra una qüestió democràtica sense resoldre més en l’Estat espanyol: la separació de l’Església i l’Estat.

Malgrat la declarada aconfesionalitat recollida en la Constitució, l’Església conserva la major part dels privilegis acumulats durant segles i engrossits i fixats durant la Dictadura. És una de les majors terratinents urbanes, queda exempta d’una bona quantitat d’impostos, rep més d’11.000 milions anuals de les arques de l’Estat, controla gairebé la meitat dels centres educatius sostinguts amb diners públics i la seva fe està present i protegida en edificis públics i jutjats.

Una situació de privilegi blindada pel Concordat amb el Vaticà de 1979 que ni els governs del PP ni els de el PSOE tampoc s’han atrevit a derogar o qüestionar. La no separació d’Església i Estat és una més de les herències de la Dictadura Franquista que va tenir com a bandera el nacionalcatolicisme. Com la Corona, la impunitat o la negació del dret a l’autodeterminació, els privilegis de l’Església van ser part d’allò “no negociable” en la Transició.

Aquesta és la raó de fons que explica els cinc articles del Codi Penal als quals es refereix Willy Toledo. L’explicació que l’hagin assegut en la banqueta i que l’hagin fet passar una nit en els calabossos per quelcom tan ibèric com cagar-se en Déu. Acabar amb aquest enèsim atropellament contra la llibertat d’expressió ha de ser part d’una agenda més ambiciosa que plantegi la lluita per la veritable separació de l’Església i l’Estat, la derogació del Concordat, l’expropiació de tots els béns inmatriculats, la fi de tot finançament públic i perquè tots els capellans i monges es busquin un treball.