http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
NOU GOVERN DEL PSOE
No és un govern feminista, és neoliberalisme “progre”
Josefina L. Martínez

Mitjans espanyols i internacionals han destacat la presència d’una majoria de dones en el nou gabinet de Pedro Sánchez (11 ministres i 6 ministres). Els gestos del govern de Sánchez i la seva inconsistència.

Ver online

El govern “més femení d’Europa” com a resposta a “les massives manifestacions per la igualtat que van commocionar Espanya el 8 de març” (Le Monde); un executiu “inequívocament compromès amb la igualtat” (The Guardian). Espanya ha passat a tenir el govern amb més quantitat de dones en el seu executiu (un 64%), per sobre de Bulgària (52.9), i França (52.9) i molt lluny de països com Argentina (17, 4), Mèxic (15%) o Xina (10%).

La premsa també destaca que les ministres encapçalin carteres com Hisenda, Economia, Defensa i Indústria, i no solament les que solen ser ocupades per dones com Medi ambient, Serveis Socials o Igualtat. A més Sánchez recupera el ministeri d’Igualtat -que va formar Zapatero al 2004 i va eliminar al 2010-, prometent prendre mesures contra la bretxa salarial i la violència masclista.

Després de 7 anys de govern del PP, que va comptar amb odiats personatges de l’Opus com Gallardón i amb una secretària de l’àrea d’igualtat que va dir que el 8M anaria a treballar com qualsevol altre dia… el gabinet de Sánchez és una escenificació simbòlica, amb gestos cap al moviment de dones que el passat 8M va tenir una jornada de lluita històrica. El govern pren nota de l’existència d’un ampli moviment de dones, però no per donar una resposta profunda a les seves reivindicacions, sinó per intentar cooptar a un sector.

Aquest no és un govern al servei de la majoria de les dones -les treballadores, les precàries, les pensionistes, les joves que no poden pagar les taxes universitàries o estan a l’atur-. Més aviat, el nou gabinet és una clara representació del que la feminista nord-americana Nancy Fraser va definir, en referència al Partit Demòcrata nord-americà i els social-liberals europeus, com a “neoliberalisme progressista”. Un còctel de valors afins a la “diversitat, el multiculturalisme i els drets de les dones” al costat de polítiques neoliberals que van beneficiar al capital financer i les multinacionals globalitzades. El mateix que va vendre el govern de Zapatero amb les seves “guerres culturals”: valors progressistes, ‘‘igualitaris’, ‘gai friendly’ i ‘verdes’ + polítiques que van aprofundir la distribució regressiva de la renda en benefici de l’IBEX35.

La presència majoritària de dones al gabinet de Sánchez és presentada com una política feminista, però no ho és. O en tot cas, no és més que l’expressió d’un feminisme liberal, meritocràtic, on “les millors” i les “més preparades”, un petit grup de privilegiades, poden trencar el sostre de cristall i ocupar posicions de poder a la societat -mentre aquesta es manté tal qual és. Les seves posicions de poder no garanteixen transformacions substancials en la vida de la majoria de les dones, per contra, serveixen per gestionar les mateixes polítiques de retallades i austeritat. Aquí tenim a Angela Merkel, Theresa May, Marine Le Pen o la exvicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría.També hi ha dones poderoses entre les empresàries espanyoles, com a Sol Daurella, presidenta de Coca-cola, la responsable de l’acomiadament dels seus treballadors i el tancament de plantes, o Sandra Ortega Mera la fortuna personal de la qual ascendeix a 7.000 milions d’Euros.

En el cas de les noves ministres, el cas més paradigmàtic que assenyala les característiques d’aquest neoliberalisme “progre” és el nomenament de Nadia Calviño en Economia, qui ocupava fins ara el càrrec de directora general de Pressupostos de la Unió Europea. És a dir, la responsable del compliment del “dèficit 0” i les polítiques de retallades de Brussel·les. No per res la seva designació va ser saludada per una altra dona, Ana Botín, presidenta del Banc Santander. Calviño és una economista i advocada de perfil tècnic, soci-liberal i amb bones relacions amb el PP i Ciutadans. La seva arribada a Economia ha estat celebrada a Brussel·les. No hi ha res a festejar en el moviment de dones que va portar endevant el 8M reivindicant la lluita contra el capitalisme i el patriarcat.

Per la seva banda, la nova ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ha estat fins ara una figura clau de la Junta d’Andalusia -un gest de Sánchez per a una altra dona poderosa i neoliberal, Susana Díaz-. Contra les polítiques d’aquestes dues dones vénen lluitant les professores i professors interins, per enfrontar la precarització i els acomiadaments.

Finalment, darrere d’aquests gestos, hi ha uns altres, que indiquen millor quin tipus de govern acaba de formar Sánchez: el nou ministre d’Interior i responsable de les forces policials és Grande-Marlaska, encobridor de tortures policials i violacions a detingudes, un jutge que ha criminalitzat a activistes del 15M, responsable de multes i censures a la llibertat d’expressió. No hi ha “feminisme” possible en un govern d’aquest tipus.

Feminisme liberal o feminisme socialista i anticapitalista

El PSOE té una concepció feminista liberal que busca aconseguir gradualment la “igualtat”, en el marc de la societat capitalista i patriarcal actual. Mitjançant mesures legislatives que formalment amplien els drets de les dones, juntament amb mesures cosmètiques de redistribució social, el PSOE pretén portar endavant “batalles culturals” però sense tocar les arrels del sistema d’opressió i explotació. Un feminisme que solament pot donar com a resultat algunes millores -parcials i tampoc definitives- per a un sector de les dones, però que està allunyat de les reivindicacions més sentides per milions de dones treballadores, precàries, parades o immigrants.

Perquè, per acabar amb la precarietat laboral feminitzada cal afectar els interessos dels empresaris capitalistes (i de les empresàries!) derogant les reformes laborals (no solament la del PP sinó també la de Zapatero), augmentar el salari mínim i reduir la jornada laboral sense reducció salarial. Fa falta passar a plantilla fixa a totes les treballadores i prohibir els contractes temporals i les ETTs, així com les externalizacions, tal com demanden col·lectius com Les Kellys.

Perquè les dones immigrants no segueixin condemnades a acceptar els treballs més precaris i pitjor pagats, cal començar per derogar les lleis d’estrangeria i legalitzar a totes les immigrants sense papers -quelcom que el reaccionari ministre de l’interior del PSOE, defensor dels CIES, no està disposat a fer-ho de cap manerar-.

Prendre mesures contra la violència masclista, que és un producte estructural del patriarcat i el capitalisme, implica començar per augmentar els centres d’acollida per a les dones i els seus fills, víctimes de violència, sota l’autogestió de les organitzacions de dones i les treballadores, amb assistència professional i sense presència policial i judicial, pel que és necessari un augment significatiu dels pressupostos. També és urgent implementar assignatures d’educació sexual a tots els nivells, combatre la LGTBIfobia, augmentar el pressupost de salut per brindar anticoncepció gratuïta a nadives i immigrants, contractar a professionals especialitzats, etc. I perquè les dones no siguin les que s’ocupen majoritàriament de les cures de nens, persones grans i persones dependents, cal facilitar l’accés a guarderies i residències gratuïtes, amb més personal i pressupost, a més d’establir llicències de paternitat i maternitat igualitàries.

En conclusió, un conjunt de mesures bàsiques que són impossibles de portar endavant respectant els actuals pressupostos del PP, però tampoc sota els “compromisos” de l’Europa del capital que tant defensen Sánchez i les ministres del PSOE.

Finalment, per acabar amb la ingerència de l’Església a la vida de les dones, no s’aconsegueix amb que les ministres jurin el seu càrrec sense símbols religiosos -un altre gest progre que increïblement sembla que hem de celebrar al segle XXI-. El que fa falta és separar radicalment l’Església de l’Estat, començant per deixar de finançar a l’educació religiosa i posar fi al Concordat. I, noies, no caldria acabar amb la monarquia, una institució de les més patriarcals i retrògrades?

Totes aquestes mesures, que el PSOE no ha realitzat als seus governs anteriors i que ara tampoc està disposat a portar endavant -en el marc dels difícils equilibris amb els quals pretén jugar per dreta i per esquerra- serien solament el començament d’una lluita contra la violència masclista i per l’emancipació de les dones. Una perspectiva que és impossible d’aconseguir íntegrament mentre milions de dones segueixin sent explotades i oprimides en aquesta societat capitalista i patriarcal.

EL PSOE, ja ho sabem, està molt lluny de pretendre això. Com durant el primer govern de Zapatero, és probable que en les properes setmanes vegem molta “batalla cultural” i pocs canvis de fons. Encara que, com sempre succeeix, allò que en la història ocorre primer com a tragèdia, es repeteix com a farsa. En aquest context, el suport incondicional de Podemos al govern de Sánchez solament serveix per legitimar per esquerra el neoliberalisme “progre” del PSOE. Podemos, que va transformar la “nova política” reformista en una successió de “significants buits” i “disputes culturals”, ha quedat atrapat de la seva pròpia construcció, cridant “si es pot” (què era el que es podia?) davant els gestos buits del seu germà gran.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic