Foto: EFE/Ballesteros

Dir que el Règim del 78 està vivint una profunda crisi orgànica no és cap novetat. Ara bé, tot el que està succeint aquesta setmana, més enllà del seu resultat immediat, treu a la llum quant profunda és aquesta: partits i poders de l’Estat que barallen com a autèntiques camarilles per diferents sortides que res han d’oferir a la classe treballadora i els pobles de l’Estat espanyol.

La crisi de representació i el “salvi’s qui pugui”

La crisi de representació que va obrir el 15M va deixar un nou sistema de partits. L’emergència electoral de les noves formacions es va produir amb força però a mig acabar, incapaces de substituir per si soles allò vell i contribuint així a una major fragmentació política.

Ciutadans va néixer ja envellit, un pedaç reaccionari a un règim en crisi. Podemos s’ha integrat a una velocitat de creuer en el règim que abans impugnava. L’enfonsament del PP i el PSOE no ha tingut per tant recanvis il·lusionants capaços de generar la legitimitat i el “consens” perdut amb la irrupció de la crisi capitalista.

El nou marc a quatre no ha suposat la disminució de la distància entre els representants polítics i els seus representats, més aviat aquesta segueix creixent. Fruit d’això les diferents sortides burgeses a la crisi del Règim del 78 parteixen d’una premissa tan bàsica com el “salvi’s qui pugui”.

El revolucionari italià Antonio Gramsci, del qui prenem la categoria de crisi orgànica, considerava que aquest tipus de crisi esdevenia en “una crisi de l’Estat i de les formes d’organització política ideològica i cultural de la classe dirigent. L’aspecte més visible és la crisi dels partits i les coalicions governamentals”.

Les dificultats de la burgesia per poder “construir una orientació política permanent i de llarg abast” s’evidenciaven, entre altres aspectes, en la multiplicació de partits, les dificultats per formar una majoria permanent entre tals partits i en la pèrdua de la capacitat de lideratge dels partits tradicionals.

Una anàlisi realitzada des de les presons de Mussolini, però que bé podria haver-se escrit des de la Carrera de San Jerónimo aquests dies. Els partits del Règim del 78, i altres poders de l’Estat, vénen actuant cada vegada més com a camarilles que pensen només en la seva pròpia autopreservació. Tots tenen la recepta única i infalible, que parteix en primer lloc d’aconseguir un lloc en el bot salvavides.

La sentència Gürtel, el Partit Judicial i la moció de censura per salvar al PSOE

El PP va caure en picat amb la sentència de la Gürtel. El seu projecte d’una restauració encapçalada per el propi partit i basada en una recuperació econòmica que no arriba a les masses i l’ofensiva espanyolista sobre Catalunya, ha fracassat. La millor prova és que moltes “rates” estan posant-se les armilles taronges.

Un cop al govern Rajoy que evidència l’entrada en el joc d’institucions centrals de l’Estat. El Poder Judicial, o Partit Judicial per ser més precisos, va apostar primer per la seva autopreservació com a casta. Al desgast sofert per l’ofensiva repressiva o sentències com la de la “manada”, no podien sumar una actitud indulgent amb el principal cas de corrupció. Però a més, la sentència incloïa una aposta política: afavorir l’ascens d’una nova dreta, amb idèntica agenda neoliberal i de restauració autoritària i centralitzadora del règim, que aconseguís una major legitimitat per, més aviat que tard, poder seguir amb el full de ruta que marquen des de Sarsuela i la Troika.

A Ciutadans la sentència els va al dit. El suport al govern de Rajoy ja no es feia tan necessari -havien aprovat juntament amb el PNB els Pressupostos un dia abans- i podien esperar asseguts a un desgast accelerat del PP que conduiria a les següents eleccions -ordinàries o anticipades- per aconseguir el seu particular sorpaso de la dreta i la seva arribada a la Moncloa.

No obstant això, el PSOE tenia la seva pròpia recepta: una restauració del règim, de contingut igual que l’aposta del Partit Judicial o de Ciutadans, però amb ells al centre i no disputant-se el càrrec de cap de l’oposició amb Podemos. Un govern presidit per Sánchez, recolzat des del Parlament per un Unidos Podemos disposat a lliurar un “xec en blanc” al “mal menor” i una difícil combinació variable que anava des de Ciutadans als nacionalistes catalans i bascos. Aquest és el contingut, obert i incert, de la moció de censura que comença a discutir-se avui.

Si la cosa no li surt bé, l’opció d’anar a una immediata convocatòria electoral, que també Unidos Podemos recolzaria, podria obrir-se camí i amb ella la catifa vermella per a Ciutadans. La millor opció, d’altra banda, per a la banca i els grans mitjans de comunicació, com El Pais, que la vénen agitant. Tampoc podem descartar “jugades” d’última hora, com una dimissió de Rajoy a l’estil Cifuentes per donar pas a algún dofí ara com ara desconegut.

En tot aquest mapatge falta una peça clau, el Rei. Felipe VI fins ara ha encapçalat el cop del 155. Una operació que unia a tots els agents ja esmentats. Avui, encara que ningú dubta que segueix “treballant” a l’ombra, la Corona no es mulla. Renúncia de moment a intervenir públicament. De fer-ho tal vegada posaria “ordre”, com va fer el 3 d’octubre. Però “casar-se” amb una de les apostes és jugar-se-la massa per a un Rei. Felipe VI i la Sarsuela, com la resta de camarilles, pensa també en la autopreservació, en aquest cas d’una dinastia de més de 300 anys.

La dreta basca i catalana a l’“espera” de si algú els suma a l’equació de restauració

Als desacords entre els grans agents del règim es vénen a sumar els dels petits: la dreta nacionalista basca i catalana. Sí, “els de tota la vida”, encara que amb alguns portin temps sense parlar-se.

D’una banda el PNB, que acaba de recolzar els Pressupostos malgrat el manteniment del 155. A més de defensar el paquet especial d’inversions promeses per al País Basc, no vol “aventures” que puguin acabar amb una arribada de Rivera a la Moncloa i es qüestioni el Pacte Fiscal basc. Són ara com ara els més “indecisos” i “decisius” de tots.

Per l’altre el PDeCAT, dividit en dues ales amb posicions aparentment enfrontades. L’aposta en tots dos casos és, com a ERC, la tornada a la normalitat autonòmica. Però el camí per a això està ple de dificultats que uns volen encarar amb més gestos i discursos, i uns altres en la més oberta claudicació. De Pedro Sánchez esperen que els doni quelcom. Res segur, doncs l’alè en el clatell de Ciutadans ha convertit al PSOE en el gran defensor del 155. La decisió de Torra de renunciar a nomenar consellers empresonats o exiliats és tota una picada d’ullet a Sánchez perquè faci algun gest que els faciliti recolzar-lo, però la negociació segueix oberta.

Les negociacions de Sánchez amb bascos i catalans tenen el major rerefons de tots aquests moviments de palau. No solament perquè d’ells depèn que la moció tiri endavant o no, sinó perquè el debat és si es comptarà amb ells o no per a una restauració del règim -el retorn del fill pròdig en el cas català- o si prevaldrà una línia de major exclusió com la que han sostingut el PP i Ciutadans fins ara.

Podemos s’erigeix com el “campió” de la governabilitat i la tornada a l’ordre

La major novetat de tota aquesta trama l’està protagonitzant l’esquerra reformista. Des del minut zero Podemos i Esquerra Unida es van alinear incondicionalment amb el “full de ruta” del PSOE. Des de la lògica del “mal menor” tant és si el resultat era un “govern del canvi”, un altre d’un any que permetés recuperar múscul al PSOE o un acord amb Ciutadans d’eleccions anticipades.

Encara així, les seves preferències no han estat ocultades: en cas d’aconseguir aprovar la moció, el PSOE hauria de formar un govern integrador amb ells en el gabinet. El programa? Ni una paraula. Si aquest govern manté la política de repressió i persecució contra Catalunya ha de ser quelcom secundari per a Iglesias.

Però ni tan sols aquesta proposta s’ha plantejat com a condició. A l’extrem de fracassar la moció de Sánchez, Iglesias ha anunciat que ells en presentaran una altra amb l’objectiu de convocar eleccions. És a dir, li prendran el guant a Ciutadans en cas que el PSOE no arribi finalment a aquest acord.

La fallida de la nova esquerra reformista no pot ser major. De la impugnació del Règim del 78 van passar a la seva integració des de la gestió “noposible” (del “sí” al “no” es pot) dels ajuntaments i el seu “deixar fer” davant la repressió a Catalunya. Ara fan un pas més i volen aparèixer al centre d’una restauració amb rostre progre del règim hereu de la Dictadura.

Sembla que volguessin emular al seu admirat Santiago Carrillo, qui després d’haver acceptat la Corona, la impunitat del Franquisme i la Constitució del 78, s’esgargamellava al Parlament exigint un govern de concentració, amb el PCE inclòs, davant la crisi del govern Suárez que feia perillar la Transició.

Fa falta una esquerra dels treballadors per acabar amb el Règim del 78

Tornant de nou a la categoria de crisi orgànica de Gramsci, a l’Estat espanyol podem prendre-la com una situació oberta per les conseqüències socials i polítiques de la crisi capitalista que ha copejat brutalment a les masses en l’última dècada. El principal element que s’ha desenvolupat ha estat la crisi de representació, combinat amb diferents fissures interburgeses -entre les quals destaquen el divorci amb els representants històrics de la burgesia catalana o la creixent autonomització del Partit Judicial- i grans moviments democràtics com el català.

No obstant això, el principal límit segueix sent que el seu desenvolupament es manté molt encotillat per a dalt. El rol de les direccions sindicals i el nou reformisme ha contribuït decisivament al fet que no prevalgui la lluita de classes i la radicalització política. Quan aquests elements han fet acte de presència, com en el cicle de lluites 2011-2014 o recentment en la tardor catalana, diferents direcions operen de manera activa per desactivar una possible sortida a aquesta crisi des de la classe treballadora i els sectors populars.

L’aposta avui d’aquests agents, des de Podemos a la direcció procesista catalana, per afavorir alguna restauració del règim per a dalt, busca la consumació d’aquest rol. Contra aquesta criminal política, que ens condueix a un nou “consens” que solament servirà per seguir passant els plans d’ajust i reafirmar els trets més reaccionaris del Règim del 78, és imprescindible construir una esquerra dels treballadors.

La classe obrera i els sectors populars no estem convidats a les negociacions de palau, el “no ens representen” està més vigent que mai. Totes les sortides damunt de la taula són contràries a poder oferir una solució a la greu crisi social, la precarietat o les demandes democràtiques aixafades com el dret d’autodeterminació. Davant totes elles és hora de posar dempeus una esquerra que vulgui lluitar per que la classe obrera tingui la seva pròpia veu, entri en escena i impugni aquest Règim.

És hora de reprendre la lluita per imposar, per mitjà d’una gran mobilització social des dels centres de treball i estudi, processos constituents on poder realment discutir un programa per fer pagar la crisi als capitalistes, acabar amb la Corona, la casta política i judicial, la repressió i conquistar els drets democràtics de totes les nacions de l’Estat espanyol. Enfront de l’esquerra d’allò “possible”, fa falta una altra esquerra que es proposi acabar amb els governs dels capitalistes i la Monarquia, i lluiti per repúbliques de les i els treballadors lliurement federades.