http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CATALUNYA
Els reptes de l’esquerra davant la presidència de Torra
Santiago Lupe
Barcelona | @SantiagoLupeBCN

La presa de possessió de Quim Torra obre un escenari signat per la creixent escalada repressiva de l’Estat i l’oberta claudicació del procesisme. Més enllà de la retòrica, quins reptes es plantegen per a l’esquerra i els treballadors?

Ver online

Aquest dijous al migdia, Quim Torra ha prenia oficialment possessió com a nou President de la Generalitat. La fórmula escollida ha sigut similar a la que emprés al gener de 2015 Carles Puigdemont: "amb fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya representat pel Parlament", sense al·ludir a la Constitució, a l’Estatut i al rei”.

Una mica més excepcional ha estat l’acte institucional i el protocol seguit, amb el qual Torra ha volgut escenificar que assumeix el càrrec provisionalment i sense deixar de reconèixer que el president legítim està en l’exili berlinès.

L’espai triat ha estat el saló Verge de Montserrat, el mateix espai on Artur Mes va signar el decret de convocatòria de la consulta del 9N. L’única bandera present ha estat la catalana i el secretari del Govern, Víctor Cullell, ha estat l’encarregat de llegir el decret de nomenament. Roger Torrent, president del Parlament, ha estat present en l’acte però sense pronunciar discurs algun. Ambdues autoritats lluïen en la solapa el llaç groc en suport als presos polítics catalans.

Torra manté així la retòrica i gestos simbòlics de la que ha fet gala el procesisme des de 2012. No obstant això, més enllà de lo formal, el contingut del nou “full de ruta” de la direcció sobiranista va quedar més que definit en la seva política durant la tardor catalana i ara es torna a expressar amb les seves crides al diàleg amb el govern de Rajoy.

A gairebé 8 mesos de l’1-O, avui sabem que el Govern no comptava ni desitjava la gran mobilització social que es va estendre després de les detencions del 20 de setembre. Les manifestacions, vagues estudiantils, ocupacions de col·legis i la formació dels CDR van garantir que el referèndum pogués realitzar-se. Jordi Sanchez considerava dies abans que era difícil arribar al milió de vots. Preparaven un “9N bis”, fins i tot de menor enevergadura, per des d’una autoderrota que desmoralitzés, poder negociar una sortida amb l’Estat espanyol.

Aquest va ser el “leiv motiv” de tot el que va venir després. La vaga del 3 d’octubre i el clima posterior a aquesta data va ser obertament menyspreat. La proclamació-suspensió de la república del dia 10, de la qual avui cínicament Torra i Puigdemont diuen penedir-se, va ser l’expressió més clara que ni ERC ni el PDeCAT pretenien conquistar el dret d’autodeterminació per mitjà de la mobilització social. El seu full de ruta era forçar una negociació impossible, alhora que s’esforçaven per desmobilitzar.

Malgrat tot, l’Estat espanyol ja estava en marxa per aplicar una sortida autoritària i repressiva. Felipe VI va donar el senyal amb el seu missatge del 3-O. No hi havia marge de negociació, i com s’ha vist en aquests mesos, la política del bloc monàrquic -PP, PSOE, Cs i la Judicatura- era la d’aixafar amb presó, multes i exili al moviment independentista. Això va portar a la proclamació de la república -novament simbòlica- el 27-O, per tot seguit negar-se a la més mínima defensa o crida a la mobilització.

Els partits històrics de la burgesia catalana es van mostrar impotents per dirigir una lluita democràtica d’aquest calat. Per conquistar el dret d’autodeterminació era necessària l’engegada d’una gran mobilització social, quelcom solament possible si alhora s’obria la discussió sobre quina república, si la dels hereus del pujolisme o la dels treballadors i sectors populars.

Davant d’aquesta perspectiva, l’amenaça que aquesta lluita deslligués una revolució vinguda d’abaix, van preferir claudicar i fins i tot assumir que el pes de la repressió cauria sobre ells. En última instància aquests polítics van rendir homenatge, una vegada més, a la classe de la qual provenen o els interessos que representen. Abans acabar a la presó o l’exili que contribuir a l’obertura d’una situació revolucionària.

Avui ERC assumeix obertament que el que toca és una volta a l’“autonomisme”. El PDeCAT està en la mateixa sintonia, i fins i tot els homes i dones de Puigdemont, com el mateix Torra, també ho assumeixen, si bé consideren que mantenint la tensió verbal i simbòlica es podran aconseguir millors condicions per negociar la rendició i el “lliurament d’ostatges”.

Qui vulgui veure en Torra i els seus gestos una mostra en cas contrari solament ha de respondre’s a aquesta pregunta. Un reaccionari i racista d’aquest calibre estarà disposat a apostar per una mobilització encapçalada per les mateixes classes populars a la qual ell ha menyspreat en tota la seva carrera política i intel·lectual? Novament la qüestió de classe ve a determinar la política en la disputa dels drets democràtics nacionals.

En l’altre costat l’Estat espanyol segueix redoblant la seva ofensiva reaccionària. El PP i el PSOE ja han pactat mantenir el control de les finances de la Generalitat -el 155 abans del 155- i tornar a intervenir la Generalitat davant qualsevol nou desafiament institucional -i aquesta vegada fins al control de TV3. Cs, en la seva carrera electoral amb el PP per veure qui és “més fatxa”, demana directament que no s’aixequi el 155, sinó que s’estengui i aprofundeixi. La Judicatura manté la persecució d’activistes amb noves detencions contra membres dels CDR, la CUP i la persecució de docents. I fins i tot Llarena, que acaba de rebre una important derrota en la causa belga, s’atreveix a advertir per carta als jutges alemanys que no cometi el mateix error que Bèlgica.

Les perspectives són per tant preocupants per al moviment democràtic català. D’una banda, un Estat disposat a arribar fins al final per escapçar i “espanyolitzar” Catalunya, incloses les escoles, ràdios i televisions. Per l’altre, una direcció que manté la retòrica com a justificació de la seva negativa a enfrontar amb la mobilització social la repressió i la lluita pel dret a decidir, i de pas poder seguir aplicant les mateixes polítiques neoliberals que els seus antecessors en el càrrec des de 2010.

El mandat de Torra que ara comença plantejarà cada vegada de manera més apressant la necessitat que es reprengui el camí de les mobilitzacions de la tardor catalana. Que s’estenguin i massifiquin els CDR i altres organismes d’autoorganització en barris, centres d’estudi i treball. Que es reprengui la via de les mobilitzacions, els talls i les vagues sectorials i generals, com les del 3-O o el 8N. I sobretot que tot això es faci partint de les lliçons de més de 5 anys de procesisme, és a dir des d’una posició independent de la direcció d’ERC i el PDeCAT.

Haver estat encoratjant fins a l’últim moment la fórmula de Puigdemont president, no deixa a la CUP en una bona posició. Més si es te en compte la seva aposta per la “mà estesa” cap als convergents i republicans des de 2012, que va arribar fins al vot favorable als últims pressupostos. Però l’esquerra independentista hauria d’obrir un obert i franc debat sobre el balanç d’aquesta política i com afrontar el proper període en una clau d’independència de classe i mobilització social.

Que la lluita del moviment català “canviï de pell” és qüestió de vida o mort. Que la lluita contra la repressió i pel dret a decidir estigui clarament lligada a un programa per fer-li pagar la crisi als capitalistes, i per tant a enfrontar les polítiques del govern central i el català. Amb mesures com per exemple el repartiment d’hores de treball, l’expropiació de la banca i els habitatges buits o els impostos a les grans fortunes per garantir una educació i sanitat públiques, gratuïtes i de qualitat. Mesures que no recolzen ni ERC ni el PDeCAT, que acaba de votar amb el PP i Cs al Congrés una llei per facilitar els desnonaments, però que representin els interessos de la classe treballadora i els sectors populars, els únics realment interessats a poder arrencar-li aquests i altres drets socials i democràtics que nega sistemàticament el Règim del 78.

I al mateix temps amb una orientació oberta de confluir amb la resta de la classe obrera i els sectors populars de l’Estat, en una lluita comuna contra aquesta democràcia per a rics, per posar fi al Règim del 78 i poder obrir veritables processos constituents on es pugui discutir i decidir sobre totes les grans qüestions que es vénen expressant al carrer des del 15M.

Aquest nou “full de ruta” és la que s’ha de començar a discutir i portar endavant per l’esquerra independentista, els sectors del sindicalisme alternatiu i la resta de l’esquerra política i social, tant a Catalunya com en la resta de l’Estat. La lluita per la república catalana ha de partir que aquesta serà obrera i socialista o no serà, i que la lluita que queda per davant hem de fer-la en la perspectiva de poder aconseguir governs de treballadors a Catalunya i la resta de l’Estat que puguin federar-se lliurement com ho desitgin.

Torra, admirador d’assassins de sindicalistes i simpatitzants del Duce com els germans Badia dels anys 30, difícilment combregui amb una perspectiva així, la qual cosa és normal. El que seria imperdonable seria que des dels qui defensen a la classe treballadora, els immigrants i altres sectors oprimits, es torni a coincidir amb el full de ruta de personatges d’aquesta talla.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic