http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
DECLARACIÓ CRT
ETA anuncia la seva dissolució: un balanç polític necessari
Corriente Revolucionaria de Trabajadores y Trabajadoras (CRT)
Estado español | @CRTorg

Després de sis dècades d’activitat és necessari que l’esquerra basca i de la resta de l’Estat treguin les lliçons necessàries per continuar la lluita pel dret a l’autodeterminació i el socialisme.

Ver online

El pròxim 4 de maig tindrà lloc en el sud de França l’escenificació de la dissolució definitiva d’ETA. Es posarà fi oficial a l’activitat d’aquest grup després de 60 anys de la seva fundació en plena dictadura franquista.

Nascuda com una expressió de la radicalització política d’un sector juvenil de la petita burgesia basca, ETA va anar guanyant suport entre sectors populars i de la classe treballadora, especialment després de la traïció oberta de les principals direccions polítiques i sindicals del moviment obrer durant la Transició.

Com a braç armat del conegut com a Moviment d’Alliberament Nacional Basc (MLNV) des de finals dels 70 i durant gran part dels 80 i 90, ETA va collir les simpaties de centenars de milers de treballadors i joves a Euskadi i la resta de l’Estat. Es presentava a ulls de milers com una força resistent al consens, al desencantament i a “l’esquerra" traïdora que aplicava les més dures polítiques d’ajust i el terrorisme d’Estat –el PSOE– o els qui s’havien convertit, amb Carrillo al capdavant, en els principals defensors del pacte amb el Franquisme.

L’Estat espanyol va sostenir una guerra sense límits contra el MLNV des del primer moment. La "unitat dels demòcrates contra el terrorisme" va ser una de les principals "pegaments" del consens del 78. A ell es van sumar tots els partits, inclosa l’esquerra parlamentària, els nacionalistes bascos, catalans i gallecs, i les direccions sindicals. Va ser la cobertura legitimadora de totes les legislacions d’excepció engegades contra l’esquerra abertzale, els sumaris en l’Audiència Nacional, les polítiques penitenciàries vulneradores dels més mínims drets humans o la mateixa guerra bruta dels GAL i la impunitat amb què va ser saldada.

Una guerra que segueix en peus, i que copeja molt més enllà de la mateixa esquerra abertzale. Avui són més de 250 presos d’ETA els que segueixen a la presó, la majoria sotmesos a dispersió, es persegueix a la joventut basca com en els pitjors temps, com hem vist amb el cas d’Altsasu, i les lleis antiterroristes s’apliquen ara a altres lluitadors, com està passant amb les condemnes a rapers o la persecució dels CDR.

ETA i el MLNV van sostenir una de les banderes comunes de gairebé tot l’antifranquisme de primera hora: la ruptura democràtica. Si escau en clau basca, és a dir passant per la conquesta del dret d’autodeterminació i la independència i unificació de totes les províncies basques de l’Estat espanyol i francès.

Acabar amb la submissió a la Corona per establir una república basca independent, aquest va ser, i segueix sent, l’objectiu de l’esquerra abertzale. Una mena de primera etapa democràtica de la revolució basca, a la qual li seguiria més endavant, la lluita per una Euskal Herria socialista.

Com a part d’aquesta visió etapista van desplegar una estratègia de col·laboració de classes amb la burgesia nacionalista basca, ben representada en el seu partit històric, el PNB, i la seva escissió EA. Forçar que els representants polítics de la Confebask assumissin el projecte independentista i es posessin al capdavant de la lluita pel mateix va passar a ser un objectiu irrenunciable. Solament constituint un bloc sobiranista de conciliació de classes es podria aconseguir la ruptura amb l’Estat espanyol i la Constitució del 78 que ho va confirmar com una presó de pobles.

Com a tàctica principal, esdevinguda amb el pas del temps en una estratègia, van implementar la lluita armada i el terrorisme individual. Una forma de lluita que privilegiava els cops a l’aparell estatal i interessos econòmics concrets, per sobre de l’organització i la mobilització social, especialment la de la classe treballadora i la joventut. Si bé el MLNV va arribar a desenvolupar un vast moviment social en la joventut, molts pobles i fins i tot sectors de la classe treballadora, aquest sempre quedava subordinat a la via de la lluita armada i la seva direcció política.

A més l’activitat armada, que en no poques ocasions va afectar de manera directa i indiscriminada a sectors de la població, va permetre al règim i a l’Estat guanyar base social per a les seves polítiques repressives i, amb la col·laboració de l’esquerra reformista i les direccions sindicals, aprofundir la separació entre la legítima lluita del poble basc pel dret a l’autodeterminació dels sectors obrers i populars de la resta de l’Estat.

Malgrat el rebuig del PNB i EA a l’activitat d’ETA, l’estratègia de la lluita armada era menys perillosa per als seus interessos de classe, que l’organització i mobilització independent i pels seus propis mètodes i reivindicacions, de la classe obrera basca. El mètode de lluita emprat va ser sempre conseqüent amb l’objectiu a aconseguir: convèncer o forçar al fet que la burgesia nacionalista basca assumís la bandera de la lluita per la independència, i d’aquesta manera aconseguir una millor relació de forces per obrir negociacions amb l’Estat.

Aquest mai ho faria. El més lluny que va estar disposada a arribar va ser en 2005 amb el projecte del Pla Ibarretxe, una reforma estatutària que reconeixia a la Comunitat Autònoma Basca com a Estat lliure associat, al que van renunciar tan aviat com va ser tombat en les Corts espanyoles. Els seus negocis estaven a bon resguard, i ho segueixen estant, en l’Estat de les Autonomies.

La ruptura democràtica dels 70 va ser intentada successivament a Euskadi, sense donar cap resultat diferent. Una ruptura amb l’Estat espanyol i la conquesta d’un dret com el d’autodeterminació no podia, ni pot, aconseguir-se sense una lluita que tombés al Règim del 78. Aquest és capaç de resistir atemptats i assassinats, que a més aconsegueix usar a favor seu per a la legitimació i enduriment de la repressió política. L’única via per aconseguir-ho, en els 70 i avui, és per mitjà d’una mobilització social amb la classe treballadora al capdavant.

Aquesta perspectiva va ser abandonada per l’oposició antifranquista, començant pel PCE. Organitzar la vaga general política podia obrir una situació revolucionària, i això espantaria els sectors de la burgesia democràtica -o esdevinguda en democràtica- amb els quals es buscava l’acord per transitar a un règim democràtic sense massa sobresalts.

ETA, amb mètodes més radicals i negant-se a integrar-se en el pacte del 78, va optar per una via que, sense desenvolupar una estratègia de classe basada en la mobilització independent de les masses, esperava aconseguir amb la pressió de la seva activitat el suport de la burgesia basca per forçar a l’Estat espanyol a asseure’s a negociar.

Les diferents treves proclamades en els seus anys d’història van ser intents d’obrir aquestes negociacions. Algunes van poder estar motivades també per raons operatives, però sempre es van buscar quines vies de diàleg es podien obrir perquè, en una taula de negociació, l’Estat espanyol s’atingués a reconèixer els drets democràtics del poble basc.

El moment de major esperança, o millor dit il·lusió, va ser amb la treva de 1998, a la qual va precedir el Pacte de Lizarra entre l’esquerra abertzale, PNB, EA i fins a IU. La resposta del Règim del 78 va ser clara: la integritat territorial de l’Estat espanyol no es negocia i, és més, ni tan sols unes condicions de rendició dignes estaven en discussió.

No obstant això, l’estratègia de la lluita armada va portar a un veritable atzuzac a ETA i el MLNV. Va permetre a l’Estat conquistar un gran suport social reaccionari a les mesures d’excepció que es van generalitzar a tots els sectors del MLNV -amb il·legalitzacions, tancaments de diaris, detencions...-. El Règim del 78 va desplegar una ofensiva judicial i política contra ETA i el MLNV sense precedents a partir de 1997 -quan va emergir l’anomenat "esperit d’Ermua"-. Afeblint-la fins a la seva pràctica desarticulació.

Des d’aquesta impotència ETA ha anat reduint les seves expectatives a aconseguir mesures en favor dels presos i la fi de les mesures excepcionals que segueixen vigents al País Basc i Nafarroa. El model reivindicat va ser i segueix sent el dels Acords de Divendres Sant d’Irlanda del Nord, just uns pactes que van deixar de costat qualsevol avanç cap a la unitat d’Irlanda a canvi de mesures de gràcia per als presos de l’IRA.

Salvant les enormes diferències amb el procés català, en aquest hem vist també un bon representant d’aquesta estratègia d’unitat nacional. L’esquerra independentista catalana, amb la CUP al capdavant, han desenvolupat una política de "mà estesa" amb els representants polítics de la burgesia i petita burgesia catalana que ha conduït a ser el furgó de cua del procés. La negativa de la direcció processista, natural d’altra banda, a impulsar la mobilització social necessària per conquistar el dret a decidir ha portat a la lluita per la república catalana a un altra atzuzac.

El fracàs, una vegada més, d’aquests fulls de ruta de ruptura democràtica, es ven per part del Règim com la constatació de la impossibilitat de conquistar drets com el d’autodeterminació. Tot està "lligat i ben lligat", i si no, els jutges i les forces policials ens ho recorden.

La direcció processista, amb ERC i el PDECAT al capdavant, volen ara convèncer al moviment català que no hi ha més remei que la tornada a l’autonomisme. La direcció política de l’esquerra abertzale, fa temps que proposa, que davant el fracàs del seu full de ruta no hi ha més alternativa que refugiar-se en el municipalisme i l’adaptació a la política institucional i la mobilització en els marges del règim.

Una falsa alternativa venuda com a "realista" que es mostra impotent fins i tot a poder derrotar l’ofensiva repressiva en curs, que en el cas basc és la continuació de dècades de persecució política al MLNV.

Contra aquest fatalisme és necessari, tant a Euskadi com a Catalunya, així com en la resta de l’Estat, obrir el debat sobre com construir una esquerra que es proposi, partint de les lliçons d’un i un altre procés, barallar pels drets democràtics desenvolupant la lluita de classes amb una estratègia obrera independent. A aquesta política aposta la CRT.

En primer lloc, per impulsar un gran moviment per la llibertat de tots els presos polítics, la fi de les lleis antiterroristes, la dissolució de l’Audiència Nacional i el des-processament de tots els lluitadors.

Alhora, per desenvolupar una estratègia de classe, basada en la mobilització social i l’aliança en la lluita de tots els sectors populars de l’Estat per acabar amb el Règim del 78, i imposar processos constituents en totes les nacions que avui el componen en les quals es pugui exercir el dret a decidir i obrir el camí de governs de les i els treballadors.

La lluita per una república basca o catalana independents solament és possible amb la classe treballadora al capdavant, per tant, solament és possible si va unida a un gran programa que resolgui les grans demandes socials i lluiti per repúbliques obreres i socialistes lliurement federades en tot l’Estat.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic