Foto: EFE/Nicolás Rodríguez

Aquesta setmana l’affaire Podemos va reemplaçar en els mitjans l’atenció de l’escàndol Cifuentes. Primer es van conèixer les condicions d’Iñigo Errejón per avançar la seva candidatura com a cap de llista a la Comunitat de Madrid. Li va seguir l’advertiment de “ni una ximpleria” de Pablo Iglesias al seu exnúmero dos, van continuar amb l’escàndol ventilat per Telegram de Carolina Bescansa conspirant al costat d’Errejón per orquestrar un coup d’État contra Iglesias. I van acabar amb un pacte de despatx per tancar la crisi per a dalt amb almenys una treva expressada en una candidatura “conjunta” d’Errejón i Espinar.

Així, el partit que va comprar el paquet de la política com a espectacle i el discurs com a generador de relacions de força, va convertir aquests dies les seves picabaralles internes en una representació patètica del que (no) és una “nova política”, sinó més aviat un remake de la vella casta política professional.

La negació del 15M

Es compleixen quatre anys del Podemos moment, quan el partit morat sorprenia en les eleccions europees i apareixia per a milions de persones com l’encarnació de la il·lusió política; el relat que es podia acabar per la via evolutiva és institucional amb la podridura del Règim del 78, la farsa del bipartidisme i les conseqüències socials de les retallades i els ajustos. El partit de Pablo Iglesias prometia llavors una successió ascendent d’assalts al palau, del parlament europeu als Ajuntaments del canvi i d’allà a Moncloa, com si estigués al capdavant d’una marea de canvi profund que no deixaria res del vell règim en peus. Però això va ser solament un discurs. Al principi, perquè després el van canviar.

El segon moment podemista va estar marcat per la consolidació d’una força política inserida en les institucions del Règim: amb 70 diputats al Congrés, 5 eurodiputats, cogovernant a les principals ciutats espanyoles i amb centenars de càrrecs en Ajuntaments i Comunitats autònomes. Es va moderar el discurs i es van buscar nous aliats per governar en el flanc “esquerre” del règim. El PSOE, el partit que abans calia derrotar (és que potser ens oblidem que el 15M va sorgir mentre governava Zapatero?), el partit de “la casta,” de “la calç viva” i el bipartidisme, es va transformar en aliat, soci de govern i “única salvació” possible (amb inaudites renúncies programàtiques pel mig) per acabar amb la dreta del PP.

Mentre Podemos buscava totes les vies per arribar a Palau, l’onada de lluites socials es trobava en franca reculada. Una relació que no va ser casual ni molt menys. Les últimes grans mobilitzacions havien estat les Marxes de la Dignitat, al març de 2014. Els sindicats majoritaris es van negar a donar-li continuïtat a les vagues generals i des de llavors no se’ls va veure el pèl. Podemos va alimentar explícitament la idea que calia deixar el carrer per “canviar les coses” des de les institucions.

En última instància, Podemos va sorgir com un epifenòmen del desviament i posterior bloqueig del procés ascendent de la lluita de classes iniciat després de 2008, el qual podria haver-se radicalitzat si les direccions burocràtiques del moviment obrer aliades als partits tradicionals i els aparells reformistes no ho haguessin impedit. Una expressió política i alhora negació del procés de mobilització i descontent social que es va obrir en els últims anys contra les conseqüències de la crisi capitalista.

La prova del poder

L’experiència dels anomenats “ajuntaments del canvi” retrata a Podemos. Això és tot, amics. Reivindicar l’experiència dels ajuntaments de Madrid o Barcelona com a exemple del que es podria fer si Podemos governés l’Estat espanyol és una invitació al conformisme. “Almenys no roben”, podria dir una votant de Podemos des del més pla sentit comú. Això és veritat, almenys en general. Però si a això es redueixen les aspiracions socials, malament anem. Perquè al que fa a la resta, res ha canviat substancialment amb l’arribada de Podemos o els comuns als governs de les ciutats.

Els “ajuntaments del canvi” han estat la prova del poder de Podemos (i, no ho oblidem, també d’Esquerra Unida), al costat dels seus aliats com Manuela Carmena a Madrid o Ada Colau a Barcelona. I no l’han superat. En els anys que porten de govern han demostrat que no estan disposats a anar més enllà de tíbies mesures cosmètiques, sense resoldre cap de les demandes socials ni democràtiques pendents, cedint a cada pas davant les pressions de les empreses, els bancs i la dreta tradicional.

Aquesta setmana el govern de Carmena (la qual es va reunir amb el PSOE en una “xerrada informal” per parlar d’un possible “fitxatge”), va anunciar amb bombos i platerets l’acord entre l’Ajuntament de Madrid, el Ministeri de Foment-ADIF i el BBVA per al mega projecte immobiliari de Chamartín-Madrid Nuevo Norte. Des de l’equip de Carmena es van felicitar per haver desencallat l’“operació Chamartín” després de dues dècades de governs del PP. El que s’obliden de dir és que col·lectius ecologistes i activistes veïnals s’han pronunciat en contra d’aquest projecte, un veritable crack immobiliari que solament beneficia a les grans constructores. Un projecte que promou un model de ciutat que es basa en un mega centre de negocis, milers d’habitatges de luxe i el benefici privat a partir de terrenys públics.

La realitat és que la política urbanística de Manuela Carmena i l’Ajuntament d’Ahora Madrid, del qual Podemos és el component essencial, han donat llum verda amb escasses modificacions, un a un, a tots els grans projectes urbanístics d’Ana Botella i el PP.

Fa tan sol un mes, el govern de Carmena va ser qüestionat pel Sindicato de manteros y lateros de Madrid, pel paper que juga la policia municipal en la persecució i fustigació dels immigrants venedors ambulants. Una d’aquestes persecucions habituals va portar a la mort del manter Mmame Mbage al barri de Lavapies. Són solament dos exemples de com i per a qui governen els “ajuntaments del canvi”.

Anticapitalistas, que és part de Podemos, ha anunciat que no participarà de les eleccions primàries que encastellaran a Errejón com a candidat a la Comunitat de Madrid per Podemos. En un comunicat qüestionen que les primàries tenen per objectiu “el repartiment de llocs, sense debat polític ni programàtic” i asseguren que “les tasques per a Podemos i per al conjunt del moviment popular se situen, des de ja, a construir un espai que garanteixi que en 2019 hi haurà una candidatura àmplia, d’unitat en la diversitat, plural i amb un programa de ruptura amb les polítiques del PP i el neoliberalisme.”

Aquesta política pressuposa que Podemos és “el principal actor polític del ‘bloc del canvi’”. A aquesta alçada, caldria preguntar als militants d’Anticapitalistas, quants gripaus més estan disposats a seguir empassant-se dins de Podemos? Més en profunditat, la qüestió és seguir subordinats a una formació que en els fets va forjar una nova “casta” d’esquerra, de la qual el centre de gravetat és el parlamentarisme per no canviar absolutament res, o apostar per la lluita de classes.

Petita política i gran política

Fa temps que Podemos va transitar sense tornada el camí d’una il·lusió reformista devaluada a ser la pota esquerra del règim. La seva posició “equidistant” (i deshonrosa) davant la qüestió de l’autodeterminació de Catalunya i la repressió estatal contra el moviment democràtic va ser potser la major expressió d’això.

Al mateix temps, el seu ingrés al govern del PSOE a Castella-la Manxa, l’agenda d’acords parlamentaris entre tots dos partits, així com el seu suport a la moció de censura del PSOE en la Comunitat de Madrid per tirar a Cifuentes… i asseure a Gabilondo, representen un continuum en la integració de Podemos al règim polític.

L’emergència de Podemos va ser vista per milions com la possibilitat que sorgís un nou partit d’esquerra que digués prou a seguir sent els treballadors i treballadores, la joventut, els aturats i els pensionistes els que paguem els plats trencats de la crisi capitalista.

Aquesta il·lusió no ha desaparegut completament, però comença a esquerdar-se, pel simple motiu que l’immens aparell institucional que ha conquistat Podemos (al mateix moment que liquidava tot besllum de fer un partit militant), no ha aconseguit avançar un mil·límetre en la resolució de les demandes més elementals per les quals milions li van donar el seu suport. Podemos va néixer amb un discurs contra la “casta política”, però els límits del seu programa l’han transformat en una nova aristocràcia d’esquerra incapaç de lluitar seriosament per millorar la situació de la majoria de la població.

Seguint la idea del revolucionari italià Antonio Gramsci en les seves “Notes breus sobre la política de Maquiavel”, de les quals el pensament ha estat tan bastardejat en els cercles intel·lectuals podemistas, Podemos és un partit fet per a la “petita política”: la “política del dia, política parlamentària, de corredors, d’intriga”, aquella que “comprèn les qüestions parcials i quotidianes que es plantegen a l’interior d’una estructura ja establerta, a causa de les lluites de preeminència entre les diverses fraccions d’una mateixa classe política”.

El que necessita la classe treballadora i els sectors populars de l’Estat espanyol que, malgrat els cants de sirena del neorreformisme, comencen a sortir novament a la lluita (de classes i de carrers), és una “gran política” (o alta política) que comprengui “les qüestions vinculades amb la fundació de nous Estats, amb la lluita per la destrucció, la defensa, la conservació de determinades estructures orgàniques econòmic-socials”.

Una política així només pot desenvolupar-se construint una nova esquerra que sigui revolucionària i anticapitalista, disposada a enfrontar-se als poders reals amb la força de la mobilització dels treballadors, les dones i la joventut, no integrant-se mansament a les seves institucions.