http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
Catalunya
Per què els sindicats no convoquen vaga general a Catalunya?
Ivan Vela
Barcelona | @Ivan_Borvba
Federico Grom
Barcelona | @fedegrom

Hem passat de veure un enorme moviment democràtic a Catalunya a favor de la independència que va posar en qüestió al Règim del 78 de conjunt i especialment a la Corona, a la persecució d’aquest moviment amb tot l’aparell de l’Estat.

Ver online

Escapçat el Govern i tots els seus ministres i amb l’autogovern català intervingut, les eleccions del 21D van deixar l’escenari parlamentari en un enroc sense aspectes de sortides no traumàtiques. Especialment per la mateixa obcecació del "bloc monàrquic" -que va des de la judicatura i el PP, passant per Ciutadans fins al PSOE amb la corona al capdavant- per "batasunitzar" la política catalana i aixafar així el moviment al complet.

En aquest sentit s’inscriu la campanya criminalitzadora dels CDRs que en paraules de M. Rajoy combatran amb "tots els mitjans policials i judicials". Campanya a la qual es van sumar els Comuns amb les seves declaracions de criminalització que han estat totalment funcionals a aquest envit repressiu per part del Règim del 78 aplanant així el terreny de l’"opinió pública" per a les posteriors detencions.

La Fiscalia de l’Audiència Nacional va començar la caça de bruixes pels suposats "actes vandàlics" duts a terme en les últimes setmanes pels CDRs. Els operatius per identificar "als autors i promotors" ja es va saldar amb set detencions i promet moltes més.

Les acusacions a les quals s’enfronten els processaments són expressió d’una veritable deriva autoritària del Règim, rebel·lió i terrorisme, dues de les penes més dures dins del Codi Penal amb fins a 30 anys de presó per a gent que ha tallat una carretera i aixecat una barrera de peatge en el marc d’una protesta pacífica. Sense dubtes un tuf franquista recorre Espanya.

Gràcies a la reforma del codi penal del 2015, producte del pacte antiterrorista entre el PP i el PSOE, es va ampliar la definició de terrorisme a "qualsevol delicte greu" amb l’objectiu de "subvertir l’ordre constitucional", així com "desestabilitzar" el funcionament d’institucions polítiques o estructures econòmiques o socials de l’Estat o obligar als poders públics "a realitzar un acte o a abstenir-se de fer-ho".

Al mateix temps, com no podia ser d’una altra manera, aquesta avançada repressiva va significar una reculada indubtable de les llibertats democràtiques i d’expressió en el conjunt de l’Estat. L’ofensiva policial i judicial a Catalunya representa l’avançada d’un projecte recentralitzador que es proposa demolir les conquestes que segueixen en peus després de la crisi i donar una sobrevida a un règim decrèpit.

Quin és el paper dels sindicats?

En aquesta situació de brutal repressió, per què els sindicats majoritaris no van convocar una vaga General? Ja no tant per motiu propi de la seva dirigència, sinó obligats pels treballadors que representen. És a dir, perquè la perspectiva que traçaven les jornades del 3-O i el 8-N no es va desenvolupar en un pas més enllà en la resistència a l’atac de l’Estat espanyol.

D’una banda pels límits de la mateixa direcció de moviment independentista que pel seu propi caràcter mai va sostenir les demandes de la majoria treballadora. El que va deixar la porta oberta al fet que la demagògia de Ciutadans calés entre els sectors d’assalariats que veien el procés com alguna cosa aliena i identificaven a la seva direcció com els que havien portat avanci les retallades més bestials a Catalunya i estaven lligats a casos de corrupció.

Això, i la falta d’una política alternativa des de l’esquerra independentista, d’independència de classe, que lligués la lluita democràtica a les necessitats de la classe treballadora i un full de ruta alternatiu que preparés la resistència que la direcció del procés es va negar a oposar, van deixar a importants sectors de la classe treballadora per fora del moviment.

D’altra banda, el mateix caràcter de les actuals direccions sindicals majoritàries i els sindicats que modelen. Totalment dependents del finançament estatal i convertits en dòcils organitzacions de col·laboració amb la patronal en la qual només s’organitza un sector minoritari i parcial de la classe treballadora de forma corporativa entre els seus diferents sectors.

Així i tot, els sindicats estàn dividits en com posicionar-se enfront de la situació a Catalunya, especialment UGT. Però també en CCOO això és una realitat. No obstant això, la direcció política d’aquests sectors dins dels sindicats no és diferent a la direcció política dels quals van encapçalar el procés, especialment ERC que té la seva militància afiliada a UGT.

La participació dels sindicats majoritaris aquest diumenge 15 d’abril al costat de l’ANC i Òmnium en una manifestació convocada per la llibertat dels presos polítics, després d’haver estat gairebé paralitzada i haver respost tèbiament a remolc de la situació, és part d’un equilibri intern molt difícil de sostenir.

Flama escandalosament l’atenció la posició del PSC, que no va tenir problemes a manifestar-se amb la ultradreta al crit de "Puigdemont a presó", els qui en un exercici de cinisme s’han excusat de participar en la manifestació del diumenge argumentant que només interpel·la a un dels blocs.

Es va constituir així l’"Espai Democràcia i convivència" (Espai Democràcia i convivència) una plataforma integrada per l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, el Consell de la Joventut de Barcelona, la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya així com Comissions Obreres, UGT i el sindicat USOC per donar "una resposta unitària en defensa de les institucions catalanes, els drets fonamentals, el dret que té el poble català a decidir el seu futur polític i la democràcia".

En la mateixa línia, la comissió Executiva Confederal de la UGT es pronuncia per "un diàleg polític entre partits i institucions que permeti la formació d’un Govern el més transversal possible per la Generalitat de Catalunya, dins de l’estatut d’autonomia que retorni la normalitat política, institucional i social". Situant-se així "en la Defensa de l’Estat de Dret i amb el compliment de les lleis" però considerant "desproporcionades" les actuacions judicials que, segons les seves paraules, "respecten". D’altra banda, cridant a defensar i respectar la posició del sindicat a Catalunya.

En altres paraules, els que es van negar a avançar quan hi havia centenars de milers mobilitzats i a respondre a l’altura els cops repressius, ara cobreixen la retirada capitulant dels "supervivents" quan la batalla està gairebé perduda. Així també descomprimeixen el malestar de molts dels seus afiliats enfront del seu lamentable paper en la situació.

Les demandes democràtiques i les demandes sindicals

Manifestacions com la convocada el diumenge no són suficient. La resposta ha de ser a l’altura de les circumstàncies. Fa falta preparar una nova jornada de vaga general a Catalunya que posi al centre i amb contundència la llibertat dels presos polítics. Aquesta és una exigència cap als grans sindicats que ha d’assumir en primer lloc l’esquerra sindical.

Solament una política independent de les mentides de la burgesia catalana i els ensomnis de la petita burgesia, que posi al centre a la classe treballadora i les seves demandes pot donar una sortida progressiva a aquesta situació.

En aquest camí, és imprescindible barallar per organitzacions sindicals de classe, independents de l’Estat i de tota variant dels partits patronals. Organitzacions democràtiques al servei de l’organització i la lluita de tota la classe treballadora. Incloent als aturats les dones, els immigrants, i la joventut i els sectors precaris.

La visió que les lluites democràtiques, com és el dret d’autodeterminació dels pobles, no tenen res a veure amb "els problemes laborals" que sostenen les burocràcies sindicals, no és més que un intent de voler allunyar a la classe treballadora i a les seves organitzacions de les discussions polítiques. Si els treballadors no fem la nostra pròpia política al servei de la nostra classe, la política entre les organitzacions dels treballadors serà la d’un o un altre sector de la burgesia. Aquest espai no pot romandre en un "limb" apolític o "neutral".

Pel mateix motiu que aquestes direccions sindicals es mostrés pusil·lànimes contra la corona, el règim i la seva deriva autoritària, també ho són amb la patronal, per la qual cosa no serveixen tampoc perquè els treballadors mantinguem les nostres conquestes, ja ni parlar d’aconseguir noves.

Catalunya serà el que vulgui ser de la mà de la classe treballadora de tot l’Estat, o la classe treballadora de tot l’Estat, incloent-hi els treballadors catalans, patirà sota la bota de la Monarquia espanyola aquest règim caduc i el sistema social injust al que defensa.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic