http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
OPINIÓ
Perquè els sindicats no defensen als manters?
Pere Ametller
@pereametller

El passat 15 de març moria un “manter” a Madrid en sofrir un infart mentre era perseguit per la policia. Perquè els sindicats no defensen als treballadors que sofreixen les pitjors condicions?

Ver online

Foto: EFE

La mort d’un venedor ambulant el passat mes de març ha fet visible (encara més si cap) allò que normalment no és notícia: l’extrema precarietat i vulnerabilitat de les milers de persones migrants que no tenen “papers”. La situació de “il·legalitat” constitueix en si mateixa un delicte i la possibilitat de ser retornat al país d’on has escapat. A més, per poder sobreviure es veuen empesos a treballar de manera il·legal, amb la persecució policial i de la justícia que això suposa.

Davant aquesta discriminació per raó d’origen, l’esquerra reformista com Podemos es limita a assenyalar les injustícies més flagrants i a reivindicar més aviat en abstracte els drets humans. Portant endavant, a més, un discurs ciutadà que no dóna solucions.

Tant és així que davant aquest discurs tebi, la dreta i l’extrema dreta respon amb un discurs radical, absolutament reaccionari que és coherent amb si mateix i que assenyala a la baula més feble de la societat com el culpable dels grans mals. És el discurs del tancament de fronteres i deportació per als “il·legals”.

Davant això, l’única manera de respondre als atacs cap a la població immigrant és des d’una perspectiva radicalment de classe. Els nostres enemics no són els immigrants, treballadors com nosaltres, sinó els empresaris que ens exploten a tots, el govern que legisla per a això i la policia i els jutges que ens reprimeixen. Sense obviar els evidents graus d’explotació i de falta de llibertat, és el nostre deure unir-nos en una mateixa lluita.

Una mateixa lluita que ha de donar resposta a les nostres necessitats com a treballadors i en aquest cas concretament per a la població immigrant. I això no és possible més que amb l’obertura total de les fronteres i l’obtenció de la nacionalitat des del primer moment amb els mateixos drets que un nadiu per a qualsevol que ho sol·liciti. Però aquestes consignes, alhora, no poden deslligar-se de les mesures necessàries per donar resposta a les necessitats socials de tota la població.

El capitalisme i els governs al seu servei utilitzen la immigració per tenir a aquest sector de treballadors en una situació d’ultra explotació i, alhora així, pressionar els salaris i les condicions laborals de tots els treballadors a la baixa. Això no es pot obviar com fa el neoreformisme, arribant fins i tot a adoptar el discurs reaccionari que els immigrants fan els treballs que els espanyols no volen. D’altra banda, certa esquerra directament s’oposa a la immigració argumentant que efectivament empitjoren les condicions dels nadius.

Ambdues postures són reaccionàries i criminals contra la immigració. Un programa que uneixi als treballadors estrangers i nadius és aquell que lluita per la repartició del treball, aquell que els uneix contra el veritable enemic, el culpable de la seva situació, els capitalistes i els governs que els recolzen.

La realitat és que existeix riquesa per a tots, però l’ostenta un petit percentatge de la població i és contra aquests a qui s’ha de plantar cara i lluitar. Acabar amb aquesta situació solament es pot fer atacant els beneficis dels capitalistes. Però no parlem de repartir engrunes, parlem del pastís sencer. Volem que la totalitat del que es produeix siguin per als treballadors, els que produïm. Nacionalitzant les grans empreses sota control dels treballadors i posant la resta d’empreses sota direcció dels treballadors mitjançant comitès d’empresa. I per a això cal trencar amb el marc de la legalitat i de les institucions vigents. Una mesura així es podria concretar donada la productivitat actual en jornades setmanals de 30 hores i sous mínims de 1500 euros nets mensuals.

Davant tot això, els sindicats majoritaris es comporten corporativament defensant solament als seus afiliats i sectors de treballadors als quals representen, contribuint així a una major divisió entre la classe treballadora. Aquesta és una política reaccionària que no podem permetre. Hem d’exigir i imposar que els sindicats defensin del primer a l’últim treballador amb la mateixa vehemència sense importar l’origen.

Hem de emprendre una lluita implacable contra la burocràcia sindical que abandona els sectors de la classe treballadora més desemparats i precaris, alimentant per passiva les polítiques reaccionàries de la dreta. Una lluita que prengui com a pròpies per part de la classe treballadora nadiva les demandes dels treballadors immigrants. Arribant a realitzar vagues per demandes com la derogació de la llei d’estrangeria i per l’obertura de fronteres. Alhora que es denuncia i es lluita contra el rol imperialista de la burgesia i l’Estat espanyol. Recuperant el rol internacionalista que han de tenir les organitzacions dels treballadors.

Recuperar els sindicats com a organitzacions de classe, democràtiques i combatives. Que defensin a tota la classe treballadora i que acabin amb les polítiques pactistes amb la patronal i el govern.

Finalment, no ens podem oblidar el rol repressiu del racisme institucional que avui lideren els “ajuntaments del canvi” a Madrid i Barcelona. En ambdues ciutats les formacions neoreformistes han reprimit de la mà de la policia local als manters i als llauners. Per no enfrontar-se als comerciants i als mitjans de comunicació han reprimit a aquells que es guanyen la vida com poden. Aquesta política ha de ser denunciada i assenyalada com la responsable directa de la mort de Mmame Mbage i de la campanya de persecució i criminalització que sofreixen diàriament.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic