Política Estado Español

INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

L’esquerra i l’autodeterminació, apunts d’un balanç (Part I)

El procés democràtic català ha generat un gran debat entre els qui no donen suport a l'autodeterminació i els qui vam defensar el dret del poble català a decidir el seu destí. Apunts d'un balanç.

Guillermo Ferrari

Barcelona | @LLegui1968

Miércoles 18 de julio | 10:20

La irrupció massiva del poble català reclamant la independència i/o exercir el dret d’autodeterminació ha generat un enorme debat dins de l’esquerra (i fora) i entre els treballadors. La manifestació del 10 de juliol contra la decisió del Constitucional que va retallar l’Estatut de 2006 va ser l’expressió que s’havia arribat al final de la “via estatutària”.

La Diada de 2012 va ser la constatació que àmplies franges de la població volien superar el limitat autogovern que el Règim del 78 imposava al poble català. Centenars de milers de persones es van mobilitzar per a sorpresa de tots. Es va arribar a parlar de gairebé dos milions. Les enquestes i estudis sociològics indicaven que al voltant de la meitat de la població volia la independència. I que el 80% volia votar en un referèndum sobre l’estatus de Catalunya.

Un enorme moviment social s’estava gestant des de les bases. Amplis sectors del poble català estaven emergint i expressant el seu profund malestar davant la greu situació política, econòmica i social que patia (i pateix) davant la pitjor crisi en dècades en l’Estat espanyol, Europa i la resta del planeta. No obstant això, els principals dirigents d’aquest moviment van ser trobats amb el pas canviat.

Convergència i el PSC miren a un altre costat

Artur Mas , Jordi Pujol i Durán i Lleida van ser atrapats per sorpresa davant aquest moviment d’enorme calat. Ells estaven negociant més finançament amb Mariano Rajoy, l’anomenat “Pacti fiscal català” per beneficiar a la gran patronal catalana. Les retallades que el Govern del PP va obligar a fer a les CCAA va deixar a la burgesia catalana, dependent del BOE català, amb una part molt reduïda de el “pastís espanyol”, qüestió que preocupava a CiU.

La gran patronal catalana estava al capdavant del Consell Assesor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC). Aquest organisme assessorava al Govern “business friendly” d’Artur Mas i Convergència i estava presidit pel President d’Abertis i un executiu de Price Waterhouse. En el document citat s’encarregaven d’aclarir que els principis del “Pacte es basa en principis d’eficiència” i que hauria d’exercir-se en el marc de el “Estatut com una llei orgànica”.

També el PSC de José Montilla i Pasqual Maragall anava contra direcció (igual que els seus socis de govern Esquerra i ICV). Els social-liberals estaven tractant d’implementar l’Estatut del 2006. Ells van passar deel “aprovaré l’Estatut que surti del Parlament” de Zapatero a l’Estatut retallat per una negociació posterior de Zapatero i Artur Mas. I, finalment, es van empassar la mare de totes les retallades del Constitucional, el PP i el búnker.

El PSC va acabar sent el fidel escuder del PSOE, com no podia ser d’una altra manera. Al cap i a la fi són socis des de feia gairebé 40 anys. I, el PSOE és el màxim defensor del Règim del 78 i els negocis de la Corona espanyola. Ells van signar la continuïtat del Rei nomenat per Franco i els pactes de la Moncloa. Si faltaven més proves d’això, el “nou PSOE” de Pedro Sánchez ho torna a demostrar evitant parlar sobre els enregistraments de Corinna i Villarejo.

L’esquerra també es va dividir. Encara que lamentablement l’esquerra no va mantenir una posició independent de les diferents faccions burgeses. Aquesta absència no va ajudar al fet que sorgeixi una postura que resolgui la qüestió nacional des d’una perspectiva de la classe treballadora i el conjunt dels explotats. I, per tant, no va haver-hi un sector que disputi l’hegemonia i la direcció del moviment a Convergència i Esquerra.

L’esquerra que no denuncia la repressió de l’Estat

Un grup d’intel·lectuals “persones d’esquerra” va publicar a mitjans de setembre de 2017 en el diari “El País” una declaració denunciant a l’1-O com “una estafa antidemocràtica. I cridem a no participar en aquesta convocatòria”. Entre alguns signants destacats estaven la capdavantera feminista Lidia Falcón, l’exsecretari general del PCE Paco Frutos, diversos dirigents de Retallades Zero i sindicalistes que ja no estan en actiu o dirigents polítics de segon ordre del PSC, del PSUC o d’ICV.

En primer lloc cal destacar que aquestes persones d’esquerra coincideixen 100% amb la postura del Govern, la dreta del PP i Ciutadans (i el PSOE que va ser l’ombra de Rajoy), el Tribunal Constitucional, la caverna mediàtica de Madrid i el búnker del 78. Tots ells van cridar a no participar en el referèndum del 1O. I ja vam veure com va ser perseguit per la “Justícia” i la forces repressives.

Aquest grup d’intel·lectuals denuncia que no va haver-hi “temps per a un debat assossegat”. No obstant això, no esmenta que la societat catalana porta anys mobilitzant-se demanant la realització d’un referèndum. Anys demanant que l’Estat delegui la competència per convocar un referèndum o buscar alguna fórmula pactada. No obstant això, la resposta dels caps de Govern i de l’oposició va ser que mai acordarien tal convocatòria.

En tot el text resulta molt sonor l’absolut silenci que hi ha respecte de l’acció del Govern de Rajoy en relació amb Catalunya. No es parla del rol del Constitucional anul·lant articles de l’Estatut que es troben exactament igual en altres estatuts autonòmics. Tampoc de la desinversió progressiva per part de l’Estat. I, molt menys encara, de la repressió judicial i policial que en aquests dies vivia el poble català.

Però el pitjor de tot, és que aquests intel·lectuals d’esquerra no esmentin al poble català. Parlen que Puigdemont va convocar l’1-O. No obstant això, “obliden” les nombroses mobilitzacions de les Diadas i en diferents dates demanant votar. Obliden que gairebé la meitat de la població va votar a opcions independentistes i que molt menys van votar a posicions clarament unionistes.

Una “esquerra” que s“oblida” de l’acció del Règim del 78 i de l’acció d’amplis sectors del poble català s’associa directament amb el búnker franquista i s’allunya d’un reclam legítim de les masses. Es converteix en una esquerra de saló que és útil al Règim i que s’enfronta a la voluntat que les masses.

L’esquerra que vol pactar amb l’Estat

La “nova política” de Podemos es va moure buscant una equidistància impossible, de contradicció en contradicció i amb principis per agradar a tots, encara que no agradaven a ningú. La direcció encapçalada per Pablo Iglesias i altres dirigents regionals plantejaven la necessitat d’un “referèndum pactat”, la qual cosa era un perfecte oxímoron. L’objectiu era no tallar ponts amb el PSOE i tenir un perfil propi de cara a la seva parròquia.

Per un altre, Barcelona en Comú de Colau, a lúltim moment, va acabar acordant cedir col·legis electorals de la capital catalana per realitzar el Referèndum de l’1-O. No obstant això, l’espai “dels Comuns” no ha participat obertament en l’impuls i organització del referèndum. Per a ells era condició sine qua non pactar el referèndum amb l’estat opressor. És impossible d’oblidar com Coscubiela va ser aplaudit en el Parlament català per Ciutadans, el PP i el PSC. El seu més ferm escuder.

Tant Podem, com els intel·lectuals d’esquerra han servit a la política del Règim del 78. En voler limitar al moviment popular i democràtic oprimit que busca canviar la seva situació política i social han ajudat a l’Estat opressor. En moviments socials d’aquest tipus cal posar-se del costat del poble oprimit per derrotar les institucions opressores. Al costat del poble català contra el Règim del 78.

Mentre àmplies franges del poble català van organitzar activament un referèndum l’1-O, el líder de Podemos interpretava que el "L’1 d’octubre és una manifestació política legítima”. I va continuar aclarint que "Nosaltres apostem per un referèndum pactat i amb efectes jurídics concrets, que és alguna cosa molt diferent a l’1-O”.

L’esquerra que demana la lluna en un cove

L’a direcció de la CUP ha participat activament en tots aquests anys del procés. L’exdiputat David Fernández va pronunciar una frase que resumeix parcialment l’estratègia cupaire: “mà estesa amb el nostre poble (avançarem per on sigui amb tal d’avançar), i el puny ben tancat contra les retallades i contra qualsevol agressió als drets socials o als serveis públics”. Parcialment, ja que solament es va complir la part de “mà estesa” però cap a Convergència i Esquerra Republicana.

Lamentablement, la CUP va decidir aprovar els pressupostos de JuntsxSí. Uns pressupostos que es van adequar a les retallades socials que havia impulsat Artur Mas i Oriol Junqueras respectant les ordres del llavors ministre Montoro. És a dir, uns pressupostos d’“agressió als drets socials o als serveis públics”. Mà oberta en la investidura del deixeble de Mas, en la moció de confiança a Puigdemont, etc., etc.

La formació “anticapitalista” també va deixar “la mà estesa” perquè Convergència i Esquerra, que van arribar tard al vigorós moviment democràtic català, es posessin al capdavant del mateix i eltinguessin durant anys en un constant dia de la marmota. La CUP s’ha limitat als moments més calents a donar suport al bloc de Convergència i d’Esquerra fins i tot quan aquests van participar del 21D, després d’abandonar la voluntat popular de l’1-O.

Una esquerra que demana la lluna en un cove, que li demana valentia a la burgesia per mobilitzar al poble català, per acabar amb les retallades, sinó trenca amb ella acaba perdent el seu caràcter anticapitalista, socialista o feminista. La CUP està en la cruïlla.

Aquests elements de balanç són molt necessaris per pensar les lliçons del gran procés democràtic català que encara no s’ha tancat. En una segona part continuarem elaborant una proposta des del marxisme sobre com desenvolupar un programa revolucionari.






Temas relacionados

Independencia de Catalunya   /   Autodeterminación de Catalunya   /   En Català   /   Política Estado Español   /   Referendum en Catalunya   /   Catalunya

Comentarios

DEJAR COMENTARIO