Gairebé sis mesos després de l’inici de la pandèmia i el tancament de tots els centres educatius, i a tot just una setmana del començament del curs escolar, docents, famílies i estudiants clamen davant el nivell de deixadesa amb el qual el govern “progressista” i la resta de governs autonòmics han actuat en tot aquest temps.

Les mesures per a garantir un retorn segur a les aules han estat fins a la data inexistents. S’han anat traient diferents protocols, que han variat gairebé setmanalment, en la major part dels casos en la direcció oposada a les recomanacions d’epidemiòlegs i pediatres. Avui s’han anunciat les noves mesures i directrius acordades entre el govern i les comunitats, que no passen d’indicacions individuals com l’ús de la màscara a partir dels 6 anys, la neteja de mans 5 vegades al dia o la recomanació d’ús de mampares.

De les primeres promeses de reducció dràstica de ràtios i augment de personal i espais no queda res. Setembre vindrà amb aules amb gairebé el mateix nombre d’alumnes que sempre i una sobrecàrrega de treball per als docents que hauran d’atendre grups presencials i telemàtics, especialment en secundària. Els increments de plantilla es queden a penes un nou professor o professora per centre, una cosa ridícula.

Però la falta d’un pla seriós per a contenir la segona ona no és una novetat ni una cosa que només s’evidenciï en l’educació. Els diferents governs, com van fer ja durant el període més crític de març i abril, es neguen en rodó a prendre les mesures necessàries per a evitar una nova escalada com la que s’està vivint des de l’inici de l’estiu i que amenaça amb col·lapsar de nou el sistema sanitari si les tendències actuals es mantenen.

Continuen sent urgents mesures que, per a la seva efectiva aplicació, passen per tocar-li de manera directa els interessos a les grans fortunes, empreses i lobbyes que continuen fent el seu particular “agost” a costa de la nostra salut. Evitar això és una cosa en la qual estan d’acord des dels ministres “progressistes”, fins a la dreta i les forces independentistes governants.

No pot haver-hi un pla seriós i efectiu sense atendre a dotar-lo dels recursos necessaris. Això, enmig d’una crisi històrica que ja s’ha menjat més del 18% del PIB, només és possible mitjançant la imposició d’impostos especials a les grans famílies, els beneficis empresarials i de la banca, les empreses del sector sanitari i farmacèutic... És a dir tocant la butxaca de tots aquells que malgrat la crisi han continuat engreixant els seus comptes de resultats.

Mesures com aquestes i altres, com la nacionalització de la banca, són avui dia qüestions de supervivència tant per a enfrontar la pandèmia com els efectes de la gravíssima crisi econòmica que està fent que es disparin els índexs d’atur i misèria entre milions. És d’aquí, dels grans capitalistes, d’on s’han d’extreure els recursos per a finançar un pla d’emergència, i no d’un permanent augment del deute que se’ns voldrà fer pagar en futurs ajustos i retallades, com el que el Banc d’Espanya i la UE ja exigeixen per a enguany contra les pensions.

Per un retorn a les aules amb plenes garanties sanitàries

En educació, tal com exigeixen diversos sindicats de docents, és necessari l’increment dràstic de professionals contractats. L’augment anunciat de 38 mil suposa un increment que no arriba al 10% del total. Però per a poder garantir grups reduïts de 10 – si prenem com a referència el nombre màxim de persones que es permet reunir en l’àmbit públic i privat- seria necessari duplicar la plantilla, és a dir contractar més de 700 mil, divuit vegades més del que estan proposant les diferents administracions.

Si els espais existents no són suficients, com succeeix en la majoria dels centres, s’haurien d’intervenir tants espais públics i privats com sigui necessari, construir de manera urgent aularis provisionals i iniciar la construcció de noves escoles i instituts. Per a un ús racional de tots els equipaments educatius, tota la xarxa d’educació concertada i privada hauria de ser intervinguda igualment, integrada en la xarxa pública i ser posada, com la resta dels centres, sota el control democràtic de docents, famílies i estudiants.

Finalment, en cas que es tornés a plantejar la necessitat sanitària de tornar a la docència virtual totalment o parcialment, aquesta hauria d’estar inclosa en la jornada ordinària dels docents i s’han de garantir tots els mitjans tecnològics i de connectivitat de forma plenament gratuïta i universal a aquests i les famílies, incloses tutories i acompanyament a aquelles famílies que més pateixin la bretxa digital. Així mateix, la permanència dels nens i nenes en la llar ha d’incloure permisos retribuïts a tots aquells treballadors i treballadores que hagin de fer-se càrrec de la cura dels menors, una mesura que el govern “progressista” ha rebutjat fins al moment pel seu possible impacte econòmic en paraules de Calviño.

Mesures així, al costat de la dotació de EPIs, equipaments de prevenció i personal sanitari, són les úniques que poden reduir al mínim el risc que els centres educatius es converteixin en un vector expansiu del virus en les pròximes setmanes. Conformar-se amb menys, com estan fent les direccions sindicals en nombroses comunitats autònomes, és assumir un desastre anunciat. Per això les convocatòries de vaga que es comencen a plantejar han d’estendre’s a tot l’Estat i, a través d’assemblees virtuals i altres formes de coordinació, ser el punt de partida de pla de lluita fins a aconseguir un pla integral i efectiu per a aules segures.

Per comitès de seguretat i higiene que garanteixin condicions de treball segures

El mes de juliol vèiem com les condicions de superexplotació i amuntegament de les i els treballadors agrícoles, en la seva majoria immigrants, estaven darrere dels primers rebrots que van derivar en expansió comunitària. En aquests dies, conforme l’activitat econòmica es va reactivant, tornem a veure imatges de vagons i andanes plenes de gom a gom en les grans ciutats.

Tant la situació dels jornalers com la del transport públic no són cap “imprevist”, simplement ni el ministeri de Treball, ni les conselleries corresponents, han volgut ficar-se amb la patronal agrària d’una banda ni aplicar les millores en freqüències i flotes necessàries per a garantir un transport segur. Situacions similars es viuen en centenars de centres de treball.

Que no podem deixar en mans de la patronal la garantia de condicions segures de treball ha quedat més que clar en els mesos de pandèmia que portem. Que tampoc el govern “progressista” i els autonòmics obligaran a prendre mesures massa “cares” o que entorpeixin els negocis, també.

És urgent que els sindicats, comitès d’empresa i seccions sindicals, comencin una gran campanya en tots els centres de treball i sectors precaris per a imposar comitès de seguretat i higiene formats per representants dels i les treballadores. Que siguin els qui vetllin pel compliment de totes les mesures de prevenció i que paralitzin quan sigui necessari la producció si la patronal no ofereix els equipaments i condicions necessàries.

En el cas del transport públic els sindicats del sector, al costat dels usuaris, han de barallar perquè aquest sector essencial i fonamental per a evitar l’expansió dels contagis, quedi sota control dels seus treballadors, i exigir el reforç de plantilles, flotes i freqüències que permetin viatjar respectant les distàncies de seguretat.

Per una xarxa sanitària pública, única i prou finançada

En tot el temps posterior als pitjors mesos de la pandèmia les mesures de reforç del sistema sanitari no sols no s’han pres, sinó que s’han continuat produint ajustos de plantilla i privatitzacions. Com a mostra l’acomiadament del “reforç covid” en comunitats com la de Madrid o Catalunya, intents de privatització de serveis de neteja com a l’Hospital Gregorio Marañón a la capital o l’externalització a dit de funcions tan fonamentals com els rastrejadors a empreses com Ferrovial per part del govern català.

El negoci criminal de les residències ha seguit endavant sense la més mínima mesura, ni tant sols de control, tal com demostren les nous rebrots que tenen en aquest sector altre dels seus punts crítics. Empreses de serveis i fundacions es continuen enriquint a costa de la salut i la vida dels majors i les treballadores que els atenen. Els laboratoris privats per la seva part continuen fent PCR a la carta en comptes de destinar-se aquests recursos a accelerar la realització de test i el lliurament ràpid d’uns resultats, que en alguns llocs triguen més d’una setmana a arribar.

Els prop de 50 mil morts acumulats fins ara no s’expliquen sense la dècada de retallades anterior i la falta de mesures sobre la sanitat privada i empreses auxiliars durant març i abril. El possible nou col·lapse que es pugui produir i les seves conseqüents víctimes serà responsabilitat plena d’un govern central que no ha facilitat el finançament necessari i uns governs autonòmics que han continuat gestionant amb la tisora i el respecte i promoció dels negocis de la sanitat privada i empreses de serveis.

Les i els treballadors de la sanitat han protagonitzat mobilitzacions en aquestes últimes setmanes exigint mesures elementals com l’augment de la contractació estructural o enfrontant processos de privatització com l’esmentat del Marañón. Per a evitar un nou col·lapse del sistema continuen estant plantejades les mateixes mesures urgents que el govern “progressista” en ple Estat d’Alarma es va negar a prendre.

És necessària la contractació de tots els i les treballadores sanitaris aturats o subempleats, i la capacitació i contractació en condicions dignes de les i els estudiants d’infermeria, medicina, farmàcia i cicles sanitaris. Reforçar així serveis com l’atenció primària, el rastreig de contactes i els centres hospitalaris, els tres pilars que porten mesos sotmesos a una sobrecàrrega de treball i que en diversos territoris estan a la vora.

Cal posar tots els recursos sanitaris disponibles al servei de combatre la pandèmia, per a això és necessària la nacionalització sota control dels seus treballadors i treballadores de la sanitat privada, laboratoris i la indústria farmacèutica. El mateix amb tot el sistema de residències i atenció a la dependència, que han de deixar d’estar en mans d’empreses com Clece, de Florentino Pérez, ser integrades en una xarxa pública única, medicalitzades i posades sota el control de les seves plantilles.

Ni el govern central, ni els autonòmics. Cal imposar un programa d’emergència mitjançant la mobilització independent

En aquests dies assistim al penós espectacle de la “patata calenta”. El govern “progressista” i els autonòmics de diferent signe se la passen els uns als altres. No podem comprar el relat de cap dels dos, perquè tan responsables són els qui des de Moncloa no han pres cap de les mesures excepcionals exigides per les i els treballadors de la sanitat, l’educació o el transport, ni han garantit els recursos necessaris, com els qui des de les autonomies han continuat gestionant i mantenint un model de sanitat i d’educació buidat de recursos i beneficiant a les respectives patronals educatives i sanitàries.

Tant el govern “progressista” com l’oposició de la dreta i els governs d’Urkullu i Torra, ens condueixen a un escenari de segona ona, que tornarà a saturar el sistema se salut amb el conseqüent cost en vides, agreujarà la situació econòmica i es continuaran posant per davant el rescat i defensa dels interessos i beneficis dels grans capitalistes costi el que costi. El més que tenen per a oferir són noves mesures restrictives, campanyes sobre la responsabilitat individual i possibles noves mesures autoritàries com ja avancen les propostes de nova mobilització de militars per a la realització de funcions civils com el rastreig.

L’esquerra sindical, els sectors dels grans sindicats que no acorden amb la política de suport al govern dels seus dirigents i l’esquerra anticapitalista de tot l’Estat, no podem romandre com convidats de pedra davant aquesta falsa disputa per dalt. És hora que es posin totes les forces i militància al servei que un programa així sigui pres per sectors de la classe treballadora, la joventut i els sectors populars per a defensar la nostra salut i les nostres vides i enfrontar els ajustos socials que la crisi econòmica anuncia. Perquè la tardor que ve no ens retorni a un escenari de passivitat i reculades sense resistència, com vivim en gran manera a la primavera, és hora d’organitzar una mobilització social independent dels diferents governs que baralli per un programa perquè la crisi sanitària i econòmica la paguin els capitalistes.