Foto: Cultura21
Sóc Pablo, tinc 28 anys, sóc graduat en Història, parlo quatre llengües i treball en un museu públic de la ciutat de Barcelona. A principis de 2015, després de cursar un màster en Museología, vaig emprendre ruta per a intentar iniciar-me laboralment a l’àmbit cultural de Barcelona. Ràpidament, vaig poder adonar-me que tots i cada uns dels equipaments culturals públics de la ciutat, ja fossin dependents de l’ICUB o de la Generalitat, estaven copats per empreses adjudicatàries que s’encarreguen d’oferir multitud de serveis, entre els quals es troba els d’atenció al públic. Dit d’una altra manera, l’administració externalitza tots i cadascun dels serveis que fan funcionar un museu, donant curs a empreses a les quals l’única cosa que se’ls exigeix en el plec és que s’ajustin al pressupost preestablert per l’administració de torn.
Doncs bé, vaig acabar en Serveis Educatius Ciut’art SL, una de les empreses que forma aquesta terna. Empresa que, d’altra banda, ostenta el dubtós honor de ser una de la més reconegudes en el sector per les seves pràctiques poc elegants, per dir-ho així, amb els treballadors i treballadores dels diferents museus que coordina.
I puc dir que no es tracta d’un rumor. Sous de no més de 600 euros a 25 hores, contractes d’obra i serveis eterns, és a dir, en frau de llei, pressions i actuacions discriminatòries per exercir activitat sindical o silenciament de la convocatòria d’eleccions sindicals, van anar tan sols algunes de les pràctiques abusives que podies trobar en el seu catàleg. Això, unit a la inexistència d’un conveni sectorial que regulés la nostra activitat professional, van ser raons suficients perquè durant l’estiu de 2016 el comitè d’empresa convoqués vaga sectorial, després de celebrar les eleccions sindicals corresponents en les quals es van obtenir resultats molt positius per als treballadors i treballadores.
Tenint un seguiment de gairebé el 90%, la vaga no va ser inútil. Aconseguim que la nostra activitat professional s’emmarqués en el Conveni de Lleure, així com que tots i cadascun dels contractes passessin a ser indefinits. D’altra banda, l’ICUB, traient-se la responsabilitat i pujant-se al carro de l’oportunisme, "va decidir" pujar les taules salarials en un 30% en el següent concurs públic i treure’s del mig el marró de Ciut’art, que va perdre diversos dels museus públics que fins llavors coordinava.
Per què us compto tot això? Doncs perquè sembla ser que l’ICUB té la memòria molt curta. No sols perquè Ciut’art hagi tornat a ser empresa adjudicatària de diversos museus públics en els últims mesos, sinó perquè l’ICUB, que recordem és un ens públic de l’administració local, no sembla estar molt per la labor de fiscalitzar les pràctiques abusives que continua cometent l’empresa en qüestió. Arran de la crisi del COVID19, s’ha generat un al·luvió d’ERTOs sense precedents. Ciut’art, en el seu afany de no perdre el tron, s’ha sumat a la festa. Ha executat un ERTO unilateral, sense marge de negociació amb el comitè d’empresa i aprofitant els automatismes administratius en aquests moments en què el Departament de Treball es troba pràcticament col·lapsat.
El 17 de març es publica un decret d’alcaldia segons el qual "Es mantindran en vigor els contractes tot i que es suspengui la l’execució d’aquests i que es garanteix el pagament dels equips, maquinària i la dotació dels recursos humans per poder reactivar-los quan sigui possible atorgant indemnitzacions a les empreses contractistes sempre que no acomiadin ni iniciïn un procediment de regulació d’ocupació". No obstant això, fent cas omís al decret, l’empresa s’embutxaca les nostres nòmines, i nosaltres ens anem a l’atur. Què diu l’ICUB davant tal abús? Que ells han treballat molt perquè no es produeixin situacions d’aquest tipus, però que la decisió depèn de l’empresa en última instància. El decret s’ha convertit en paper mullat en temps rècord. Sembla que a l’ICUB no li amoïna l’ús que se li dóna als diners del contribuent, total, ells no sofreixen la subcontractació, ells l’apliquen. Mentrestant Treball continua acceptant ERTOs a discreció, mantenint les formes, això sí. I sinó que li ho diguin al conseller Chekir el Homrani, que el passat 29 de març arguïa en una entrevista que "Un cas a part són aquelles empreses que treballen per a l’administració i a les quals s’ha garantit el cobrament dels serveis. I ho hem fet per a garantir que no vagi ningú a l’atur. La nostra decisió és clara i aquí no poden haver-hi expedientes de regulació d’ocupació." Bon moment per a portar-ho a la pràctica.
Serveis Educatius Ciut’art SL fa la seva, com no, traient profit d’una situació d’emergència social. Fent més gran la seva llegenda. Però, malgrat tot, els treballadors i treballadores del Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona seguirem al peu del canó. No pararem fins a tenir el que ens pertany.
