El vicepresident segon del Govern, Pablo Iglesias, va anunciar ahir un paquet de mesures per a combatre la pandèmia que està sacsejant el país i el món. A més de les partides extraordinàries per a sanitat -que sumen una mica més de 2.000 milions d’euros- va anunciar el desemborsament de 600 milions per a reforçar l’atenció a col·lectius vulnerables.
Xifres realment ridícules si atenem les enormes necessitats soci-sanitàries que estan esclatant, i que contrasten amb el volum total de diners públics que es promet mobilitzar: 100.000 milions en avals a les empreses i 17.000 de despesa directa, que es consumirà en la seva majoria a cobrir el forat que produiran els ERTOs i la no entrada de cotitzacions socials en les pròximes setmanes o mesos.
Entre les mesures que es finançaran amb aquests 600 milions estan les destinades a socórrer als sectors més vulnerables, com les 45.000 persones sense llar que hi ha a tot l’Estat. Com a educador social, que treballa dia a dia amb persones en aquesta situació, no em vaig poder indignar més quan vaig escoltar les mesures.
Iglesias va anunciar que s’aplicaria un “reforç de xoc” dels serveis socials, consistent en mesures com la d’un “kit d’higiene” i d’alimentació per part de l’Exèrcit, l’obertures d’espais “amplis” per a atendre les persones afectades -és a dir campaments supervisats per militars- i un seguiment diari d’aquestes persones.
Unes mesures que deixen a les persones sense llar com estaven, sense una llar digna, encara que tot el país estigui sota quarantena. Quelcom que, en aquesta situació, és extensible a molts altres serveis residencials de l’Estat, com els centres de salut mental, els centres de menors -de per si mateix saturadíssims- i pisos terapèutics. Tots aquests col·lectius socials es veuran confinats en condicions d’amuntegament en infraestructures en absolut preparades per a un confinament prolongat.
Poden sofrir des de la propagació del virus de manera fàcil, per la precarietat de recursos en el servei i la sobrepoblació d’aquests, fins a greus problemes de convivència. En alguns centres com els CIEs o centres de menors immigrants s’han produït els primers motins en contra de les pèssimes condicions.
Esta imagen es de hace 10 días, es un centro de menores en Melilla, muchos centros de menores de este país están sobre poblados con condiciones precarias. Ahora añade 1 mes de cuarentena. Mientras tanto los hoteles están vacíos gracias al gobierno. #YoNoPuedoQuedarmeEnCasa pic.twitter.com/8DHrWz3WNG
— herrerax (@Makarenko77) March 19, 2020
Hi ha una altra solució? Clar que n’hi ha. El problema és que el govern “progressista” prefereix no tocar els interès dels grans empresaris per a lluitar contra la pandèmia. De la mateixa manera que s’han intervingut alguns hotels per a medicalitzar-los, s’haurien d’habilitar els llits dels hotels necessaris per a poder oferir una residència digna a tots aquests col·lectius.
Però també a uns altres que no estan contemplats en els plans d’aquest govern “feminista”, com les dones en situació de violència masclista que estan sent obligades a confinar-se amb els seus maltractadors. O fins i tot els treballadors i treballadores sanitaris que estan reclamant poder pernoctar fora de casa per a evitar el risc de contagi a familiars de grups de risc.
Cal recordar que el lobby turístic va tancar el 2019 amb el rècord històric de turistes estrangers que van visitar Espanya, 80 milions, que van gastar 92.278 milions d’euros. Ara, davant la caiguda de l’activitat aquests dies passats, i l’ordre del seu tancament d’activitat que contempla l’Estat d’alarma, estan anunciant l’acomiadaments i ERTOs per a desenes de milers dels seus treballadors.
Contra aquestes mesures, que ni atenen aquestes necessitats socials, ni les ocupacions i condicions de desenes de milers de treballadors de la indústria hotelera, cal exigir la posada sota control de les seves plantilles, amb l’assessorament de treballadors del tercer sector i sanitari, de totes les grans cadenes d’hotels. Són aquests professionals, i no els militars, els qui han d’atendre aquests col·lectius socials.
Que es garanteixi així que els qui hagin de quedar-se a casa per ser part d’un grup de risc haver de cuidar a una tercera persona pugui fer-ho amb el 100% del sou, i que els qui romanen treballant ho fan amb tods les mesures d’higiene i seguretat necessàries, i no amb els ritmes i explotació que denuncien col·lectius com Las Kellys. I que les seves habitacions, cuines, bugaderies... siguin posades al servei de donar una sortida a aquesta greu crisi que, a diferència de 2008, salvi a la classe treballadora i els sectors populars i no als capitalistes.
