"Demano perdó a la societat i a les persones que s’hagin pogut sentir decebudes o afectades". Així, com si es tractés d’una cançó de Camela, Rodrigo Rato entonava les seves disculpes públiques aquest dijous, instants abans d’entrar a la presó.

El que fos vicepresident del Govern amb José María Aznar, director gerent del FMI i director de Caja Madrid i Bankia més endavant, ingressava aquest dijous a la presó de Soto del Real on haurà de complir condemna pel cas de les "targetes black".

El Tribunal Suprem confirmava fa tres setmanes la condemna de quatre anys i mig de presó per delicte d’apropiació indeguda, emesa per la Secció Quarta de la Sala penal de l’Audiència Nacional.

Cal recordar que el cas de les "black" és una de les majors trames descobertes durant els anys que portem de crisis. En total 86 consellers i directius de Bankia van fer ús de les targetes “negres”, entre els quals destaquen consellers del PP, PSOE, IU i dirigents sindicals de CCOO. Grans quantitats de diners gastades durant anys amb targetes fantasma sense declarar impostos. Es calcula que el total ascendia a un valor de més de 15 milions d’euros.

No obstant, malgrat que la fase d’instrucció del cas es va iniciar en 2015 i la sentència del judici es va conèixer al març de 2017, Rodrigo Rato i els altres directius de l’entitat bancària han gaudit durant tot el procés judicial d’un tracte favorable per part de la justícia.

Sense anar més lluny, l’Audiència Nacional va rebutjar el decret de mesures cautelars tant per a Rato com per al ja difunt Miguel Blesa, exdirector també de Caja Madrid, considerant que el comportament de tots dos durant el procés les feia innecessàries.

Però aquest tracte de favor o les sentències d’escàndol per part del poder judicial cap als polítics corruptes, els rics o membres de la Família Real, ja no sorprèn a ningú. Solament mostren el veritable rostre de la casta judicial.

L’última mostra d’això l’hem vist amb les sentències a la carta del Suprem sobre els costos hipotecaris. Com escrivia la nostra companya Josefina Martínez: aquestes són la meva sentències, si no li agraden (a la banca) tinc unes altres.

Mentre centenars d’artistes, tuitaires, periodistes i activistes són perseguits i condemnats per delictes d’opinió o per participar en mobilitzacions; els corruptes gaudeixen d’imunitat, són absolts o condemnats a penes ínfimes i poden triar a la carta quina presó prefereixen, com és el cas del propi Rodrigo Rato.

Un tracte que xoca frontalment amb la persecució del sistema judicial cap als líders polítics del procés sobiranista català, a la presó preventiva des de fa gairebé un any, una mica més si parlem dels Jordis, perseguint el desmantellament del moviment independentista.

Casualitats de la vida, ja ni en això es cuiden. Just el mateix dia en què finalitzava el període d’ingrés a la presó per a Rodrigo Rato, el Tribunal Suprem tancava la fase d’instrucció i anunciava l’obertura de judici oral per delictes de rebel·lió, malversació i desobediència contra 18 dels encausats pel "procés".

En concret, l’ex vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, al costat dels exconsellers Rull, Turull, Romeva, Forn i Bassa, l’ex presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, i els líders de ANC i Òmnium, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, s’enfronten a peticions de penes de presó d’entre 15 i 25 anys per delicte de rebel·lió. Quelcom que cal sumar a les mesures preventives que vénen sofrint durant els últims 12 mesos.

Amb la persecució al procés independentista català, el poder judicial ha mostrat sense filtres el seu veritable caràcter reaccionari. El Règim del ’78 el va situar al capdavant de la “resolució” de la crisi catalana. Calia aixafar i vèncer a l’independentisme, i qui millor que una institució que no té més contrapès que sí mateixa, és a dir cap.

A partir d’aquí, la "casta" judicial ha demostrat ser la campiona per garantir la supervivència del Règim, supurant per tots els seus porus el seu caràcter de classe, masclista i reaccionari; deixant clar que no existeix l’independència judicial -ni del govern, ni del Rei, ni de la banca-, i dissenyada per protegir els interessos dels rics i castigar als pobres, els que protesten o són crítics del règim.

Contra tot això urgeix posar dempeus en tot l’Estat un gran moviment democràtic que, alhora que exigeix la llibertat i desprocesament de tots els presos polítics i perseguits, plantegi mesures fonamentals com la fi de l’elitista carrera judicial, que l’elecció de jutges sigui per sufragi universal, que ningú pugui cobrar més que el salari mig d’un treballador i que tots els judicis siguin per mitjà de jurats populars.

Un programa democràtic radical que qüestioni la justícia per a rics, i que ha de plantejar-se en el marc de reprendre la lluita per l’obertura de processos constituents en tot l’Estat per mitjà de grans mobilitzacions. Aquesta és l’única via per garantir que es puguin discutir absolutament totes les qüestions: la reaccionària “casta” judicial, acabar amb la immunitat de corruptes i torturadors, la fi de la Corona, o resoldre els greus problemes socials d’atur, habitatge i precarietat. I de la mateixa forma, que la societat catalana i la resta de nacions puguin impulsar el seu propi procés constituent per decidir lliurement la seva relació amb la resta de l’Estat i conformar la seva pròpia república si així ho decideixen.