Política Estat espanyol

Sentència del cas dels ERE d’Andalusia: el retrat de la corrupció “progressista” del PSOE

En plena gestació del possible govern de coalició PSOE-UP, salta al tauler polític la sentència del cas ERE d'Andalusia. Una trama corrupta que ataca l'epicentre històric del PSOE, afectant figures molt rellevants del partit que es van apropiar de recursos destinats als aturats, de connivència amb les grans empreses i la cúpula sindical de la UGT. Un escàndol de corrupció que posa en qüestió el “relat” de l'acord del PSOE-Unidas Podemos com un govern de “regeneració progressista” del Règim del 78.

Juan Carlos Arias

Madrid | @as_juancarlos

dimecres 20 de novembre| edició del dia

L’Audiència Provincial de Sevilla feia pública aquest dimarts la sentència del cas dels ERE d’Andalusia. La sentència ha suposat que la pràctica totalitat dels encausats, la majoria exmembres del Govern del PSOE d’Andalusia que van realitzar pràctiques corruptes entre el 2001 i el 2010 per un import de 680 milions d’euros, hagin resultat condemnats per malversació i prevaricació continuats. Les penes dictades han resultat bastant greus: des dels 6 i 7 anys de presó, fins a penes d’inhabilitació per a càrrec públic de 15 i 9 anys segons els casos. El tribunal ha assumit pràcticament íntegrament les penes que havia preestablert la fiscalia.

Tant sols dos dels 21 processats s’han vist lliures de condemna, l’ex interventor general de la Junta i l’excap dels serveis jurídics, és a dir, els llocs més tècnics dins de l’estructura jeràrquica de la Junta d’Andalusia i del conjunt dels acusats.

En els casos de Manuel Chaves, l’exministra i exconsellera Magdalena Álvarez o l’exconseller Gaspar Zarrías, han sofert només penes d’inhabilitació per a exercir càrrec públic durant nou anys per haver considerat el tribunal que han comès només un dels delictes dels quals se’ls acusava, prevaricació continuada. Mentrestant, José Antonio Griñán, ha estat condemnat a sis anys de presó.

Altres quatre exconsellers han tingut penes més dures per haver considerat el tribunal que han comès els delictes de malversació i prevaricació continuats: Antonio Fernández i José Antonio Viera (Ocupació) amb 7 anys de presó, Francisco Vallejo (Innovació) també amb 7 anys i Carmen Martínez Aguayo (Economia) amb 6 anys de presó.

La major duresa de la pena en aquest cas és conseqüència de la malversació de fons, que a criteri del Tribunal es deriva que en aquesta fase d’aplicació de les subvencions pels ERE, ja existien informes negatius de la Intervenció General de la Junta d’Andalusia en els quals rebutjava els procediments administratius utilitzats en la concessió de les subvencions per irregulars i manca de garanties davant la falta de controls administratius suficients en les concessions de les subvencions, quelcom que va ser conegut per aquests càrrecs de la Junta d’Andalusia i van fer cas omís d’aquests informes.

La pena més alta l’ha rebut l’ex director de Treball i Seguretat Social, Francisco Javier Guerrero. Li han caigut 7 anys i 11 mesos. Aquest va ser el famós i sinistre “personatge” que segons declaracions del que va ser el seu xofer es gastava la major part de les “mossegades realitzades” per aquests ERE que havien portat a molts treballadors a l’atur, en “cocaïna i prostitutes”.

La sentència encara no és ferma i per tant s’entén que es produirà el recurs corresponent al Tribunal Suprem. Atès que el Tribunal Suprem ja va analitzar aquest cas quan Chaves, Griñán i altres tres exconsellers estaven aforats per ser parlamentaris en el Congrés o el Senat, i va assenyalar que no veia indicis de malversació, els acusats podrien tenir possibilitats de sortir millor parats finalment de les seves condemnes, podent salvar-se de part o la totalitat de les penes de presó.

L’origen de la trama corrupta del govern andalús del PSOE

Tota la trama corrupta dels ERE es va establir a partir de l’any 2000 quan el Govern andalús decideix modificar el sistema d’ajudes, dirigit sobretot a grans empreses en crisi, per a donar suposadament una resposta més ràpida a les necessitats financeres d’aquestes empreses davant la seva situació de crisi.

No obstant això, del que es tractava en realitat era d’aconseguir que els costos generats pels acomiadaments dels treballadors que es gestionaven a través dels ERE i que eren aprovats sense cap problema per l’autoritat laboral, gràcies entre altres coses a la participació còmplice del sindicat UGT, fossin en gran part costejats pels recursos públics de la Junta d’Andalusia.

D’aquesta manera els acomiadaments es convertien en un negoci absolutament rodó per a les empreses, ja que els resultava un autèntica avantatge financer, en estalviar-se una quantia important dels costos que aquests acomiadaments els haguessin suposat. A més, una altra part d’aquests recursos es destinava a “greixar” la xarxa corrupta que acompanyava tot el procés burocràtic complex de gestió dels ERE i que anava de la Junta d’Andalusia a les estructures sindicals i empresarials que es beneficiaven de les subvencions, mentre pel camí els diferents “conseguidors”, per tant, anaven apropiant-se de la mossegada corresponent.

De pas i seguint una estratègia molt similar a l’empresa pels diferents governs de Felipe González, s’aconseguien desviar i evitar possibles conflictes laborals i socials que poguessin sorgir davant la falta d’una resposta estructural del Govern andalús davant les crisis d’ocupació que es generava amb els acomiadaments. Es paralitzava i neutralitzava d’aquesta manera qualsevol resposta dels treballadors que passés per la defensa a ultrança del manteniment dels llocs de treball fins al final. Quelcom que, en realitat, només podia ser viable a través de mesures com la nacionalització de les empreses sota control obrer i la prohibició total dels acomiadaments, quelcom que ni per remei es va plantejar el Govern de Chaves o Griñán. I, per descomptat, tampoc el govern social-liberal de Felipe González quan va dur a terme la traumàtica reconversió industrial de finals dels 80 i principis dels 90 que va suposar el desmantellament de gran part del teixit industrial existent a l’Estat espanyol. Un procés que es va portar a efecte entre altres raons per les directrius rebudes des de la Unió Europea.

Un paper estel·lar en tot el procés, per tant, el van jugar les cúpules burocràtiques de la UGT a Andalusia que es van beneficiar de gran part d’aquestes subvencions, participant directament en molts dels processos dels ERE, donant-los cobertura legal des de l’àmbit sindical i paralitzant qualsevol procés de contestació que per part dels treballadors pogués sorgir davant els acomiadaments que s’anaven a produir. En aquest procés i sota el paraigua de l’assessorament legal que la UGT prestava, el sindicat es quedava amb un “pessic” important de cadascun dels ERE que, d’altra banda, procurava que tiressin endavant ja que es beneficiava enormement per la seva aprovació i aplicació.

El PSOE i la corrupció, una vegada més

El PSOE ja va rebre una condemna històrica per corrupció en l’anomenat cas Filesa. En aquest cas es va condemnar al partit per finançament il·legal, els fons del qual es van destinar a sufragar la campanya electoral de l’any 1989. Des de llavors no havia tingut cap cas de condemna rellevant per corrupció.

La sentència del cas dels ERE no és un cas més, ja que ascendeix a les altes esferes del partit. Molts dels condemnats han estat figures destacades del Partit Socialista. Alguns d’ells, fins i tot, han format part dels Governs socialistes de Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero. La corrupció del cas ERE és un veritable escàndol que tira per terra el relat de Pedro Sánchez construït sobre la base de la crítica a les corrupteles del Partit Popular.

Manuel Chaves, per exemple, va ser ministre de Treball i Seguretat Social amb Felipe González, però a més va ser vicepresident segon i ministre de Política Territorial i Administració Pública del segon Govern de José Luis Rodríguez Zapatero. A més, va ser president del PSOE entre 2000 i 2012, president del PSOE andalús entre 1994 i 2010, a més de president de la Junta d’Andalusia entre 1990 i 2009.

Per la seva part José Antonio Griñán va ser president de la Junta d’Andalusia entre 2009 i 2013 i president del PSOE andalús entre 2012 i 2014.

Magdalena Álvarez va ser ministra de Foment de 2004 a 2009 en el primer Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, a més de vicepresidenta del Banc Europeu d’Inversions, càrrec del qual va dimitir en ser imputada pel cas dels ERE.

Encara que Chaves i Griñán, expresidents i líders històrics del socialisme andalús, es van donar de baixa del partit en 2016 després de la seva inculpació durant la instrucció per a tractar d’impedir les possibles conseqüències polítiques que podrien derivar-se per al partit. No obstant això, el que no podria esborrar-se de cap manera és que tots dos van governar la comunitat andalusa durant 23 anys, el primer de 1990 a 2009 i el segon després de succeir-lo des d’aquest any fins a 2013.

Per tot això, Pedro Sánchez i el PSOE no poden deixar a un costat les repercussions polítiques que la sentència els pot implicar, sobretot tenint en compte que des de la moció de censura contra Rajoy després de la condemna del Partit Popular pel cas Gürtel, Pedro Sánchez ha pretès erigir la seva arribada al poder des d’un relat sostingut sobre les bases de la regeneració democràtica i les polítiques progressistes, quelcom molt allunyada d’un cas de corrupció política com implica el cas dels ERE d’Andalusia. I tampoc poden fer-ho els líders d’Unidas Podemos.

Govern “progressista”? Un altre gripau per a Unidas Podemos

El possible govern de coalició pactat pel PSOE i Unides Podemos, no sols no serà "progressista" per defensar les bases del Règim del 78, una política reaccionària contra el dret a decidir del poble català i l’"equilibri pressupostari" imposat per Brusela. A més, podria començar marcat per aquesta sentència que mostra les estructures de corrupció que estan en els fonaments d’aquest partit, pilar del règim capitalista espanyol en els últims 40 anys.

La trama de corrupció que ara es condemna no és més que el costat visible de les relacions indissolubles entre la casta política, els empresaris i la burocràcia sindical, amb la finalitat d’enriquir-se a costa del poble. Aquest ADN de la casta política segueix present en el PSOE de Sánchez, per més rentada de cara que se li pretengui donar, no només personificada en els “barons” del partit, sinó amb la defensa general que aquest partit fa dels interessos dels grans empresaris i capitalistes.

La sentència dels ERE és el primer gran “gripau” que s’empassa Unidas Podemos en aquest acord de govern de coalició, per la qual cosa els seus dirigents busquen mantenir “perfil baix” sobre el tema. Però per més que el vulguin deixar passar ràpid, per a tornar a parlar de “govern progressista”, el PSOE és el partit forjat per Griñan i Chaves, el de les portes giratòries i la casta corrupta. Aquesta és la veritable “experiència” del PSOE que Pablo Iglesias vol unir a “la valentia” d’Unidas Podemos.




temes relacionats

Corrupció   /    Govern de coalició PSOE-UP    /    Andalusia   /    Política Estat espanyol   /    PSOE

Comentaris

Comentar