Política Estat espanyol

Eleccions 28A

Segon debat electoral: els bons i mals motius pels quals Iglesias va resultar guanyador

Aquest segon debat, molt més enfangat que el primer, especialment per part de Casado i Rivera, va acabar de definir a cada candidat. Iglesias va aparèixer com a guanyador, novament com el major garant d'aquest Règim del 78 i de la seva Constitució carregada de bondats.

Ivan Vela

Barcelona | @Ivan_Borvba

Federico Grom

Barcelona | @fedegrom

dijous 25 d’abril| edició del dia

Aquest segon debat a quatre, aquesta vegada organitzat per la televisió privada i realitzat només un dia després del primer, no va llançar grans novetats relacionades amb el programa dels partits i les seves propostes, però sí respecte a les batalles lliurades.

En aquest sentit, especialment destacable va ser el constant la batalla entre Casado i Rivera per erigir al seu partit en l’hegemònic de les dretes. El primer representant a una dreta “carca” i el segon, una dreta liberal cool.

Respecte al contingut del debat, ha versat sobre diferents temes. Ocupació, lloguers, pensions, violència masclista, immigració, educació i sanitat, corrupció, a més de Catalunya i les polítiques de pactes de govern. Generant alguns decibels més que l’anterior.

Al “i tu més” entre el Partit Popular i el PSOE que ha caracteritzat bona part del bipartidisme, se li sumen per a quedar-se els taronges i els morats alineats respectivament amb l’un o l’altre pilar del règim del 78.

Ciutadans, al costat del PP, es proposa un bloc dels “constitucionalistes”, un eufemisme per a no nomenar als seus aliats d’extrema dreta que ja els va permetre desbancar als socialistes andalusos.

Encara que la ultradreta de VOX tampoc va participar d’aquest debat electoral, va estar molt més present en les intervencions i el debat que en el realitzat en la televisió pública.

De fet, la formació de Santiago Abascal va realitzar un acte aLes Fregues (Madrid) on el líder de la formació, al costat de la plana major de la seva formació, no va deixar a ningú en peu. Va atacar a Atresmedia, als participants del debat, als “progres”, “feminazis”, ecologistes i fins i tot a la Junta Electoral va rebre la seva porció d’atac, per no obligar a dissoldre “a pelotazos” les manifestacions “amenaçadores i violentes” que es realitzen enfront dels actes de *VOX.

Tornant al debat, hem pogut veure un Rivera més histriònic i sobreactuat que en l’anterior trobada, que ja és molt dir, que va continuar fent ús de tota mena de “gadgets” i “souvenirs” per a sostenir el seu discurs. Aquesta vegada, no només es va enredar amb Pedro Sánchez com era d’esperar, sinó també amb Pablo Casado, qui de conjunt es va mostrar més agressiu, més a to amb la campanya que amb el debat en la televisió pública.

Rivera va lliurar a Sánchez la seva tesi doctoral, al qual aquest va respondre amb un llibre “sel seu soci” i líder de VOX Santiago Abascal.

El líder de la formació taronja va enlletgir la corrupció del PSOE en una llarga llista, en una situació complicada d’explicar per al seu partit que pretén obertament governar amb el PP qui no té una llista precisament menor.

La monarquia va estar absent en tots dos debats. Un tema inqüestionable des de la dreta i tabú per al bloc dels socioliberals i una “esquerra” amb un projecte de govern que es basa en “aplicar la constitució”.

Podemos venç amb la Constitució a la mà

Després de les dues jornades de debat sembla haver-hi un consens generalitzat que el vencedor d’aquesta marató de debats ha estat Pablo Iglesias. Certament el líder de la formació lila va saber marcar distàncies amb el to crispat i irritant de Rivera i Casado.

Cert que en alguns aspectes el líder de Podemos va plasmar aspectes elementals, com en la qüestió de gènere i el problema de la violència masclista, en contra dels seus competidors per no parlar de la defensa de Casado de la seva companya de partit, Cayetana Álvarez de Toledo i les seves vergonyoses declaracions de “un silenci no sempre és un no”.

Però la moneda sempre té dues cares, i si per a la majoria d’analistes i grans mitjans de comunicació Iglesias va sortir com a vencedor dels debats, és perquè aquest es va mostrar completament respectuós amb les institucions del Règim, amb la seva sagrada Constitució i amb Sánchez, al qual aspira a investir com a President del Govern.

Per això mateix va fer silenci en els moments més reaccionaris de Sánchez, especialment en l’apartat català, on es mostra convençut de la imparcialitat del judici del “procés” i no va dedicar ni una paraula contra la repressió.

I és que Iglesias podrà plantejar totes les mesures progressives que se li ocorrin, com guarderies gratuïtes, impostos a les grans fortunes, atacar el problema de l’habitatge amb impostos als grans propietaris (més de 10 habitatges) augmentar l’oferta pública, regulació dels preus de l’habitatge, entre altres.

No obstant això, aquestes propostes clarament són impossibles de portar endavant amb el PSOE, aliat de les grans corporacions i de l’Ibex35 que de cap manera permetrà que es portin endavant aquestes demandes, les quals a partir del dia 29A ja no tindran cap pes en les reunions per a conformar govern.

Per no parlar de mesures democràtiques, com el dret a decidir del poble català i un suposat “referèndum” pactat que Podem postula per a la fi dels dies, perquè requereix d’una majoria impossible en el Congrés dels Diputats o la pròpia qüestió de la Corona ni tan sols esmentada.

El Règim del 78, el veritable guanyador

Si haguéssim de dir qui va guanyar el debat, seria clarament el Règim. Aquest ha aconseguit apuntalar als seus dos pilars, el PSOE i el PP. Podemos ha passat de ser qui “assaltaria els cels” contra aquest règim al partit de l’ordre constitucionalista que aposta a cogovernar amb “la casta” del PSOE. Les tres dretes, en una espècie de “primàries”, li donen noves cares a aquest arc polític en moments on el PP està en mínims històrics.

Ni les tres dretes i el seu projecte de “restauració reaccionària” del Règim en crisi, ni el bloc del mal menor encapçalat pel PSOE i recolzat per Unideas Podemos tenen res que oferir a la classe treballadora i els sectors populars.

I no ho té, no només perquè les seves mesures encotillades en els pactes i realitats de 1978 són encara limitades per al nivell de crisi econòmica, social, política i democràtica que sofreix l’Estat espanyol, sinó perquè l’estratègia que posa al servei de la seva consecució. Ni més ni menys que confiança cega en el PSOE, partit del Règim i de les portes giratòries per antonomàsia.

Fins i tot el programa de reformes d’Unidas Podemos, per a imposar-se i fer-se realitat, requereix de la mobilització als carrers, de l’organització en els centres de treball, a les escoles i en els barris.

Requereix força real que planti cara a les forces reaccionàries que buscaran impedir per tots els mitjans aquestes reformes (inclòs el PSOE). Apostar-ho tot al terreny parlamentari és un error, però fer-ho a més de la mà del partit fundador d’aquest Règim és paper mullat per endavant.

Per resoldre els grans problemes socials que tots els candidats descriuen, fa falta avançar sobre els interessos dels capitalistes i això no pot fer-se de la mà del PSOE. El mal menor es converteix en un mal major, ja que serveix de realineació en els “marges del possible” i de distracció de la tasca de construir una veritable esquerra anticapitalista i revolucionària enfront de la dreta i l’amenaça de l’extrema dreta.




temes relacionats

Eleccions 2019   /    Eleccions Estat espanyol   /    Política Estat espanyol   /    Règim del ’78   /    Podemos

Comentaris

Comentar