Sebastián Trapote contra Esquerra Diari. El que podria servir com a base de guió per a una d’aquestes pel·lícules dolentes de cap de setmana, és una “pel·lícula” que es repeteix, i més en els últims mesos. Una pel·lícula que va iniciar Trapote fa ja un any i que té pinta d’allargar-se. Almenys això sembla. Després que el passat 23 d’abril ens comuniquessin que el jutjat d’instrucció que portava el cas havia decidit el seu sobreseïment temporal, en considerar que l’article –el meu article- s’emparava en la llibertat d’expressió, el que fora Cap Superior de la Policia Nacional a Catalunya ha decidit presentar recurs.

Es tracta d’un gir de la trama bastant previsible, era d’esperar que el mateix Trapote,
advocat i Fiscalia estarien en contra de tal decisió judicial. Fa una setmana ens assabentem del recurs interposat per Trapote, que deixa ara la pilota a la teulada de l’Audiència de Barcelona. És a dir, ens manté a l’espera que un altre jutge decideixi si vaig a judici per un article informatiu -basat en fonts judicials i periodístiques- que vaig escriure fa ja 2 anys.

A l’esmentat ex policía -es va jubilar amb honors atorgats pel ministre Marlaska el setembre passat- no li va agradar que parlés del cas de 1974 en el qual va causar la mort per tret per l’esquena d’un jove treballador que estava sent detingut per error. Un cas que, d’altra banda, no era la primera ni l’última vegada en ser relatat. Ho havia fet abans mitjans com El País o la revista Interviú, i després fins i tot TV3 ho va incloure en un dels seus documentals del programa “Sense Ficció”

Aquest reguitzell de recursos i esperes l’enfrontem les centenars de persones que tenim causes obertes per organitzar-nos, per cantar, per fer un monòleg o una obra de teatre, per escriure un article, per fer vinyetes, per anar a una mani, per l’1-O… Les militants d’Arran o les companyes que s’enfronten a un judici pel 8 de març, són alguns exemples més recents només a Catalunya.

Així ens trobem desenes, segurament centenars de persones que ens enfrontem a la repressió d’aquest Règim. No és cosa nova i no serà cosa del passat. Els “gestos” que va prometre el PSOE en arribar al Govern després de la moció de censura, es van quedar en res al creuar el llindar de Moncloa, com la derogació, després reforma i al final maquillatge de la Llei Mordassa. Tota una clatellada de realitat per als qui tenien algunes esperança en el nou Executiu.

És el mateix PSOE que va estar al capdavant -al costat del PP, Ciudadanos, la Judicatura i la Corona- del 155, va beneir la repressió i avui és part de l’acusació contra els presos polítics. El mateix que a través de la Fiscalia de l’Estat vol enviar-los a presó durant 25 anys o usa l’Advocacia de l’Estat per a denunciar a votants agredits per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil l’1-O.

La repressió no acabarà amb cap dels partits del Règim, ni amb les tres dretes ni amb el partit que té en el seu prontuari a ex-ministres d’Interior condemnats i indultats pels GAL. Per a acabar només podem confiar en la força de l’organització i la mobilització social.

Tampoc Unidas Podemos, IU o les diferents candidatures “del canvi” s’han plantat enfront d’aquesta persecució sistemàtica. En la seva contínua adaptació al règim -i de la mateixa manera que han anat deixant en el calaix altres demandes sentides com la derogació de les reformes laborals, o la fi de l’especulació urbanística- referent a la repressió l’actitud és la de queixar-se amb la boca cada vegada més petita, però assumir-la i ni tan sols posar-la com a obstacle per a intentar governar amb els carcellers “socialistes”.

Algunes declaracions esporàdiques buides de contingut, però sobretot, d’accions. Podemos, en el seu període de “ministre sense cartera” durant el govern de la moció de censura de Sánchez, va pactar justament la “rebaixa i suavització” de la Llei Mordassa. Donant l’esquena a les organitzacions que des dels carrers s’organitzen i enfronten la repressió.

Davant aquesta situació, hem de coordinar els centenars de casos aïllats que hi ha, que encara que aïllats comparteixen alguna cosa: intentar que no parlem, que no ens organitzem ni ens manifestem.

Hem de posar dempeus un gran moviment contra la repressió que lluita per l’arxiu de totes les causes, per la llibertat de tots els presos polítics i per acabar amb totes les lleis lliberticides de l’Estat espanyol, començant per la Llei Mordassa.