Mentre a tota Catalunya, i especialment a Barcelona, es preparava una jornada de mobilitzacions contra la repressió, per la llibertat dels presos polítics i en defensa del dret a decidir, al Palau de Pedralbes es consumava l’operació “ibuprofeno” portada endavant pel govern central i la Generalitat.

Aquest divendres 21D hi ha convocats desenes de talls de carrers i carreteres, vies de comunicació, concentracions i una sort de “envolta el Consell de Ministres”. Les protestes han arrencat durant la tarda del dijous en una concentració convocada contra l’arribada de Sánchez a Pedralbes i una altra contra l’acte al qual assistirà amb 600 empresaris catalans a l’Hotel Reina Sofia.

Contra aquestes accions de protesta s’ha llançat una campanya de criminalització sense precedents, tant des dels grans mitjans de comunicació com des del bloc constitucionalista i monàrquic. Tallar la calçada -quelcom cosustancial a qualsevol manifestació- ha estat elevat pels mitjans a la qualitat d’acte gairebé sediciós.

Sorprenentment davant aquest atac a un dret democràtic fonamental, que ha estat acompanyat del desplegament de 10.000 policies per a la jornada (1.000 d’ells “piolines”), Unidos Podemos no ha obert la boca. Com tampoc ho va fer després del pont de desembre davant les amenaces de diversos ministres del PSOE d’aplicar un nou 155 o la Llei de Seguretat Nacional contra la Generalitat.

Que la bretxa entre les aspiracions democràtiques del poble català i el Règim del 78 és enorme no és cap novetat. No obstant això, l’ocorregut ahir en el Palau de Pedralbes posa en evidència que es continua eixamplant una altra bretxa important: la de bona part del moviment democràtic català i la direcció procesista.

Això es va començar a evidenciar en jornades com la del 29S, quan milers de joves es van enfrontar als Mossos d’Esquadra que protegien l’homenatge de Jusapol als agents que van reprimir el referèndum. I de manera encara més massiva en la manifestació de l’aniversari del 1-O, en les concentracions en la Prefectura Superior de Policia, enfront del Parlament o amb els esbroncs al mateix Torra.

Les noves amenaces d’un nou “a por ellos” i els aires reaccionaris encoratjats per l’auge de Vox -que no només radicalitzen encara més al PP i Cs, sinó que han arribat al PSOE on varis dels seus barons han demanat fins i tot il·legalitzar l’independentisme- només es poden encarar des de dues vies excloents.

La primera és per la qual ve apostant la direcció procesista: la tornada a la normalitat autonòmica i recuperar una negociació sense sortida amb el PSOE del 155. Això representava la reunió del Palau de Pedralbes entre Sánchez i Torra, acompanyats dels seus respectius vicepresidents. El contingut fet públic d’aquesta trobada no ha estat un altre que buscar una sortida negociada dins de la "seguretat jurídica", és a dir de la legalitat vigent (la Constitució) que nega tota possibilitat d’exercir el dret d’autodeterminació.

En aquest “full de ruta” hi ha espai per a algun discurs encès, com la relliscada de la via esloneva, però en cap cas per a reanimar la mobilització social. Que el moviment democràtic català reprengui els carrers, torni a parlar de vaga i fins i tot hi hagi simpaties i complicitats amb altres moviments en la resta de l’Estat, com l’antimonàrquic, per a una lluita comuna contra el Règim del 78, és quelcom que espanta als que mai han deixat de ser els representants polítics de la burgesia catalana.

Una via que renuncia en els fets a poder conquistar el dret d’autodeterminació, i menys encara al fet que es pugui obrir un procés constituent d’una hipotètica república catalana, i que, a sobre, ni tan sols pot garantir que la repressió cessi o baixi el nivell. Com a prova, la decisió unànime d’aquest mateix dijous del Tribunal Constitucional de denegar la llibertat a Jordi Sánchez.

L’altra via és cap a la qual apunta un àmplia part del moviment democràtic català, la que aquest divendres estarà en carreteres, vies i carrers per a rebutjar la provocació de Pedro Sánchez i exigir que es reprengui la lluita pel dret a decidir i la república.

Una tornada als carrers que és necessari plantejar des de les lliçons de més de 6 anys de “procés”. La bretxa entre el Palau i el carrer ha de transformar-se en una clara aposta per un full de ruta totalment independent del PDeCAT, ERC i el conjunt de la direcció “procesista”. Ho van deixar clar durant la tardor de 2017, i des de llavors no deixen de recordar-nos-ho: s’oposen al fet que es pugui posar en marxa la mobilització social necessària com per a poder doblegar-li el braç al Règim del 78.

Perquè aquesta mobilització es pugui desfermar i realment “tombar el règim”, com proclama el lema dels CDR per a aquest 21D, és clau “eixamplar la base”, però no en el sentit de tornada a l’autonomisme com planteja ERC, sinó en el de sumar a les reivindicacions democràtiques com el dret a decidir les grans demandes socials contra l’atur, la precarietat, l’habitatge, el desmantellament dels serveis públics o l’agenda del moviment feminista. Lligar el dret a decidir, amb el “decidir-ho tot”, és a dir amb lluitar per obrir processos constituents realment lliures i sobirans.

Solament així es podria sumar i posar en el centre al conjunt de la classe obrera i els sectors populars catalans. I al mateix temps poder establir aliances amb altres moviments més enllà de Catalunya, com el moviment de dones o el moviment contra la monarquia, per a una lluita comuna contra el Règim del 78 que permeti enfortir la capacitat d’organització i lluita, i accelerar l’experiència amb aquesta democràcia per a rics, per a avançar en la lluita per una lliure federació de repúbliques obreres i socialistes a la península Ibèrica.