Política Estat espanyol

Què li deu el Règim del 78 al neo-reformisme ibèric?

Les europees, autonòmiques i municipals tanquen el cicle que van obrir les de 2014 i 2015. A cinc anys de l'emergència de Podemos repassem les grans contribucions a la realtiva reestabilització del Règim del 78.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

dilluns 3 de juny| edició del dia

Tres han estat les principals claus de les passades eleccions europees: la significativa baixada dels partits de l’extrem centre -que perden la majoria a l’Eurocambra per primera vegada- l’anunciat ascens de les formacions de l’extrema dreta -amb epicentre als països centrals de la UE- i la desfeta generalitzada del neo-reformisme que emergís amb força després de la victòria de Syriza a Grècia fa ara quatre anys.

A l’Estat espanyol aquestes tendències generals no han tingut una translació exacta. Aquest 26M se celebraven també eleccions autonòmiques en 11 comunitats i municipals. A més, la proximitat amb les passades eleccions generals del 28A van convertir el “super diumenge” en una sort de segona volta. Aquesta conjuntura electoral particular i els efectes de la crisi del règim polític espanyol han donat com a resultat un escenari en el qual de les tres claus només l’última es corrobora palmàriament. Serà que la democràcia del 78 està aconseguint recompondre’s?

No falten plomes en els grans mitjans de l’establishment, especialment a l’staff “progre”, que cap a aquí apunten. Parafrasejant el famós comunicat de guerra de l’1 d’abril de 1939, desitjarien radiofonar un últim part de crisi que digués alguna cosa així com “captius i desarmats els agents desestabilitzadors per dreta, per esquerra o en clau democràtic-nacional, i havent-se aconseguit el restabliment d’una nova “hegemonia socialista”, la crisi ha acabat”.

No obstant això, les bases econòmiques, socials i polítiques que van donar origen a aquesta crisi, continuen completament vigents. L’estabilitat reeixida té molt més de conjuntural que d’una nova restauració capaç de generar un consens substitut al de la Transició. Molts dels fidels servidors que l’han fet possible s’han liquidat com a fusibles davant nous episodis. I, finalment, els aires europeus i globals no auguren en cap cas que estiguem davant un nou període on l’estabilitat i el creixement vinguin a ser la tònica.

No entrarem en aquest article en les febleses d’aquesta relativa reestabilització del règim, que vaig abordar en el meu article posterior a les eleccions del 28A. El focus que ens interessa és quina ha estat precisament l’aportació del neo-reformisme perquè el Règim del 78 estigui aconseguint aquest fràgil reequilibri.

Un PSOE amb molt que agrair

La notícia que s’ha ressaltat fins a la sacietat és que el 26M confirma la recuperació del PSOE. La pota esquerra del bipartidisme que va entrar en crisi amb la irrupció del 15M aconsegueix superar el llindar del 30%. No recupera les quotes històriques de l’època daurada bipartidista –de fet, recupera el sòl de la primera gran caiguda justament en 2011- però, comparat amb els seus homòlegs d’Europa, Sánchez apareix com el “campió dels socialistes europeus”, i a més ho fa en un nou mapa de partits signat per l’atomització.

No és fútil que el règim hagi aconseguit recuperar parcialment a la seva pota esquerra. A això va contribuir de manera enorme l’ascens de Vox des de les andaluses de desembre i la campanya de vot útil per a “frenar a l’extrema dreta” de les generals. Però també ha tingut una contribució més sostinguda en el temps: la política blanquejadora de Podemos, IU i les confluències del canvi que porta operant sense presses, però sense pauses almenys des de l’any 2015.

Fa 8 anys centenars de milers van omplir carrers i places al crit de “no ens representen” o “PSOE i PP la mateixa merda és”. Aquesta correcta identificació del PSOE com un dels partits de “banquers i empresaris” ha estat conscientment combatuda per l’anomenat neo-reformisme.

En primer lloc, des de la seva gestió del capitalisme metropolità per mitjà de les “alcaldies del canvi”. Carmena, Colau, Santiesteve o Kichy van passar del “sí, es pot” al “és el que hi ha” tan aviat com van assumir el càrrec. Es van dedicar a aplicar polítiques indistingibles de la dels consistoris socialistes, i per tant respectuoses amb el pagament del deute, els interessos de les grans empreses i impotents per a resoldre ni un només dels grans problemes socials d’habitatge, serveis públics o pobresa. Per a aplicar aquesta agenda justament han comptat amb els regidors socialistes. En el cas de Barcelona, Colau va arribar a integrar-los en el govern fins que el seu suport al 155 va forçar la ruptura.

Aquesta “reconciliació” amb l’ala esquerra de la “casta” es va convertir en la nova hipòtesi Podemos a partir del 2015, quan el “sorpaso” no va arribar. Tot el projecte es va reduir cada vegada més a un co-govern amb Pedro Sánchez i els seus. Així fins als últims dies, quan Iglesias ha tornat a aparcar la retòrica de campanya contra l’establishment per a mendigar un seient al Consell de Ministres. L’assimilació amb el constitucionalisme i un programa de gestió “progre” del llegat neoliberal és ja definitiva.

De la impugnació a l’apuntalament del Règim del 78: Corona, Catalunya i lluita de classes

La rehabilitació del PSOE ha estat fins ara un dels més reeixits serveis al règim, però hi ha altres contribucions per a res menors.

La primera, i que va ser la seva fita fundacional, va ser la seva contribució a desviar el procés de lluites socials inaugurat amb el 15M a una via merament electoral, estenent una enorme devaluació d’aspiracions per mitjà de la seva permanent rebaixa programàtica. Va aconseguir que el “no devem, no paguem”, que era gairebé un sentit comú entre milions en 2011-2014, fos substituït per l’orgull de ser els campions en el pagament del deute públic municipal. Que consignes anticapitalistes com la nacionalització de la banca o dels pisos buits, que estaven sent platejades des del carrer, donessin pas a la negociació amable amb aquesta mateixa banca per a pregar-los impotentment que posessin part del seu parc immobiliari en lloguer social. Per no parlar del voler “trencar els cadenats del 78” a defensar la Constitució i els seus petris mecanismes de reforma controlada com tot horitzó possible.

En aquesta desactivació del carrer van comptar amb la col·laboració d’un altre agent fonamental, la burocràcia sindical. Aquesta va treballar esforçadament des de 2011 per a establir un tallafocs entre la indignació que s’estenia en la joventut i altres sectors populars, i els centres de treball. Especialment des de 2013 quan va optar per no convocar ni tan sols jornades de lluita puntuals a pesar que s’estaven aplicant el gruix dels ajustos i contrareformes. Podemos mai va qüestionar un àpex a aquesta casta, conscient que el seu paper era funcional al seu full de ruta de calmar el carrer perquè li permetessin -l’establishment- asseure’s a la taula i governar.

També com a part de la seva fundació van destacar els seus serveis a la Casa Real. En l’abdicació de Juan Carlos I, el moment més crític per a aquesta reaccionària institució des de 1931, Pablo Iglesias, que venia de l’èxit de les europees, va declarar que no promourien ni una sola mobilització. Explícitament van treure la qüestió de la Monarquia de la seva agenda i uns mesos més tard va tenir el gest “simpàtic” de regalar a Felipe VI la col·lecció de “Joc de Trons”. Ni tan sols amb la nova tanda d’escàndols i qüestionaments -fruit del discurs del 3 d’octubre o del cas Corinna-, i que s’ha expressat fins i tot en un moviment com el de les consultes en barris i universitats, l’han tornat a incorporar, més enllà d’alguna declaració “republicana” aïllada i sense major conseqüència que el “republicanisme folklòric” del PCE o IU de les últimes dècades.

Finalment, però no menys important, vam veure la seva posició davant la tardor catalana. El que va ser el major desafiament al Règim del 78 des de la seva fundació va comptar entre una de les seves grans febleses -a l’altura de la política de la direcció procesista que va bloquejar que aquest moviment pogués realment posar en marxa les forces socials capaces de conquistar el dret a decidir- la política de l’esquerra neo-reformista a la resta de l’Estat. IU i Podemos, si bé van denunciar la repressió, el discurs del 3O i no van donar suport al 155, es van mantenir sempre en el no reconeixement de l’1O, li van oposar la fantasia d’un referèndum acordat amb el mateix bloc del 155 i la Corona i es van negar a cridar a la més mínima mobilització de solidaritat amb el poble català. Ni tan sols en una cosa tan elemental com la denúncia de la repressió han mogut un sol dit, negant-se per exemple a participar en la manifestació del 16M a Madrid per la llibertat dels presos polítics o arribant a defensar la neutralitat del Suprem en el judici polític, que conclourà en els pròxims dies, durant el debat de les generals passades.

El generós sacrifici de Podemos a l’altar del 78

El neo-reformisme va néixer oferint una reestabilització que, com succeeix sovint quan no ve dels agents tradicionals, va generar un rebuig i oposició a l’establishment del qual ja poc o res queda. El full de serveis és prou productiva perquè ara sigui vist amb altres ulls.

No obstant això, com ha passat en altres moments en la història, el cost de la integració sol ser alt. Un bon exemple va ser el mateix PCE durant la Transició, la política de la qual Iglesias ha reivindicat sense embuts. Van acceptar la bandera, la Corona i fins i tot van tendir la mà a Suárez quan els seus el van abandonar. Un gran servei abonat amb una desfeta sense fi en vots, militants i influència. A Carrillo sempre li van agrair des de l’establishment que no li importés sacrificar al PCE en l’altar de la democràcia del 78.

A Iglesias pot ser que els hagiògrafs del règim li dediquin en el futur un reconeixement similar: va ser capaç de liquidar Podemos a favor d’una reestabilització, encara que fràgil i relativa, del Règim del 78.

Les batalles de Madrid i Barcelona: el neo-reformisme passa a ser l’aposta de l’establishment

Errejón sempre s’ha caracteritzat per ser "l’alumne avançat de classe" plantejant abans que ningú tots els girs a la dreta. No ha estat diferent en aquesta ocasió i ha portat la seva integració en el nou mapa de partits del règim fins al final. Aquest dijous es va destapar oferint el suport de Más Madrid per a un possible govern de Cs i el PSOE per a evitar que governi el PP i entri Vox als executius de la ciutat i la comunitat de Madrid.

L’objectiu de tancar el pas a Vox i a la dreta galvanitzada del PP és compartit d’una banda de l’establishment. Els aspectes més brutals del seu discurs contra l’independentisme són ja part de les agendes de Cs i el PSOE, i el neo-reformisme no només no molesta, sinó que pot ser còmplice necessari a canvi d’alguna parcel·la de poder. A més, el búnquer, en la qüestió territorial i l’escalada repressiva, funciona oliat des del Poder Judicial i pilotat per Sarsuela. Es garantirien així allò fonamental de l’agenda més reaccionària, i s’estalviarien una innecessària polarització per dreta que pot arribar a animar una altra per esquerra per a la qual, a més, el prestigi dels qui van néixer per a desviar-la està en quotes mínimes.

A Barcelona, per part seva, Colau i un sector dels Comuns –un dels pocs referents territorials sobre els quals Iglesias encara manté una mica d’influència- s’estan pensant fer un servei al règim en la seva principal esquerda, la qüestió catalana. Evitar que un independentista arribi a l’alcaldia de la capital catalana és una “qüestió d’Estat”. I és que, malgrat la recuperació del PSC, l’independentisme s’ha consolidat amb la victòria d’ERC en les municipals catalanes i aconseguint la meitat dels vots per a les europees.

Colau assumeix el discurs que “Barcelona no és independentista”, agarrant-se al repartiment de regidors a l’Ajuntament. És cert que les formacions independentistes baixen en aquest terreny, però com també és cert que en el vot a les europees més de la meitat dels votants dels Comuns van prendre les paperetes d’ERC o JxCat. En la capital catalana totes dues formacions es van emportar el 46,47% enfront del 38,86% del bloc del 155, en el qual s’engloba el PSC amb el qual Colau vol tantejar la possibilitat de reditar alcaldia.

Per a aconseguir superar la investidura Colau necessitaria tres diputats més a part dels del PSC, just els que li ofereix “sense condicions” Manuel Valls, el candidat de Cs, fervorós defensor de la repressió i amb un prontuari racista com a primer ministre francès. L’encara alcaldessa ha dit que no negociarà amb Valls -cosa que ell no li ha demanat- però no ha descartat en cap moment arribar a un acord amb el PSC i acceptar els seus vots. Cal veure en què acaba la intriga, però el només fet de què sigui objecte de debat intern dóna mostres de fins a on arriba la integració.

On hi ha menys dubtes que es farà pinya amb l’ala “progre” del 155 és en el Congrés. La majoria que va donar la presidència de la Cambra a Meritxell Batet se servirà del cop institucional que significa la suspensió dels diputats presos per a forjar una majoria absoluta fraudulenta de 174 que nega el resultat del 28A. I en aquesta operació els 41 diputats d’Unidas Podemos són peça fonamental, malgrat la seva oposició sense conseqüències a la inhabilitació.

Les batalles de Madrid i Barcelona són dos bons botons de mostra de com una part significativa de l’establishment pensa que es pot servir del favor del neo-reformisme per a afermar quotes de reestabilització. Que el neo-reformisme és ja règim queda demostrat quan els Errejón i les Colau són l’aposta d’un comunicat important de l’establishment per a facilitar no només reconstruir l’esquerra de l’extrem centre, sinó també una dreta cool (Ciutadans) i contribuir a la política de derrota a l’independentisme català.

Davant la desfeta i integració del neo-reformisme quina esquerra necessitem?
Tots aquests elements d’integració d’Unidas Podemos i la resta de les confluències al Règim, sumat a la seva desfeta electoral, estan fent aflorar un debat entre l’esquerra anticapitalista i sectors cada vegada més amplis dels moviments socials, de les dones, la joventut i l’esquerra sindical, sobre quina altra esquerra es necessita.

El que necessitem és una esquerra que sigui capaç d’enfrontar tant a la dreta, l’extrema dreta i a la seva agenda que pren cos també en el búnquer del règim i el mateix PSOE, com al nou govern de “progrés” que deixarà intacte el llegat neoliberal -com està fent el de Portugal- i arremetrà amb nous atacs si els grans capitalistes els necessiten -com ha fet sempre el PSOE i el propi neo-reformisme a Grècia-.

Però construir una esquerra així no és possible sense trencar fins al final amb tota il·lusió gradualista, és a dir sense fer un balanç profund del neo-reformisme en crisi. No es tracta de tornar a l’esquerra del canvi dels “orígens”, com han proposat Anticapitalistas, IU o La Bancada a Madrid, és a dir reproduint un programa de reformes parcials i respectuoses amb els grans capitalistes i una via en la qual les posicions institucionals es transformen en finalitats en si mateix i la lluita de classes està completament absent.

Tampoc reeditant polítiques de conciliació de classes com la de la mà estesa de la CUP cap a la direcció procesista. Per contra, la clau passa per reprendre la lluita pel dret a decidir lligada a un programa anticapitalista i d’independència de classe, i posant en el centre el desenvolupament de la mobilització social, amb la classe treballadora i la confluència amb els sectors populars de la resta de l’Estat, tal com ho comencen a pensar i plantejar cada vegada més sectors de l’ala esquerra de l’independentisme català.

Des de la CRT venim lluitant per una esquerra que trenqui amb tot escepticisme en la lluita i l’organització de la classe treballadora, que aposti pel desenvolupament d’una gran mobilització social, combati a la burocràcia sindical i situï en el centre a la classe obrera aliada amb la resta dels sectors populars. Que assumeixi sense complexos un programa anticapitalista, d’expropiació als expropiadors per a resoldre els grans problemes socials d’atur, habitatge o pobresa, lligat a totes les grans reivindicacions democràtiques del moviment de dones, els migrants o el moviment democràtic català, i que combati tant els intents d’apuntalar per esquerra el Règim del 78 com els projectes de restauració reaccionària d’aquest.

Durant aquests mesos hem realitzat diverses crides a organitzacions com la CUP o Anticapitalistas, malgrat les importants diferències que tenim, a obrir aquest debat públic. Construir una esquerra anticapitalista i de classe és per a nosaltres una tasca urgent, com a part de l’aposta per posar en peus una organització revolucionària, anticapitalista i de classe. Que es prepari perquè les convulsions i oportunitats que es tornin a obrir permetin que la classe obrera entri en escena i pugui disputar tot el pastís, obrint la perspectiva de conquistar un govern per a la classe treballadora.




temes relacionats

Unidas Podemos   /    Neo-reformisme   /    Política Estat espanyol   /    Règim del ’78   /    Anticapitalistas   /    CUP    /    Rey Felipe VI   /    Izquierda Unida   /    Podemos   /    PSOE   /    Catalunya

Comentaris

Comentar