Malgrat ser la segona corona més austera del món, rànquing que encapçala la monarquia anglesa amb un pressupost de 46.6 milions, les xifres que oficialment es presenten des de la Casa Real són parcials i massa ambigües.

Segons els pressupostos pel 2018, la Casa Real costaria a l’Estat 7.8 milions d’euros, un 0.9% més que l’any anterior. Aquesta atribució és gestionada per la Casa Real sense que se li pugui rendir comptes per això, tal com estableix el dret constitucional. D’aquesta quantia parteixen tant els salaris dels empleats més propers a la família real com els de els seus mateixos membres. En 2017, el salari del rei Felipe VI estava en gairebé 240.000 euros a l’any, i la reina Leticia en 131.400. Per la seva banda, el rei Juan Carlos va tenir un salari anual d’aproximadament 190.000 i l’ex regna Sofia de 106.500 euros. Entre els quatre, ocupen un 8.5% de la dotació total per a la Corona.

Malgrat la magnitud de les xifres, com dèiem, és de les corones que menys pressupost declarat té, i aquest és un argument que els monàrquics usen per defensar la rendibilitat de mantenir vitaliciament a aquesta família al capdavant de l’Estat, amb tots els privilegis que això comporta. Ara bé, en les despeses de la Casa Real no estan recollides totes les prestacions i partides que corren a compte dels diferents ministeris. Per exemple, és Interior qui gestiona la seguretat dels membres de la família real. Corre a compte de Defensa tant la Cambra Militar com els ajudants de camp del Rei, sanitaris, etc. Patrimoni paga les infraestructures de les quals fan ús, entre ells palaus i jardins, el manteniment dels quals va ser en 2013 de 32.4 milions. Per la seva banda, el Ministeri d’Exteriors paga els viatges diplomàtics del rei per visitar a dictadors i altres amics seus en nom de la nació.

A més d’aquests costos que no estan comptabilitzats en el butlletí pressupostari de la monarquia, n’existeixen d’altres gairebé impossibles de seguir-li el rastre. Entre ells, trobem despeses imprecises que semblen no tenir valor, com les cavalleries (Defensa inverteix 600.000 pels cavalls de la Guàrdia Real, despesa que no està desglossada) i altres que el Govern sembla obstinat a voler ocultar, com a recepcions i actes que no estan desglossats als pressupostos (en 2012, es van dur a terme 96 actes d’Estat dels quals només estan reflectits 54).

Comptat i debatut, la Casa Real sembla no tenir bastant amb ser una institució intocable i amb beneficis polítics per enfonsar a qualsevol que posi en dubte la seva figura (com ho demostra el cas de Hasel o Valtonyc). Tampoc és suficient viure amb una dotació econòmica personal cent vegades major que la de qualsevol treballador mitjà (així costa molt empassar-se que siguin una família senzilla i trempada). A més d’això, l’Estat els lliura de qualsevol tipus de despesa, per mínim que sigui, donant dietes per a viatges, treballadors i serveis en un règim d’opacitat, que impedeix fer un seguiment precís de quant ens costa als ciutadans una institució tan pública com a antidemocràtica.

I així i tot, caldria ser més precisos. Els pressupostos que té la monarquia, encara que il·legítims per a un país suposadament democràtic, resulten legals. No ocorre el mateix amb els draps bruts i negocis dubtosos dels membres de la família real. El Cas Nóos no va descobrir solament la mala voluntat del gendre del rei a l’hora de fer diners. Per contra, és un exemple paradigmàtic d’una pràctica que comença a saber-se general per a la monarquia en el seu conjunt.

Les noves declaracions de Corinna zu Says-Wittgenstein, recollides en els enregistraments de l’ex comissari Villarejo, revelen que el rei Juan Carlos no només estava al tant dels tèrbols negocis del seu gendre, sinó que formava part essencial de la trama, en ser el mediador que exigia pagaments per a l’Institut. I això no és més que una part. Segons la suposada amant de l’antic monarca, ella mateixa li hauria servit de testaferro per evadir capitals, donada la seva residència a Mònaco. En el seu poder segueixen, tal com assegura, documents que donen compte de la gran estructura delictiva que permeten a l’emèrit Rei evadir a Hisenda, així com aconseguir comissions milionàries per ser el mediador de negocis amb Aràbia Saudita i Iran (com el cas de l’AVE a la Meca). D’altra banda, ha assenyalat que el rei es va beneficiar de l’amnistia fiscal de Montoro. Tota aquesta evasió d’impostos forma també parteix de la factura que la família real té envers els ciutadans.

Aquest cas ha posat en dubte la decència de la Casa Real. El Govern, davant l’escàndol, ha anat ràpidament a cobrir les esquenes de Felipe VI, assegurant que, en qualsevol cas, no afecta a l’actual Cap de l’Estat, sense aclarir quines mesures podria prendre contra el seu pare, el qual està aforat. Els únics que semblen haver-se desmarcat de la tendència general dels partits han estat IU i Podemos, els qui exigiran una comissió de recerca i la compareixença del Rei Juan Carlos davant el Congrés.

Encara que seria un primer pas per dilucidar legalment els delictes del rei emèrit, no és una mesura que resolgui absolutament res: si s’acceptés la recerca, res garanteix la seva transparència, ja que són incapaces de ser transparents amb el seu propi pressupost real; i si resultés presumptament implicat, els jutges s’encarregarien d’exculpar-lo com van fer amb la infanta Cristina. Les institucions no poden decapitar-se a si mateixes i jutjar a una peça tan important per al règim del 78.

La via parlamentària torna a fer aigües; l’abolició de la monarquia no es limita a una mera exigència democràtica. Els comptes i desfalcs de la Casa Real demostren que no estem davant uns simples portadors de ceptres: és una institució medieval que ha sabut adaptar-se als temps del capitalisme, i com tal no només representen el poder polític. També l’econòmic. Són empresaris, i vetllen per l’Estat. Lluitar contra la monarquia implica lluitar contra la constitució que els legitima, contra les institucions que els serveixen i contra el capital que els alimenta, i això és una guerra que cap partit parlamentari està disposat a assumir.

Per acabar amb la monarquia és necessari donar passos en la mobilització social, no confiar en els mecanismes del propi règim.