Política Estado Español

DEBAT MOVIMENT ESTUDIANTIL

Quan els estudiants vam poder ser part del “desbordament” del Procés i no ens van deixar

A un any de les massives vagues i manifestacions estudiantils prèvies al referèndum repassem la política de les organitzacions estudiantils del procés de llavors i la seva continuïtat durant aquests dies.

Verónica Landa

Barcelona | @lierolaliero

Viernes 28 de septiembre | 09:31

Setembre de 2017 ens va deixar, a més de les imatges de les multitudinàries concentracions envoltant la Consellería d’Economia, les de milers i milers d’estudiants sortint als carrers per defensar el dret del poble català a decidir. Aquest divendres, 28S, es complirà un any de la immensa manifestació de més de 100.000 persones que va col·lapsar el centre de Barcelona durant la jornada de vaga estudiantil més important d’aquells dies.

Des de ContraCorrent (abans No Passaran) i Pan y Rosas, vam participar de totes aquelles manifestacions i vagues estudiantils que mostraven el gran potencial de lluita de la joventut. Ho fèiem amb el convenciment que per enfrontar la repressió que estava assegurada per part de l’Estat espanyol, per garantir el referèndum i que es dugués a terme el seu resultat, era necessari un moviment estudiantil de base i independent, que busqués aliances amb els CDR dels barris i amb la classe treballadora.

Per això mateix, ho fèiem de forma crítica amb la plataforma estudiantil que es va posar al capdavant de la convocatòria de les mobilitzacions: Universitats Per la República (UxR), conformada per les joventuts del PDeCAT, ERC i el SEPC. Exigint-los que cridessin a assemblees massives perquè l’estudiantat decidís què fer i quin contingut tindrien aquestes mobilitzacions.

La lògica de UxR era que els estudiants solament haviem de lluitar per la qüestió democràtica -celebració del referèndum- i deixar “per a un altre moment” la resta de reivindicacions estudiantils com la lluita per la gratuïtat. Traslladaven així la unitat del bloc sobiranista al moviment estudiantil, solament es podien tractar els temes que no molestessin al Govern.

Al mateix temps imprimien a la lluita el model de mobilització de la ANC i Òmnium, amb convocatòries tancades que venien des de dalt (normalment per missatgeria instantània i xarxes socials) i oposant-se a tota instància de deliberació i decisió democràtica sobre quins passos calia seguir donant. Això era clau per a la lògica procesista d’evitar tot “desbordament” del Procés, tal com explica Santiago Lupe en aquest article.

Des de les nostres agrupacions defensàvem en les assemblees de facultats i en les que van tenir lloc al Rectorat ocupat de la UB - malgrat UxR, que no va convocar cap assemblea durant l’ocupació- que a la qüestió democràtica havíem de sumar-li reivindicacions històriques del moviment estudiantil, que estaven molt lluny d’haver-se complert.

Per exemple, l’educació gratuïta a tots els nivells. No ens conformem, ni ens serveix, una rebaixa del 30% de les taxes, volem la gratuïtat!. Seguir lluitant per una educació sense Bolonya, sense LEC, sense el “tasazo” de 2012, sense el 3+2, sense revàlides... en definitiva sense els anys de retallades a l’educació per part del govern central i de la Generalitat. Unes retallades que van expulsar a milers d’estudiants de les aules alhora que precaritzaven enormement al personal docent.

Considerem que aquest programa marcava una clara independència del Govern i alhora prefigurava el contingut concret de la república catalana pel qual calia lluitar, perquè aquesta fos una causa també a les mans de la classe treballadora i els sectors populars.

Tot el contrari a emprendre una lluita conjunta amb el Rectorat, que en altres temps no havia tingut escrúpols a cridar als Mossos perquè ens desallotgessin de les universitats -com en la lluita contra Bolonya- ni els va tenir per ser part denunciant en el cas “27 i més” contra estudiants de la UAB, un professor i un membre del PAS.

Que aquestes reivindicacions no fossin preses pels partits que les havien causat -ERC i PDeCat- ni les seves organitzacions estudiantils era quelcom que ja sabíem. El que va resultar més sorprenent és que el mateix SEPC fes bloc amb ells en aquesta qüestió. Per això vam realitzar innombrables crides al SEPC perquè trenqués amb UxR i es posés al capdavant d’impulsar, al costat de les assemblees de facultat i les organitzacions estudiantils d’esquerra, un moviment estudiantil independent i de base.

En negar-se a això els companys i companyes del SEPC estaven contribuint al fet que el moviment estudiantil no pogués ser un agent independent del full de ruta de Puigdemont. Quan aquest va acabar claudicand obertament, sense defensar la república que havia proclamat simbòlicament, lamentablement no s’havien preparat les condicions perquè la joventut pogués actuar com a punta de llança -com moltes altres vegades en la història- per promoure una gran mobilització social que desbordés la direcció burgesa.

Aquest 1 d’octubre, tant UxR com el Sindicato de Estudiantes han convocat vaga estudiantil. Però de nou, ambdues organitzacions ho fan negant-se a impulsar grans assemblees als centres d’estudi, proposant una data més als estudiants perquè surtin al carrer, que plantegen com a puntual, és a dir sense continuïtat alguna, i sense molt interès perquè els estudiants prenguin aquesta data com a pròpia i amb les seves pròpies reivindicacions.

El que plantejàvem fa un any, segueix estant més vigent encara. Es fa evident que amb la direcció burgesa del procés no s’aconseguirà la llibertat dels presos polítics, ni molt menys la implementació del resultat de l’1-O.

Per a nosaltres els fets han demostrat que la república catalana solament es podrà aconseguir per mitjà d’una gran mobilització social independent del Govern i els seus partits, i que per tant aquesta o serà una república socialista, és a dir al servei dels interessos de la classe treballadora, la joventut, les dones i les persones immigrants, o no serà.

Per a això, necessitem assemblees massives als centres d’estudi, cridant al conjunt de l’estudiantat. Si som milers als carrers, per què convocar assemblees d’unes desenes de persones? Necessitem assemblees de base i radicalment democràtiques, que incorporin al professorat i al personal administratiu, on poder discutir el pla d’acció, l’organització que volem i el seu contingut. De la mateixa manera hem d’acabar també amb la lògica que compartimenta les lluites estudiantils: els de institut surten a la vaga un dia, les universitats un altre, la FP un altre -Algun sindicat s’enrecorda de l’FP?-, professorat i PAS un altre...

La vaga de l’1-O ha de convertir-se en un punt de partida, fins a aconseguir una vaga general en tota l’educació en la perspectiva d’una vaga general que paralitzi tot per fer efectiu el mandat de l’1-O i obrir un procés constituent en el qual realment poder discutir i canviar-ho tot.






Temas relacionados

Independencia de Catalunya   /   Autodeterminación de Catalunya   /   En Català   /   Educación pública   /   Política Estado Español   /   Movimiento estudiantil   /   Catalunya   /   Juventud

Comentarios

DEJAR COMENTARIO