Lluny estem de defensar els pressupostos del Govern. En la lletra petita de l’acord pressupostari entre el PSOE-Podemos, com dèiem en un altre article, queda clar que la política d’austeritat i el llegat d’ajustos de l’anterior govern del PP seguiran en peu.
Et pot interesar: Acords PSOE-Podemos: la lletra petita aparca les demandes de pensionistes, dones i treballadors
Però pels “hooligans de l’Ibex 35” com Albert Rivera, pujar el SMI significa “podemitzar” l’economia. Al·legant que “els que respectem l’economia i el mercat laboral sabem que s’aconsegueixen millorar amb la competitivitat i la productivitat, amb un acord amb sindicats i patronal, mirant la productivitat. Què més dóna que es pugi el SMI si els autònoms no contracten a més gent”.
El curiós és que la mateixa formació taronja al seu programa de 2008 ressaltava que si arribava al govern incrementaria “progressivament el Salari Mínim Interprofessional entorn al 9% anual fins a situar-ho en el 55% del aalari mitjà en el 2016”. La qual cosa equivalia a 1032,7 euros bruts al mes, 132 euros més del que ara proposen PSOE i Podemos.
Ciudadanos quejándose de la subida a 900€ del SMI. Ya no se acuerdan de cuando ellos prometían subirlo a 1.000€ en su programa electoral. El mentir a todos tus votantes sensato. pic.twitter.com/el9EWvPAF7
— CeяvantesFAQs FEM (@CervantesFAQs) 16 de octubre de 2018
Ara veiem el veritable programa de Ciutadans. Mentre en 2008 utilitzava com tot bon polític burgès la retòrica i les promeses, ara veiem que en realitat opina: que és una “trasnuitada” i “molt populista”; o, dit en altres paraules, que la majoria social treballadora no té dret a un increment del SMI. I el mateix opina el PP i el conjunt dels empresaris, siguin petits, mitjans o grans.
Això significa que PSOE i Podemos ho estan fent bé? No. És un increment molt superior als acostumats és cert, però que queda per sota dels 1.000 euros que el mateix Sánchez havia promès en el mes de juliol (es torna a repetir la història) i ni tan sols cobreix el cost de la vida.
Aquesta pujada beneficiarà tan sol a poc més de mig milió de persones, entre treballadors acollits a l’Estatut dels Treballadors i els qui reben prestacions lligades a aquest indicador, mentre les reformes laborals de Zapatero-que va abaratir l’acomiadament- i Rajoy -que va atorgar el principal instrument de devaluació salarial- seguiran en peu en el fonamental.
No en va la Troika ve insistint a reivindicar les reformes laborals del PP i el PSOE i a demanar noves que segueixin estrenyenta les i els treballadors. L’acord blinda, per tant, almenys fins a 2020, el model de precarietat i salaris de misèria del mercat laboral espanyol.
La classe treballadora de l’Estat espanyol té el dret a salaris que li permetin viure. I aquests haurien d’estar molt per sobre dels 900 euros pactats pel PSOE i Podemos. Però conquistar aquest dret no vindrà “des de dalt”. Només és possible arrencant-lo a les patronals mitjançant la lluita de classes.
Et pot interessar: CCOO y UGT: renuncia explícita a derogar la reforma laboral
Ja és hora que les burocràcies sindicals de CCOO i UGT, que van abandonar la lluita per la derogació de la reforma laboral, trenquin la seva subordinació al Govern i convoquin a la lluita per un salari mínim que concordi amb el cost de la vida i per acabar amb la precarietat. Les i els pensionistes, el moviment de dones, els moviments per l’habitatge i contra els desnonaments, la joventut estudiantil i les lluites obreres contra la precarietat que es vénen produint i que és necessari envoltar de solidaritat i buscar la seva coordinació, estaran sens dubte al peu del canó per lluitar per això.
