Món obrer Estat espanyol

PRECARIETAT I ATUR

Puja la desocupació, perquè s’ha parlat tant poc d’això en els debats electorals?

Augment de la taxa de desocupació durant el primer trimestre de l'any. A pocs dies de les eleccions generals, perquè els partits a penes parlen dels seus programes econòmics i les retallades que vénen?

Arsen Sabaté

Barcelona | @ArsenSabate

divendres 26 d’abril| edició del dia

L’última Enquesta de Població Activa (EPA), publicada aquest dijous per l’Institut Nacional d’Estadística, i a escassos tres dies de les eleccions generals, assenyala que a l’Estat espanyol s’han creat 596.900 llocs d’ocupació durant els últims dotze mesos.

Unes xifres que, vistes de forma parcial, podrien suggerir que el mercat laboral domèstic es resisteix a la desacceleració que planeja sobre el conjunt de la Unió Europea. No obstant, res més lluny de la realitat.

La mateixa EPA indica que durant el primer trimestre de l’any (natural) l’atur ha augmentat en gairebé 50.000 nous inscrits, deixant el nivell de desocupació en un 14,7%, o quelcom que és el mateix, un total de 3,5 milions de persones estan avui en situació de desocupació. Es tracta de la major pujada de la taxa d’atur des de 2013, llavors en plena crisi econòmica.

Malgrat això, la ministra d’Economia, Nadia Calviño, ha saludat de manera "molt positiva" les dades de l’enquesta, en manifestar que "es confirma la positiva evolució del mercat laboral dels últims trimestres", centrant-se de forma exclusiva en la generació d’ocupació i sense atendre les dades ascendents de desocupació.

És veritat que durant el primer trimestre s’albiren sempre les pitjors dades d’ocupació de l’any, tal com exemplifica la pròpia ministra quan deia aquest dijous que "comparar el mercat laboral al juny amb el de febrer és com comparar la temperatura al juny i febrer”.

No obstant això, les dades del passat mes d’agost ja demostraven xifres alarmants. L’atur va pujar en 47.047 persones, el major increment en aquest mes des de 2011, i es van destruir 202.996 llocs de treball, segons les dades publicades pel Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social. A més, aquest mes va deixar una dada dramàtica. El 31 d’agost va ser el dia amb més acomiadaments de la història de l’Estat espanyol.

Però tornant al 2019, en el que si es pot comparar el primer trimestre amb qualsevol altra època de l’any és en la qualitat de l’ocupació creada. Segons l’empresa de treball temporal Randstad, durant la Setmana Santa s’han creat uns 200.000 llocs de treball. Una mica més del 7% respecte de l’any passat. No obstant això, els sindicats assenyalaven abans de l’inici de les festes que nou de cada deu contractes que se signin serien precaris.

Un augment de la temporalitat i la precarietat en tota regla i que afecta especialment als sectors que s’incorporen al mercat laboral, els joves. En la gran majoria de casos, quan els joves accedeixen a un lloc de treball aquest és un autèntic treball escombraries, d’enorme precarietat en sectors de baix nivell tecnològic, sobretot concentrats en el sector de l’hostaleria, el turisme i el comerç.

El que no diu tampoc l’enquesta de l’INE és que l’atur juvenil segueix entorn a unes taxes de desocupació crònica del 33,5%. Xifres per sobre del doble que la resta de la població i superiors també a la mitjana europea.

Sens dubte, dades que si s’analitzen en profunditat i en el seu conjunt ens revelarien que la recuperació econòmica a l’Estat espanyol només beneficia als rics i que la tormenta que amenaça una nova recessió a nivell europeu afectarà el conjunt de la classe treballadora espanyola.

Per a entendre millor l’estancament econòmic a la UE
:El futur del capitalisme europeu, cap a un escenari “a la japonesa”?

I això és quelcom que, a pocs dies de la celebració de les eleccions d’aquest 28 d’abril, tots els candidats dels principals partits polítics saben. Poc s’ha parlat en els debats electorals d’aquesta setmana sobre els programes econòmics de cada partit.

En aquesta matèria, més aviat s’ha viscut un intercanvi d’acusacions entre PP i PSOE sobre qui havia aplicat les pitjors retallades, en lloc d’explicar les propostes de "reformes neo-liberals" per als pròxims anys, tal com exigia un Albert Rivera de Ciudadanos amb menys complexos en ensenyar la seva ànima ultraliberal. Podemos ha estat tal vegada l’únic a proposar algunes mesures que han despertat simpatia, però per a deixar-les després supeditades al seu buscat acord amb el PSOE, és a dir en "foc d’encenalls".

I és que, guanyi qui guanyi, la recepta econòmica té molts punts en comú: postergar l’edat de jubilació, flexibilitzar la contractació o abaratir l’acomiadament, per no parlar de noves reformes laborals que aprofundeixin les retallades que van iniciar les que van dur a terme Rodríguez Zapatero i Rajoy en 2010 i 2012. Podrà haver-hi diferències en els ritmes i matisos, però la senda ve marcada per les necessitats de l’IBEX35, el pagament del deute i l’article 135 de la Constitució que cap dels possibles governs resultants -inclòs el que proposa Iglesias- incompliran.

Aquests seran els ingredients d’una nova sortida neo-liberal a costa de noves retallades en drets laborals, l’aprofundiment de la precarietat laboral i l’augment de la pobresa que haurà de pagar la classe treballadora. Aquests són els veritables programes econòmics dels Sánchez, Rivera o Casado al ritme que dicten les elits econòmiques i Brussel·les.




temes relacionats

Desocupació   /    Crisi econòmica   /    Eleccions 2019   /    Precarietat laboral   /    Eleccions Estat espanyol   /    Pobresa   /    Unió Europea   /    Món obrer Estat espanyol   /    Política Estat espanyol

Comentaris

Comentar