El govern britànic ha sol·licitat a Ford, Jaguar, Land Rover i Honda que comencin a reconvertir part de les seves plantes d’automòbils per a la fabricació urgent de respiradors. Una petició, gairebé un suggeriment, que diu dues coses al mateix temps.

És possible que amb la tecnologia i capacitat productiva disponible donar una sortida a aquesta crisi sanitària. Però en mans de Boris Johnson, com de Pedro Sánchez, i de les grans empreses, per a aplicar aquesta solució hi ha un límit mortal: el respecte a la propietat, als beneficis de les grans empreses i el menyspreu de les nostres condicions de seguretat de part d’aquestes patronals.

Es torna una qüestió de vida o mort la nacionalització sota control dels seus treballadors d’aquest sector industrial. Per a una ràpida reconversió al servei per evitar els pitjors efectes de la pandèmia, i perquè les condicions de treball siguin compatibles amb el control de l’epidèmia i la salut de les plantilles.

No hi ha estoc disponible de respiradors, urgeix fabricar milers

A l’Estat espanyol, les unitats de vigilància intensiva estan sobrepassades i el personal sanitari adverteix que per a obrir noves places d’aquest tipus falten, justament, respiradors. Aquests aparells són essencials per al tractament dels casos greus i crítics de les persones infectades per coronavirus.

L’estoc existent a nivell mundial s’està esgotant en l’atenció de la crisi als països on aquesta ja ha escalat i portat al col·lapse sanitari

Que tota la producció es posi al servei d’aquesta urgent necessitat social, i sigui organitzada en tots els seus aspectes -mesures d’higiene, torns, jornades, els qui han de quedar-se a casa per especial risc...- pels mateixos treballadors de manera democràtica.

Les empreses dedicades a la seva fabricació estan produint a màxim rendiment. Fins i tot empreses com Polisur a Huelva, de plàstics, han començat a reconvertir-se per a atendre la demandes. Nacionalitzar sota control dels seus treballadors tot aquest sector de producció d’estris sanitaris és una tasca urgent, però no suficient davant la magnitud del desabastiment.

Un gran sector industrial que pot ser posat al servei de la societat

En l’Estat espanyol tenim un sector automobilístic molt potent, que representa ni més ni menys que el 10% del PIB i ocupa al 9% de la classe obrera. Comptem amb grans fàbriques com SEAT, Nissan, Volkswagen, Mercedes, Iveco, Opel o Ford, així com desenes d’empreses auxiliars que reuneixen al voltant dels dos milions d’assalariats. A aquesta xifra caldria afegir els d’indústries dedicades a la fabricació de béns com a electrodomèstics o productes de plàstic.

Com ha estat l’actitud d’aquestes patronals davant la crisi del coronavirus? El més absolut menyspreu per la salut dels seus treballadors i treballadores, i per contribuir a frenar l’expansió de la pandèmia. Fins ahir, i encara avui moltes d’elles, han obligat les seves plantilles a continuar produint sense les condicions de seguretat i higiene requerides per a evitar contagis. En moltes d’elles, com Mercedes, Iveco o Balay, van haver de ser els mateixos treballadors els qui paressin les cadenes per a obligar l’empresa a tancar i poder marxar a les seves cases.

Sectors industrials com l’automòbil i uns altres similars, poden jugar també un paper com el fan aquests dies els i les treballadores de la sanitat, la neteja o els supermercats, que estan al peu del canó per ajudar a la greu crisi soci-sanitària i reben els aplaudiments de milions des de les seves finestres cada nit.

El govern les va premiar ahir amb el seu pla de rescat als capitalistes. En comptes de decretar la prohibició dels acomiadaments i la llicència amb el 100% del sou per als seus treballadors a costa dels seus milionaris beneficis, els va facilitar enviar a les seves plantilles a un ERTE, estalviant-se així salaris i cotitzacions, mentre els seus treballadors veuran reduir un 30% els seus ingressos.

Els i les treballadores de l’automòbil tenen la solució, no les seves empreses

Contra aquest pla que posa per davant salvaguardar els beneficis d’aquestes grans empreses a les nostres vides, la classe obrera i les seves organitzacions hem d’oposar un programa d’emergència des de la seva pròpia decisió i autoorganització. Exigint la nacionalització sota control obrer de totes les seves indústries, perquè siguin comitès conformats per representants dels treballadors i assessors sanitaris i enginyers, organitzin la reestructuració necessària de les fàbriques en què sigui possible la fabricació de respiradors. Que tota la producció es posi al servei d’aquesta urgent necessitat social, i sigui organitzada en tots els seus aspectes -mesures d’higiene, torns, jornades, els qui han de quedar-se a casa per especial risc...- pels mateixos treballadors de manera democràtica.

Sectors industrials com l’automòbil i uns altres similars, poden jugar també un paper com el fan aquests dies els i les treballadores de la sanitat, la neteja o els supermercats, que estan al peu del canó per ajudar a la greu crisi soci-sanitària i reben els aplaudiments de milions des de les seves finestres cada nit. I no sols per a atallar la crisi aquí Què passarà quan les corbes de contagi es disparin en molts altres països? Es necessita la fabricació urgent de milers de respiradors per a tothom.

No és l’únic sector que podria jugar aquest rol. En molts altres les seves plantilles podrien estar al capdavant d’implementar un pla d’emergència obrer i popular; en les indústria tèxtils i químiques per a la fabricació de màscares, bates i equips de protecció; en les grans cadenes d’hostaleria per a atendre el problema dels menjars de menors de famílies sense recursos, majors solos o dependents com proposen els treballadors de Telepizza; en el sector del telemarketing per a deixar de treballar amuntegats en call center per a vendre assegurances i treballar en condicions de seguretat només per a reforçar els serveis d’atenció telefònica sanitària i altres urgències; o en el dels hotels per a, a més de que es medicalicen habitacions, se de allotjament per a un confinament digne a les persones sense llar, els menors que vivien en centres plens de gom a gom o els migrants que romanen tancats en els CIEs i que s’estan començant a rebel·lar.

Ens diuen que estem en “guerra”, i amb aquesta excusa ens volen fer passar grans “sacrificis” i que ens quedem paralitzats pel xoc i la por, mentre les grans empreses i la banca es rescaten com en 2008. Ens voldran imposar mesures excepcionals a força de militaritzar els nostres carrers, sancions i altres mesures autoritàries. La classe treballadora hem d’oposar la nostra pròpia alternativa, amb mesures que toquin els beneficis i interessos dels grans capitalistes per a fer-li front i que ens tingui a nosaltres, la classe treballadora, com a part central de la solució, no als empresaris assedegats de guanys i els seus governs.