Foto: EFE

Aquest divendres s’ha conegut la notícia de que Podemos promourà un referèndum sobre els toros, perquè el poble decideixi sobre aquesta aberrant “tradició”, que les organitzacions animalistes defineixen com a explotació animal, tortura i assassinat.

Fa una setmana, la formació lila va sostenir que, si hi ha una reforma de la constitució per suprimir els aforaments hauria de ser aprovada per un referèndum, i no acordada per a dalt. També va plantejar que la fi dels aforaments hauria d’incloure a la Corona.

Però el que no s’entén és per quin motiu no estenen la lògica que el poble ha de decidir de forma democràtica també a l’existència mateixa de la monarquia? Per què se segueixen negant a posar al centre del tauler polític aquesta qüestió central? Perquè allò democràtic seria no que el Rei deixes de tenir furs, sinó que no hi hagi més reis i reines per dret de sang.

Acabar amb la monarquia parasitaria i obrir un procés constituent

“Jo era bastant enemic de la monarquia abans d’anar a Europa; però des que he vist el que les monarquies són, ho sóc deu mil vegades més. Amb prou feines hi ha un mal en aquests països europeus dels quals l’origen no pugui atribuir-se al seu rei ni un be que no es derivi de les petites fibres de republicanisme que entre ells existeixen”.

La definició és de Thomas Jefferson, un dels redactors de la declaració d’independència nord-americana, en 1776. Podemos se situa per darrere de la teoria política dels defensors de la ciutadania i la sobirania popular del segle XVIII, que postulaven que la sobirania democràtica havia de residir al poble i que van ser la base per a les revolucions que van posar fi a la monarquia.

No li retraiem a Podemos que no lluiti per un programa anticapitalista i de classe. Des de la seva formació, l’organització liderada per Pablo Iglesias es va plantejar una estratègia i un programa amb el limitat objectiu d’aconseguir petites reformes en els marcs del capitalisme actual (quelcom que amb el seu suport al govern del PSOE ve mostrant els seus grans límits, d’altra banda).

Però si li exigim que, si diu ser una força veritablement democràtica, posi tota la influència política conquistada al servei de lluitar per acabar amb un règim completament conservador i reaccionari, que té al fill de l’hereu de Franco com a cap d’Estat i que paga nòmines milionàries a nenes cognomenades Borbó mentre retalla els pressupostos de salut, educació i pensions.

La convocatòria a un referèndum sobre la monarquia, com a part de la lluita per convocar assemblees constituents en l’Estat i les nacionalitats històriques -per acabar amb un règim on cantar que “els Borbó són uns lladres” et pot portar a triar entre la presó o l’exili, o dir “Em cago en Déu” t’obliga a passar una nit en comissaria-, és l’única política veritablement democràtica que pot cridar-se per aquest nom.