La falsa “equidistància” a Catalunya que va afavorir al règim espanyol
Les eleccions catalanes han estat un cop dur per a l’estratègia electoral de Podemos. Catalunya En Comu-Podem, integrat pels Comuns d’Ada Colau i el partit català de Pablo Iglesias, ha retrocedit d’11 a 8 diputats en el Parlament, tenallat entre l’ascens de la nova dreta de Ciutadans i la persistència del bloc sobiranista. La falsa “equidistància” que aquest corrent ha volgut mantenir davant l’atac conservador del règim (via 155) contra el moviment democràtic català que reclamava el seu dret a decidir en un referèndum i a proclamar una República independent, sense cap dubte li ha passat factura.
Aquest resultat decebedor per a Iglesias i la resta de la direcció de Podemos, s’ha donar a més en el marc d’una coalició muntada entre galls i mitjanit després de la purga interna del que fos secretari general de Podem, Albano Dante Fachin i la instauració d’una “gestora” (que ja al seu moment vam denominar el “155” de Pablo Iglesias en Podem).
Durant la campanya, el discurs de Xavier Domènech i Pablo Iglesias ha estat oposar-se a “tots dos” nacionalismes (equiparant el nacionalisme opressor de l’Estat espanyol amb el nacionalisme oprimit del poble català), amb l’argument que el debat sobre la independència era només una “cortina de fum” per no parlar de les qüestions que “realment importen” com un programa social. El problema és que aquesta falsa equidistància, malgrat qüestionar amb fonament a la direcció burgesa i petit burgesa del procés, els ha col·locat del costat del nacionalisme opressor i del bloc “constitucionalista monàrquic”, que va imposar un cop institucional amb el 155, l’ocupació de Catalunya amb destacaments policials i l’empresonament o persecució del Govern.
En la qüestió catalana, Podemos no ha passat la prova. En negar-se a adoptar una posició democràtica conseqüent, encara que mantenint una posició no independentista, la formació lila va posar al descobert la seva subordinació al bloc constitucionalista. La seva proposta del “referèndum pactat” amb el règim actual és una forma ambigua d’encobrir el seu respecte per la legalitat del 78 que nega el dret d’autodeterminació. L’única posició democràtica conseqüent, per contra, era defensar fins al final el dret a l’autodeterminació, i per tant, fins i tot de separació, del poble català. És a dir, quelcom que milions de catalans i catalanes van votar en el referèndum de l’1-0 malgrat les càrregues de la policia… i que això aquests mateixos milions han tornat a confirmar el 21D.
Intentant “explicar” la seva reculada electoral a Catalunya, Podemos diu que subproducte de la “unilateralitat” de les posicions del bloc monàrquic i del bloc sobiranista (una altra vegada equiparant a tots dos), va créixer la dreta. Ja abans Pablo Iglesias havia afirmat que els independentistes han “contribuït a despertar al fantasma del feixisme”. Una infàmia que ha arribat al súmmum quan un dels referents ideològics de Podemos, Juan Carlos Monedero, va justificar en televisió el cop institucional del 155, culpant al procés català que hi hagi presos polítics, que el PP hagi “recuperat oxigen” i que “els feixistes estiguin crescuts”. Unes declaracions davant les quals Podem i els “comuns” callen.
La negació de Podemos a defensar el referèndum de l’1-0 i el seu resultat, alguna cosa que els hagués permès disputar l’hegemonia del moviment democràtic en curs a direccions com el partit de Puigdemont o ERC, ha despullat al neorreformisme (i això inclou als seus socis d’Esquerra Unida i líders “comunistes” com l’espanyolista Paco Frutos) com l’última trinxera d’esquerra en la defensa de l’ordre legal i constitucional vigent.
El govern ajustador de Podemos i Ahora Madrid
L’aprovació del Pla Econòmic Financer (PEF) de Madrid, que inclou una retallada de més de 580 milions, juntament amb el cessament de Sánchez Mato (IU) com a regidor d’Hisenda, per complir amb la “regla de la despesa” imposada per Montoro, ha marcat un punt d’inflexió al govern d’Ahora Madrid. L’“ajuntament del canvi” a Madrid, ha mostrat per qui vulgui veure-ho que no pretén anar més enllà d’una gestió “eficient” i “decent” dels plans neoliberals dictats pel PP o des de Brussel·les. I per això, la ex jutge Manuela Carmena està disposada també a retallar inversions socials amb tal de complir amb la “legalitat” establerta.
Unidos-Podemos sempre ha presentat als governs de Madrid, Barcelona i altres ciutats com l’“exemple” que seguirien si governessin a l’Estat. Però, quins han estat les millores en la vida real de milions de treballadors i treballadores, aturats, precaris, joves, immigrants o moviment socials, des que l’esquerra reformista espanyola ha arribat al poder municipal? Cap.
Des que han arribat al poder, els anomenats “ajuntaments del canvi” no han intentat revertir les privatitzacions del cicle anterior, ni anul·lar les adjudicacions de serveis públics a grans constructores. Han acceptat sense qüestionar la dictadura dels bancs que ha deixat sense casa a milers de famílies, i ni molt menys s’han proposat acabar amb la precarietat laboral i l’atur juvenil.
Respecte a la política de despesa i pagament del deute, el govern d’Ahora Madrid ha transformat en virtut el que des d’una perspectiva d’esquerra fins fa uns anys només podia veure’s com una capitulació: el pagament puntual i “eficient" del deute públic. Per construir aquest discurs s’ha deixat de banda que l’endeutament descomunal dels Estats, en diferents nivells, va ser funcional a la banca privada i les grans empreses, a les polítiques de la UE i els organismes financers internacionals. Ahora Madrid no solament va abandonar el programa de "no pagament", sinó també el programa -més moderat- d’una "auditoria" per separar el deute legítim de l’’il·legítim". Es mostra com un triomf la reducció del deute a Madrid sense dir que això és a costa de pagar i pagar sense qüestionar, subordinant qualsevol tipus d’inversió i planificació econòmic social a aquestes coordenades, tal com dictamina el govern central i el neoliberalisme “austericida” dels últims anys.
Res del que ha fet l’Ajuntament d’Ahora Madrid, inclòs el paquet d’ajustos, ha estat qüestionat per Podemos. Al contrari, Pablo Iglesias, ha sortit immediatament a alinear-se amb Carmena: “És raonable que els equips de govern es reconfigurin. Crec que l’Ajuntament de Madrid està sent un exemple de gestió i seguirà sent-ho per a tota Espanya”. Però fins i tot des d’Esquerra Unida, el corrent d’Anticapitalistes a Podemos i sectors afins a Guanyem, que han sortit a defensar el paper del cessat Sánchez Mato a l’Ajuntament i han qüestionat l’aprovació del pla econòmic sota el signe de Montoro, segueixen reiterant el seu suport al govern municipal del que formen part.
Ahora Madrid i Podemos reprodueixen així, a la seva escala, el mateix curs que va seguir Syriza a Grècia, quan el govern d’Alexis Tsipras va capitular davant els dictats de la Troika, a costa de reduir pensions i privatitzar mitja Grècia.
En subordinar-se a les polítiques neoliberals imposades per Montoro i el PP, Ahora Madrid s’ha liquidat definitivament com a “projecte de canvi”. Perquè, com dèiem en un altre article recentment, no pot haver-hi cap projecte de canvi al servei dels treballadors i els sectors populars si no parteix del principi elemental que és millor vulnerar la llei, que enfonsar al poble. Per contra, per Carmena, Pablo Iglesias i Unidos Podemos, sembla que el leit motiv és: “Millor complir amb la llei, que complir amb el poble”. El municipalisme reformista, com era d’esperar-se, culmina així un itinerari.
Pacte amb el PSOE a Castilla-La Mancha
Per si faltaven elements per demostrar el nivell de domesticació al que ha arribat Podemos, el passat mes de juliol es va concretar l’ingrés de Podemos al govern del PSOE a Castilla-La Mancha, un nou salt en l’adaptació al règim de la formació lila, integrant-se al govern de l’ala més “rància” del PSOE.
La direcció de Podemos va intentar mostrar aquest moviment com un pas per aconseguir un “govern del canvi” amb el PSOE a nivell estatal, cridant a Pedro Sánchez a concretar-ho. Com dèiem al seu moment, el “compromís històric” de Podemos amb el PSOE, pota clau del règim polític, s’assembla -com a farsa- a l’acord del PCI amb la Democràcia Cristiana en 1977, per conjurar el perill de l’“autoritarisme”. En la seva versió descafeïnada, ara el fonament del pacte és tirar al PP, que representaria el “pol de la restauració” enfront del “pol del canvi”, amb un PSOE que bascula cap a l’esquerra, segons ho van interpretar Pablo Iglesias i Iñigo Errejón en un article publicat a 20 minutos a finals de juliol, el primer que escrivien junts després de molt temps de guerra interna.
Però no només que això últim no va succeir, sinó que des de llavors el PSOE es va transformar, com era d’esperar-se, en un pilar clau de l’ofensiva restauradora del règim, donant suport incondicional a l’aprovació de l’article 155 contra l’autonomia catalana, avalant la repressió i l’empresonament de polítics independentistes. Així i tot, Podemos no va trencar el seu pacte de govern a Castilla-La Mancha. Al contrari, aquesta setmana va tornar a ratificar la seva marxa, votant a favor dels pressupostos del 2018.
Els pactes amb el PSOE revelen una vegada més quin és el projecte de regeneració del règim polític “des de l’esquerra” que promou Podemos, una operació oposada al qüestionament a aquest mateix règim bipartidista que va emergir des del 15M, amb el succint però claríssim lema: “PSOE i PP la mateixa merda és”.
De la fi de cicle de l’esquerra neorreformista a una nova hipòtesi anticapitalista
Negació del dret d’autodeterminació i contra la monarquia, justificació dels ajustos, pactes amb el PSOE, abandonament de la idea d’impulsar processos constituents independents del règim, moderació programàtica i política. Tots i cadascun d’aquests posicionaments polítics són expressió no només de l’adaptació estratègica de Podemos al règim polític i els mecanismes bàsics de la democràcia liberal, sinó de la seva pròpia fi de cicle com a alternativa política d’“esquerra”.
El relat de la política per "il·lusionar", dels "somriures", de la "gent comú", la "gent decent" o la "pàtria", es mostra a cada moment crític com un discurs buit darrere del com es reprodueixen pràctiques polítiques funcionals al règim i a l’estatus quo.
Podemos ha reduït així l’estratègia política a zero. El seu escepticisme de la lluita de classes i de qualsevol possibilitat d’enfrontar de forma revolucionària al règim capitalista és el fonament d’una estratègia que no va més enllà d’un tímid intent de reforma. Però que, no obstant això, per la seva domesticació i adaptació als mecanismes polítics, jurídics i constitucionals del règim del 78, es torna impossible. Un mal negoci.
Quant trigarà aquesta deriva a donar lloc a un ampli procés de reflexió i crítica de molts sectors de treballadors, joves i activistes que van dipositar il·lusions en Unidos Podemos i els anomenats “ajuntaments del canvi”? No ho sabem. Però el que es segur és que aquest procés es desenvoluparà més aviat que tard. I aquesta dinàmica justament és la que planteja una necessitat: obrir el debat sobre una nova hipòtesi política després del fracàs del neorreformisme.
L’esquerra que es reivindica anticapitalista i revolucionària, així com els sectors més conscients del sindicalisme d’esquerra i de la joventut combativa, encara feble a l’Estat espanyol, tenen (tenim) una disjuntiva davant la qual ben val la famosa interrogació de Lenin: “Què fer?”. La liquidació política dins del neorreformisme, com lamentablement va succeir amb molts grups en l’Estat espanyol (i a Europa) que fins a no fa molt es reivindicaven “anticapitalistes”, o la subordinació frontpopulista a algun sector burgès “democràtic”, resulten una destinació tràgica. Però l’autocomplaença sectària i la irrelevancia no són una destinació molt més encoratjadora per a l’esquerra revolucionària.
Entre la “escila” de l’oportunisme i la “caribdis” del sectarisme, no obstant, hi ha una alternativa. Començar a construir un altre tipus d’esquerra, una que sigui veritablement anticapitalista i de la classe treballadora, que faci seva la bandera de la defensa dels drets democràtics des de la independència de classe i sense subordinar-se a cap “camp” burgès; que prengui a les seves mans la tasca d’organitzar als sectors més explotats i precaritzats de la classe treballadora, les dones i la joventut; que es proposi en definitiva lluitar contra el Règim del 78 i l’agenda conservadora i recentralitzadora del Govern, no reformar-los.
Una esquerra així és la que està construint a Argentina el Frente de Izquierda i la nostra organització germana, el PTS (Partit dels Treballadors Socialistes). Un exemple “oblidat” en el vell continent pels reformistes i negat per la premsa capitalista. I no és per a menys. Perquè justament demostra que és possible guanyar influència en sectors massius de la classe obrera i la joventut, i fins i tot conquistar fortes posicions electorals, sense relegar un programa de transformació revolucionària de la societat.
A Argentina s’està construint una gran esquerra dels treballadors, que defensa obertament el seu programa anticapitalista al parlament com una tribuna per desenvolupar la lluita de classes, com ara ho fan companys com Nicolás del Caño i Myriam Bregman, al costat de desenes de milers que enfronten als carrers l’ajust antiobrer i la repressió del Govern de Macri contra els pensionistes i la classe treballadora.
Els qui fem Izquierda Diario, les i els militants de la CRT en l’Estat espanyol, creiem que aquest és el tipus d’esquerra que hem de construir a l’Estat espanyol i en el conjunt d’Europa, i a aquest objectiu dediquem els nostres esforços. Per això, per desenvolupar aquest debat, volem obrir les pàgines del nostre diari. No hi ha temps que perdre.
