Es tracta d’una vaga que ha tingut com un dels seus principals suports l’important moviment en defensa de les pensions que porta mobilitzant-se de forma continuada a Euskal Herria. Aquest moviment ha aconseguit congregar al seu voltant no sols als actuals pensionistes, sinó a un gran sector de la joventut. També ha aconseguit que la lluita per una jubilació digna s’unifiqui amb moltes de les principals demandes de la classe obrera en els últims anys, com s’expressa en la vaga del 30 de gener.
A la resta de l’Estat s’han convocat concentracions i manifestacions de solidaritat en diverses ciutats. Això mostra que, malgrat l’actual moment de certa expectativa amb el nou govern de coalició PSOE-Unides Podem i l’efecte pasivizador que s’intenta fomentar, existeixen molts sectors que estan disposats a mobilitzar-se i que són conscients que a les classes populars cap govern li ha regalat res.
Davant aquesta situació és fonamental que la joventut i especialment els seus sectors mes precaritzats facin seva aquesta mobilització a tot l’Estat. La lluita per pensions dignes és també la de les noves generacions que s’incorporen al mercat laboral, ja que són precisament els futurs pensionistes els qui més veuen perillar aquest dret bàsic.
En els últims anys tant la patronal com els diferents governs han anat imposant la idea de que si no es retalla i limita la jubilació serà impossible garantir les pensions dins d’uns pocs anys. Per a justificar això es parla de l’envelliment de la població o de l’enorme despesa que suposa per a l’Estat garantir aquest dret. No obstant això, el que la qüestió de les pensions posa en relleu és l’enorme deterioració de les condicions laborals en els últims anys, que va minvar les cotitzacions, tant per l’augment de la precarització com de l’atur estructural. D’altra banda, és de coneixement públic l’enorme balafiament i corrupció que ha dilapidat l’anomenada guardiola de les pensions i que explica en gran manera l’actual situació.
L’altra qüestió són les prioritats de l’Estat. Des de l’esclat de la crisi econòmica internacional en 2008 la gran banca va pressionar als governs perquè destinessin majors recursos per a satisfer la seva voracitat. Això es va fer sobretot a través del deute, i les pensions es van convertir en un dels grans objectius a l’hora de retallar la despesa pública. En l’Estat espanyol aquesta prioritat es va fer constitucional amb la reforma de l’article 135 aprovat pel Congrés en 2011 amb els suports del PP i PSOE que va imposar un sostre de despesa pública per a garantir el pagament del deute com a prioritat. Alguna cosa que el nou Govern no pretén qüestionar.
Malgrat el discurs desplegat en aquestes setmanes, la primera mesura concreta del nou govern en matèria de pensions ha estat augmentar-les tan sols un 0,9 per cent per a enguany, la qual cosa coincideix amb l’increment de l’IPC. Per tant, aquesta pujada no significa cap augment en el poder adquisitiu dels pensionistes. D’altra banda, el nou ministre de Seguretat social, José Luis Escrivá, ha assenyalat que la seva intenció és pujar l’edat real de jubilació per a establir-la en els 67 anys.
La lluita dels pensionistes s’està convertint en la metxa que està fent emergir diferents malestars socials en altres països. El cas més important és la veïna França, la reforma de la qual de les pensions ha deslligat la major onada de vagues en dècades. De la mateixa manera, la mobilització del 30 de gener al País Basc unifica diverses de les demandes més sentides per la classe treballadora i la joventut.
Es posa en relleu, per tant, la necessitat de desenvolupar la lluita de classes com a manera d’aconseguir les principals demandes socials i democràtiques. Així, apunta en direcció contrària a la resignació i al conformisme de “el possible” que volen imposar tant els social liberals del PSOE com Unides Podemos, la lleialtat del qual al nou govern i al règim del 78 de conjunt pesen molt més que les necessitats de la majoria popular.
Però aquesta vaga no sols ha tingut davant a l’actual Govern sinó també a les burocràcies sindicals, que han manifestat obertament la seva oposició. No en va les direccions de CCOO i UGT porten gairebé 8 anys sense convocar una vaga general, sent aquesta la dècada en la qual probablement més atacs es van produir a les condicions de vida de les treballadores i treballadors.
En tant les burocràcies sindicals operen de manera conscient per a dividir i atomitzar les lluites socials, la joventut treballadora precària i estudiantil podria soldar la unitat amb els diferents sectors que emergeixen a la lluita. En tant el seu futur està en joc, pot suposar com en altres ocasions de la història un fort revulsiu en favor de l’autoorganització.
A l’últim any hem estat testimonis d’importants mobilitzacions amb una forta presència juvenil. El moviment de dones que va protagonitzar la vaga el passat 8 de març, el moviment contra el canvi climàtic que va omplir els carrers, el moviment democràtic català, són exemples significatius.
Els joves tenim molts motius per a sortir a manifestar-nos. Perquè la baralla per unes pensions dignes implica també la necessitat d’augmentar els salaris al nivell del cost de vida, acabar amb l’atur massiu, la precarietat laboral i els treballs a temps parcial, al mateix temps que deixar de pagar un deute ilegitima als grans bancs. Per això, la lluita dels pensionistes és la lluita de tota la classe treballadora i la joventut.
Per totes aquestes raons, des de Contracorrent fem una crida a participar activament de la vaga del 30 i de les accions de solidaritat en la resta de l’Estat, amb la perspectiva d’enfortir la lluita de classes i apostar per una sortida anticapitalista i revolucionària davant els grans problemes socials que hem de patir la majoria popular.
