Mundo Obrero Estado Español

SINDICATS I PATRONAL

Patronal i sindicats negocien salaris de misèria

Després de tres anys de creixement, s'acorden tèbies pujades salarials que amb prou feines frenen la constant caiguda producte de la inflació i l'encariment del cost de la vida.

Federico Grom

Barcelona

Jueves 28 de junio | 19:15

Després de gairebé una dècada de contenció i devaluació salarial, una desocupació de masses i una precarietat laboral sense precedents en la seva profunditat i extensió, el dilluns passat es va signar un pre-acord entre la patronal i els sindicats per a una pujada salarial.

Aquesta tèbia mesura arriba quan fa ja tres anys que hi ha un creixement econòmic del 3% i s’han recuperat els nivells de guanys previs a la crisi de múltiples sectors patronals.

Els presidents de CEOE i CEPYME, Juan Rosell i Antonio Garamendi i els Secretaris Generals d’UGT i CCOO, Pepe Álvarez i Unai Sord han signat un preacord per l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva que contempla una pujada salarial del 2% anual fins al 2020, més un possible 1% addicional lligat a criteris com a "productivitat, resultats, absentisme injustificat i uns altres".

L’acord promet elevar a 1.000 euros en 14 pagues el salari mínim en el mateix termini, encara que solament com a recomanació i no d’obligat compliment. Doncs l’Acord Estatal de Negociació Col·lectiva insta a aplicar directrius de negociació, però en cap cas obliga a aplicar-les.

Es preveu que sectors com el comerç o l’hostaleria, on els salaris són dels més precaris, es vegin beneficiats si finalment es porta endavant aquesta mesura.

De conjunt hi ha més de dos milions de treballadors, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA), que a jornada completa perceben menys de 1.000 euros mensuals. El que no vol dir que tots estiguin emparats per un conveni col·lectiu, condició per veure’s beneficiats de l’acord.

D’altra banda, aquesta "recomanació" deixaria fora als treballadors temporals i a temps parcial. Un 26,8% de les ocupacions registrades.

No obstant això, de l’acord al fet hi ha un llarg tros. I en aquest camí, la Reforma Laboral es planteja com un escull perquè aquestes pujades es traslladin als convenis i als salaris reals per la possibilitat que brinda a les patronals de fer prevaler convenis d’empresa.

Fins i tot si es portés endavant, tenint en compte el nivell de pèrdua real del salari producte de l’augment del cost de vida, aquest augment ni tan sols seria suficient per recuperar el perdut en els anys de la crisi. Solament per aquest any s’espera que la inflació sigui de l’1,6%.

Els sindicats majoritaris haurien de deixar d’anar a negociar "despullats" pírriques pujades salarials, perquè Sánchez es tregui la "foto" de campanya, i organitzar als treballadors en un pla de lluita amb vagues, piquets i mobilitzacions per recuperar el perdut i avançar.

És necessari un salari concorde a les necessitats de la vida. Ni el salari mínim actual, ni les promeses a futur, aconsegueixen per garantir l’habitatge, l’alimentació, el transport, els serveis, la vestimenta i l’oci mínim. La seva proposta, sense avergonyir-se, és que una part important dels treballadors i treballadores estigui per sota del que es considera "una situació de pobresa".

Solament el lloguer se situa de mitjana en l’Estat espanyol en 1.200 euros i pujant, mitjana que es dispara a les principals capitals de província. Solament aquesta despesa és 200 euros superior al salari mínim acordat pel 2020.

És necessari plantar cara a la precarietat laboral i això no es farà des dels despatxos o en amistoses reunions amb càtering.

Però a més de proposar-se barallar per veritables pujades salarials -amb un salari concorde a les necessitats de la vida-, és necessari que els treballadors s’organitzin al voltant d’un programa que ataqui decididament la precarietat en les seves múltiples formes i l’atur que afecten amb especial duresa a dones, joves i immigrants.

Repartir les hores de treball entre totes les mans disponibles sense afectar el salari al costat de la reducció de la jornada laboral, per exemple, a 6 hores al costat d’un màxim d’una setmana laboral de 5 dies, permetria la creació de centenars de milers de llocs de treball en tots els sectors posant un fre a l’explotació patronal.

A gairebé 100 anys de les Jornades de Barcelona que van protagonitzar els treballadors de la Canadiense i que va ser una de les últimes batalles que van aconseguir la sanció de la reducció de la jornada de 8 hores, un segle després – i tenint en compte els enormes avanços tecnològics i productius- se’ns imposa als treballadors la mateixa baralla.

L’única perspectiva per als treballadors i treballadores no pot ser deixar-nos la vida en els llocs de treball per una existència miserable o estar privats del treball per portar una existència més miserable encara.






Temas relacionados

En Català   /   Pedro Sánchez   /   Mundo Obrero Estado Español   /   CEOE   /   CCOO   /   UGT   /   Salario

Comentarios

DEJAR COMENTARIO