El “Pacte nacional per l’educació”, en l’eufemístic llenguatge d’Albert Rivera, centra aquests dies el treball de la subcomissió parlamentària impulsada per a tal fi. Un esborrany de 15 punts que buscaria comptar amb ampli consens parlamentari, almenys amb el de PP, PSOE i C´s i que ha estat saludat calorosament per diversos mitjans com un intent de “deixar de costat ideologies i interessos electorals”, com recollia el diari El País la passada setmana.

Croada contra l’educació pública

Però, què hi ha darrere d’aquesta fraseologia benvolent? En realitat, totes aquestes crides a la “unitat” i a el “consens” tracten de passar pàgina, encara que només sigui superficialment, de la desgastada i reprovada socialment política educativa de l’exministre del PP, José Ignacio Wert. Es tracta de blanquejar i fer més amable la LOMCE, comptant, aquesta vegada, amb un ampli suport de l’arc parlamentari per justificar-la públicament, al mateix temps que donar-li una nova volta de rosca a la mateixa, apuntalant els seus aspectes regressius fonamentals i prosseguint el setge a l’educació pública.

Si alguna cosa ha caracteritzat a aquest govern del PP (per no remuntar-nos més enrere), és l’ofensiva contra l’escola pública, atacada des de tots els fronts i que ha deixat un panorama desolador. Augment de la relació d’alumnes per professor als nostres centres, absència de mitjans materials, retallades en beques i enduriment dels seus requisits, pujada de matrícules i taxes universitàries, el 3+2… i, per descomptat, la LOMCE, l’anomenada llei Wert, que planteja una tornada a l’escola franquista. En els últims mesos fins i tot s’ha parlat d’un nou “MIR”, que només precarizaria encara més la professió del docent.

Les perspectives indiquen que aquesta será la tendència. Segons xifres del propi govern, es preveu una inversió del 3,8% del PIB en 2018, del 3,7% en 2019 i del 3,6% en 2020. És a dir, un pressupost cada vegada més minso, quan la mitjana europea és del 4,9%.

Per descomptat, convé recordar-ho, el PP només ha pogut retallar i ajustar perquè ha explicat a tot moment amb l’ajuda, directa o indirecta, d’aquesta oposició còmplice que són PSOE i C´s. Però, quin ha estat el rol de les direccions sindicals en tot aquest temps?

“Ministres sense cartera” del PP

Desapareguts, i no precisament en combat, és on han estat les burocràcies sindicals de CCOO i UGT durant la major part de la legislatura de Rajoy. En el terreny educatiu, ha succeït, de forma directa o indirecta, alguna cosa similar. Des de la gran vaga de tota la comunitat educativa del 24 d’octubre de 2013, que va posar a l’ordre del dia la possibilitat de forçar la dimissió del llavors ministre Wert i obrir un escenari que permetés rebutjar tota la bateria d’atacs que estaven damunt de la taula, tota la política de les direccions oficials ha consistit a maniobrar i contemporitzar, amb l’objectiu de desactivar el gran moviment de la Marea Verda.

Aquest ha estat el rol de l’anomenada “Plataforma Estatal per l’Escola Pública”, dirigida per CCOO, UGT i EAPA (principal confederació de mares i pares d’alumnes de l’Estat espanyol), però on participen també diverses organitzacions estudiantils, amb major o menor implantació en facultats i centres d’estudi, com el Front d’Estudiants (orientat pel PCPE) o el Sindicat d’Estudiants (liderat per Esquerra Revolucionària).

Aixecar un gran moviment estudiantil de base per lluitar contra les retallades

En la nostra opinió, una lluita victoriosa contra els ajustos educatius (burocràcia sindical inclosa), passa per desenvolupar un ampli front únic per a la lluita, buscant unir a estudiants, professors, mares i pares en un gran moviment que busqui confluir amb altres sectors en lluita, com el moviment de dones o les pròpies lluites laborals no estrictament educatives.

Però no serà entre les quatre parets de les reunions de la Plataforma Estatal on s’aconseguirà això, ni molt menys mitjançant gestions diplomàtiques per persuadir a les direccions sindicals burocràtiques que la hegemotnitzen.

La política de “pressionar” per aconseguir un acord “per a dalt” amb les burocràcies sindicals que es resisteixen a lluitar, com la que en els fets duen a terme el Sindicat d’Estudiants i el Front d’Estudiants, no només resulta estèril, sinó que al mateix temps col·labora amb “rentar-los la cara” a CCOO i UGT.

Si el que volem és acabar amb la sagnia de l’educació pública i els atacs del Govern, del que es tracta és d’impulsar l’autoorganització de desenes de milers d’estudiants en cada institut, a cada centre i en cada facultat, amb un programa d’independent de les diferents variants reformistes i les burocràcies sindicals. És a dir, que s’orienti sistemàticament cap a la confluència amb el moviment de dones i les diverses lluites de resistència que ve lliurant la classe treballadora, per soldar la unitat per sota del que les burocràcies reformistes divideixen per a dalt. Només així és possible organitzar i posar en moviment una força material capaç d’imposar el front únic i trencar en línies de classe a totes aquelles plataformes que només serveixen per donar pilotes d’oxigen a aquest govern anti-social.

És per aquesta estratègia i tasques per les quals lluitem les diferents agrupacions estudiantils impulsades per la CRT i independents a Madrid, Catalunya, Zaragoza o Galiza. Batallem per aportar, de forma modesta però tenaç, a la construcció d’un moviment estudiantil combatiu, antiburocràtic i pro obrer, que rebutgi tots els atacs a l’escola pública i que es converteixi en un ariet en la lluita contra el Règim del ´78 i les forces polítiques que el sostenen.