Avui fa nou anys que Fàtima Báñez, per a llavors ministra d’Ocupació i Seguretat Social amb el Govern de Rajoy, imposava per decret la Reforma Laboral del govern Rajoy. Nou anys d’atacs en els llocs de treball, de ràbia i desesperació. Nou anys de silenci en els despatxos dels principals sindicats, que després de les dues jornades de vaga general de març i novembre d’aquest any, van decidir deixar-la passar sense la més mínima contestació.

Aquesta reforma laboral consumava la tanda d’ajustos neoliberals de la burgesia espanyola - secundada pel conjunt dels partits capitalistes estatals i autonòmics- amb la qual van respondre a la crisi iniciada en 2008.

Aquesta crisi ja estava sent descarregada en els treballadors des del començament, al mateix temps que els bancs i les grans fortunes es continuaven omplint la butxaca amb guanys i rescats milionaris fets a fons perdut. Tanmateix, això no era suficient per a recuperar, conservar i incrementar els seus beneficis, calia assestar un nou cop a la classe treballadora perquè perdés els pocs drets que conservava.

Més precarietat laboral

Aquesta enèsima reforma laboral es proposava "flexibilitzar (encara més) el mercat laboral". Els mecanismes de deslligam dels convenis i modificació de les condicions de treball es van convertir en monedes a discreció en favor de la patronal. Es facilitava també la contractació per mitjà de contractes brossa, afavorint l’augment la temporalitat (amb una durada cada vegada menor dels contractes) i la conversió de jornades completes en parcials i el mecanisme de complementació d’hores que tributaven i es comptabilitzaven al marge per a afavorir a l’empresari i reduint considerablement les cotitzacions.

Els resultats es van fer notar: la qualitat de l’ocupació gairebé una dècada després és encara pitjor que les (ja per si mateixes) precàries condicions laborals anteriors a aquesta reforma. No obstant això, el mateix PSOE de Zapatero n’havia aprovat una altra dos anys abans, en la qual es rebaixava la indemnització per acomiadament improcedent a trenta-tres dies o es permetia en cas de massa baixes per malaltia. Amb la de Rajoy es van incloure una varietat de causes d’acomiadament procedent que ho van convertir gairebé en lliure, a més de llevar-se l’autorització administrativa per a l’aplicació d’ERO i tancaments.

Les polítiques actives d’ocupació es van reduir i els salaris van caure en picat, mentre els preus que no han deixat de pujar, en particular lloguers i subministraments. Amb aquestes mesures la pluriocupació i la rotació laboral es van disparar: milions de treballadors tenim diferents treballs a l’hora i els aconseguim i perdem amb la mateixa facilitat, no permetent una sustentació econòmica mínima.

Aquests efectes encara duren. El 2019, per exemple, gairebé el 28% dels contractes que es van fer eren per a una setmana. El 2020, la taxa de temporalitat és del 25%, la més alta d’Europa. Sota les xifres de creació d’ocupació, que demostren com s’ha duplicat la grandària del mercat, cal advertir que s’amaga una brutal precarietat laboral sustentada per un excessiu atur (16.2% de taxa general, 40.7% de juvenil), que es caracteritza per contractes porqueria amb salaris cada vegada més devaluats.

Pitjor capacitat de negociació per als treballadors

La reforma laboral també va incidir en el minvament de la capacitat negociadora dels representants sindicals, afavorint els convenis d’empresa per sobre dels sectorials o d’àmbit superior, i anul·lant la ultraactivitat, és a dir que en caducar aquests es prorroguessin automàticament, la qual cosa donava un sòl mínim des del qual negociar el següent.

Això s’ha traduït en un millor espai de negociació per a les empreses enfront dels treballadors i les seves organitzacions. Una cosa a més agreujada per la política de les cúpules burocràtiques que han continuat arribant a acords a la seva esquena amb la CEOE. Això va reformular en molts casos les condicions laborals pactades.

Contra la reforma laboral, mobilització i organització obrera

Lluny del discurs de l’esquerra reformista i la burocràcia sindical, les contrareformes laborals no han estat patrimoni exclusiu del PP. La de 2012 es va realitzar sobre la reforma laboral empresa per Zapatero en 2010, que al seu torn es va fer sobre les d’Aznar i les realitzades per Felipe González en els vuitanta per a acabar de descarregar les crisis del 73 i 79 sobre la classe obrera.

Les realitzades pel PSOE van començar a sepultar les conquestes que els treballadors havien aconseguit per mitjà d’heroiques lluites en els últims anys de la Dictadura i després de la mort de Franco. La precarietat aprofundida amb la Reforma del 2012 no és més que el clímax d’una caiguda de les condicions laborals sota el jou de les patronals i amb el consens dels partits "progressistes" i dels sindicats.

És per això que a ningú el pot sorprendre no s’hagi sentit en tot aquest any de part del govern "progressista" la derogació d’aquestes reformes, tant si més no de l’última com van prometre en campanya.

Fins i tot la ministra de Treball, d’Unidas Podemos, va renunciar públicament a aquest objectiu. Si bé han insistit en la seva intenció de derogar els seus aspectes més lesius, tot i que ens donen amb la paraula ens ho lleven amb els fets: fins ara no hi ha hagut, ni tan sols, una parcial derogació d’aquesta.

La pandèmia, que havia d’haver estat un escenari idoni perquè les empreses suportessin el pes de la crisi després d’anys de beneficis a costa dels treballadors i de les arques de l’Estat, ha conduït al govern a tolerar encara més les abusives condicions que imposen les empreses per a esprémer a treballadors, ja no sols en perill de pobresa, sinó inassistència sanitària.

Cada vegada resulta més evident que l’única solució és la lluita als carrers, l’organització del conjunt de la classe treballadora, inclosos els sectors més precaritzats i desprotegits, contra la reforma laboral, passant per sobre de les mateixes direccions sindicals que la van signar i dels partits polítics que es fan còmplices en la seva aplicació.