L’article comença assenyalant un punt habitual de la crítica a la universitat dels liberals:
“Actualment els estudiants de grau han de cobrir el preu de la matrícula i les taxes universitàries en estudis de grau i màster públic, el que representa entre un 15% i un 25% del cost dels estudis. Per tant, els estudiants universitaris estan lluny de pagar la totalitat del cost de la seva formació".
Aquest 15% o 25% que s’assenyala que paguen els estudiants és el que aquests paguen de manera directa pels seus estudis. Però d’on surt la resta dels diners? De la despesa que l’Estat realitza a través dels pressupostos generals en educació i concretament a la universitat. I d’on surten els diners de l’Estat? Dels impostos. D’una banda, aquests provenen dels impostos directes (IRPF) i dels indirectes (IVA) que paguen els treballadors. D’altra banda, els impostos que provenen de gravar al capital com l’impost de societats que grava els beneficis empresarials.
Respecte als primers queda clar que són els mateixos estudiants com a actuals o futurs treballadors i els seus pares els qui paguen els impostos que es dediquen a pagar la despesa universitària. Respecte als segons, qui paga aquests impostos? Els paguen els empresaris. Però d’on provenen els beneficis dels quals es paguen els impostos? De la part del treball que l’empresari no paga al treballador i obté ell com a plusvàlua. Així, veiem que en tot cas de manera directa i indirecta, són els treballadors els que paguen la totalitat del cost de la universitat.
“El quintil de població de renda més elevada té una taxa d’escolarització a la universitat de prop del 50% (20 punts per sobre de la mitjana), mentre que el primer quintil no supera el 22%.” i “El problema és que per molt que els impostos guanyin en progressivitat, aquesta despesa segueix sent regressiva”
Per què els impostos progressius no poden evitar que la despesa universitària sigui regressiva? Potser perquè no es plantegen uns impostos substancialment progressius. Plantegem l’eliminació de l’IVA i l’exempció d’IRPF en un primer tram que aniria dels 0 als 19.000 euros i que afectaria a la meitat dels assalariats amb els ingressos més baixos.
Aquestes dues mesures evidentment suposarien una progressivitat ja que la meitat més pobre no pagaria impostos. Fins i tot sense arribar fins a aquest punt, es veu com per poder si que es pot aconseguir una progressivitat en els impostos. Aquesta rebaixa d’impostos es podria contrarestar implementant un impost de societats progressiu sobre els beneficis de les empreses i sobre el patrimoni de les grans fortunes. Juntament amb mesures que evitessin l’evasió d’impostos i de capitals.
D’altra banda, respecte a la realitat que són els que pertanyen a les famílies amb ingressos superiors els que en major percentatge accedeixen a la universitat, seria justament una universitat gratuïta, sense nota de tall i amb beques-salari que no obligués a compaginar estudis i feina el que faria que els estudiants amb menys recursos econòmics accedissin en major percentatge a la universitat. En països com Argentina, amb un PIB per càpita que és la meitat que el d’Espanya ja existeix una universitat gratuïta i sense nota de tall.
En aquesta línia també s’argumenta que les diferències entre els estudiants ja es produeixen des de molt petits influïts pel seu entorn socioeconòmic. Per tant, argumenten, és a l’educació primària on s’ha d’invertir per garantir la igualtat d’oportunitats.
Sent cert que s’ha d’invertir molt més a l’educació infantil, primària i secundària per garantir la igualtat d’oportunitats, això en cap cas fa menys necessari que aquesta igualtat d’oportunitats continuï en la universitària amb la mesures ja esmentades: gratuïtat, beques-salari i eliminació de les notes de tall per accedir a les carreres universitàries.
Perquè aquesta igualtat en l’etapa dels 0 als 18 anys fos real s’hauria d’acabar amb les escoles concertades i privades, i garantir una escola pública per tots que tingués el mateix nivell que la millor de les actuals escoles privades. És a dir, igualar per dalt i no per baix.
Com a mesura compensatòria a la no gratuïtat es proposa reforçar les beques, en la línia de que va argumentar l’ex-conseller Mas-Colell per justificar la pujada de taxes del 66% el 2012 que va suposar l’expulsió de la universitat de milers d’estudiants.
Però és evident que les beques sobre la matrícula no garanteixen la igualtat d’oportunitats en l’accés a la universitat. Primer, perquè tenir uns ingressos que superen per poc el màxim per rebre una exempció parcial o total del pagament de la matrícula pot deixar-te amb moltes dificultats per dur a terme aquest pagament. Segon, i lligat a això, és que la necessitat de treballar dels estudiants amb menys ingressos dificulta complir amb els requisits acadèmics necessaris per mantenir la beca.
