Política Estat espanyol

DECLARACIÓ 28A

Ni la dreta ni el “mal menor” tenen res a oferir-nos: construïm una esquerra de classe i anticapitalista

Aquesta setmana arrenca la campanya electoral del 28A. Unes eleccions generals en les quals es confrontaran dues receptes diferents que busquen donar resposta a la prolongada crisi del Règim del 78, però que en cap cas representen una sortida per als treballadors, les dones i la joventut.

divendres 12 d’abril| edició del dia

El projecte de “restauració reaccionària” de la dreta i la extrema dreta

En aquestes eleccions el projecte d’una “restauració reaccionària” del Règim encapçalat pel PP, Ciutadans i Vox reapareix amb força. És en l’essencial el mateix projecte que es va posar en marxa a la tardor de 2017 amb el “a por ellos”, el discurs del 3-O de Felipe VI i la posterior aplicació del 155 a Catalunya.

Es tracta d’un intent de redefinir el Règim en clau recentralizadora i més repressiva amb diversos objectius. En primer lloc, per a tancar la crisi catalana per mitjà d’una anul·lació de facto de la seva autonomia i més persecució -sense descartar il·legalitzacions, recuperant la política que es va emprar contra l’esquerra independentista basca-. Al mateix temps, per desplegar una política obertament més racista contra els immigrants i antidrets de les dones, el col·lectiu lgtbi -com a reacció a l’emergència del gran moviment de dones-. I finalment, per aplicar un pla d’ajust en clau neoliberal contra la classe treballadora a uns ritmes de creuer.

En aquest bloc reaccionari Vox apareix com l’ala més radicalitzada, que a la vegada marca agenda als altres dos partits. L’extrema dreta es juga a actuar com la “garantia” que, encara que el seu programa màxim -com l’anul·lació de l’Estat autonòmic íntegrament o la derogació del conjunt de lleis relatives a alguns drets democràtics conquistats en les últimes dècades-, pot no ser acceptat per PP i Cs, sí que marcarà les línies vermelles per a assegurar que tota reconfiguració es farà obertament per la dreta i sense concessions.

La “regeneració democràtica” de mans buides i defensa de l’essencial del Règim del 78

Enfront d’aquest projecte del búnquer, es presenta com a suposada “alternativa” el que representa el PSOE de Pedro Sánchez, amb Unidas Podemos com a socis. Es tractaria de reditar un govern de centreequerra com el que va assumir el poder després de la moció de censura de fa a penes 10 mesos. Un govern que s’ha caracteritzat per mantenir l’statu quo constitucional, mentre la seva política de gestos i tèbies concessions ni tan sols han posat en qüestió totes les retallades i ajustos acumulats en la dècada de crisi.

Aquesta proposta de “regeneració democràtica” del Règim del 78 es presenta com el fre a l’avanç de la dreta i l’extrema dreta. No obstant això, no oculta que en les bretxes centrals sostenen posicions gairebé idèntiques. El PSOE que va ser part del bloc monàrquic després de la tardor catalana i que ha estat històricament un dels grans sostenidors de la monarquia. I depenent del resultat electoral, ni tan sols descarta arribar a un acord amb Ciutadans per a mantenir el govern.

En la qüestió catalana Pedro Sánchez no ha passat d’algun gest innocu i propostes de diàleg buit. L’Advocacia de l’Estat es senta avui al costat de Vox en el banc de l’acusació del judici del Suprem i és part de la construcció del relat per a justificar penes per rebel·lió o sedició als presos polítics catalans. També acaba de querellar-se contra els ferits del 1-O. Sobre el dret a decidir fa explícita la seva negativa a qualsevol referèndum, així com la seva disponibilitat a aplicar un nou 155 si la situació el requereix.

Amb els grans escàndols que han esquitxat a la Corona o ara a les “clavegueres de l’Estat”, el PSOE manté el tancament de files amb la immunitat real o els cossos policials dedicats a la persecució política. La Llei Mordassa continua plenament vigent, així com les polítiques racistes contra els immigrants. Grane Marlaska acaba el seu mandat amb les concertinrs i les devolucions en calent a ple rendiment, la construcció de nous CIEs i el segrest de l’Aquarius en el port de Barcelona.

En el social, el PSOE s’ha carregat de promeses parcials, però ni ha derogat les retallades en les pensions de Zapatero i Rajoy, ni les seves reformes laborals i, menys encara, es planteja derogar l’article 135 i els mandats de la Troica, com van demostrar amb els seus Pressupostos sempre respectuosos amb el sostre de despesa marcada per Brussel·les i el compromís de prioritzar el pagament del deute. Just en el moment que comencen a canviar els aires de l’economia -amb Itàlia en recessió tècnica i Alemanya a la vora-, les “promeses socialistes” no se les pot creure ningú. I si hi ha dubtes, recordem al Zapatero de 2010, que va rescatar a la banca i va ser el pioner en l’aplicació del super ajust que després continuaria amb Rajoy al 2012.

Unidas Podemos i la política del “mal menor”

La integració en el Règim de l’anomenada “esquerra del canvi” continua fent salts. La ubicació d’Unidas Podemos com a “ministres sense cartera” del govern Sánchez té ara la seva continuïtat en centrar tota la seva proposta en aconseguir un resultat capaç de forçar al PSOE a incloure’ls en el següent Executiu. La idea de trencar els “cadenats del 78” de fa cinc anys va quedar ja pel camí en les generals de 2015, quan es va rebaixar a una “reforma constitucional”. En el 2016 ja la seva proposta de cogovern va ser oberta. Però en aquesta ocasió ho fan amb la defensa de la Constitució del 78 com el marc referencial de totes les seves propostes.

El missatge és clar: davant l’amenaça d’una “restauració reaccionària”, només cal sumar forces amb l’ala social-liberal del Règim per a conservar-lo i, com a màxim, promoure les reformes cosmètiques i les polítiques socials que el PSOE permeti. Per això en aquesta campanya Unidas Podemos no estan parlant de coses que no caben en aquest “marc legal vigent”, des de l’exercici del dret a decidir, fins a qüestionar la monarquia o, menys encara, obrir el meló amb processos constituents.

Pablo Iglesias ha tornat de la seva baixa de paternitat desempolsant part de la retòrica contra la “casta” -i més tard la “trama” lligada als grans poders econòmics- i un programa de reforma fiscal per a finançar una ampliació de l’Estat del benestar. Però tot el discurs es demostra un autèntic “bluf” electoralista en el moment en què es sincera i diu que tot acaba en un acord amb el partit de bipartidisme que millor ha resistit la crisi de representació i que és part des de fa dècades de l’establishment i els servidors de l’IBEX35.

Et pot interessar: Programa de Podemos: promeses de campanya i nou conformisme

Així doncs, enfront del PP, Cs i Vox, només caldria conformar-se amb el govern del “mal menor”. El mal menor d’un mercat laboral precaritza’t des dels governs de Felipe González, dels serveis bàsics en mans de les grans multinacionals on es jubilen els barons socialistes, de les lleis neoliberals que van alimentar la bombolla immobiliària prèvia a la crisi i ara la del lloguer, de les pensions de fam i la jubilació als 67 anys, de la Llei Mordassa, les lleis d’estrangeria, els CIE’s i les concertines, de la persecució al moviment democràtic català i la intervenció permanent de les autonomies a cop d’amenaça del 155. Perquè aquest, i cap altre, és el programa que també inclou la “regeneració democràtica” del PSOE.

Una posició, el “malmenorisme”, gairebé idèntica a la qual sostenen els grups independentistes agrupats en la candidatura “Ahora Repúblicas”, ERC, Bildu, BNG i Puyalón. Però també la dreta basca i catalana, en les quals els grans partits del Règim sempre tindran una reserva de diputats per a recolzar-los en totes les contrareformes socials, com han fet històricament, governés el PSOE o el PP.

Dues sortides sense res que oferir

Des del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT) considerem que cap dels dos grans projectes té alguna cosa que oferir a la classe treballadora, la joventut i els sectors populars, com tampoc als qui vénen sostenint lluites democràtiques contra el Règim del 78. Són diferents vies per a dalt per a apuntalar-lo, o bé redefinir-ho cap a la dreta, però en cap cas per a atendre cap de les demandes democràtiques i socials que constitueixen el fons de la crisi de règim per a baix.

El suport a la “menys dolenta” de les dues, com defensen Podemos, Izquierda Unida i les formacions de centreequerra independentista, representa optar per la subordinació a una de les ales del mateix Règim que ens reprimeix, blinda els privilegis dels capitalistes i ens condemna a un futur de creixent precarietat i misèria a la majoria.

Contra aquesta lògica, des de la CRT defensem la necessitat de posar en peu una esquerra sense complexos, que aixequi un programa contra aquest Règim i els capitalistes. Que es proposi posar fi a la Corona i defensi el dret d’autodeterminació sense la vènia del Rei o el mateix Estat que el nega a cop de repressió i judicis farsa; que es proposi acabar amb la impunitat, les lleis lliberticides i que batalli per la llibertat de tots els presos polítics i encausats per lluitar; que lluiti per la fi de tots els privilegis de la casta política, de la casta judicial patriarcal al servei de la banca i l’ofensiva repressiva. Que a la vegada combati per un programa per a donar resposta als grans problemes socials fent-li pagar tots els costos als grans capitalistes. Que es proposi conquistar el repartiment d’hores de treball sense reduir el salari, la nacionalització sota control obrer de les grans empreses i la banca, l’expropiació de tot el parc d’habitatges en mans de la bancs i especuladors, el no pagament del deute o els impostos a les grans fortunes per a garantir el finançament suficient als serveis públics i pensions dignes, entre altres mesures urgents.

Un programa que, davant la decadència del reaccionari Règim monàrquic hereu de Franco, lluiti per l’obertura de processos constituents lliures i sobirans. Una batalla en la qual la majoria obrera i popular es faci conscient que el seu poder real per a transformar la realitat no està en el vot cada dos o quatre anys que permet aquesta “democràcia per a rics”, sinó en la seva capacitat de lluita i autoorganització, obrint així el camí a la conquesta d’un govern dels treballadors i treballadores.

Et pot interessar: El programa que ningú oposa a la dreta en aquesta campanya electoral

Lamentablement, no hi ha una candidatura que es proposi lluitar per un programa així i la perspectiva de desenvolupar la mobilització i autoorganització, especialment de la classe treballadora, com la via per a aconseguir imposar-lo. És per això que en les eleccions del 28A ens pronunciem de forma general pel vot nul, blanc o l’abstenció.

Quina esquerra necessitem?

Recentment, des de la CRT plantegem a la CUP i a Anticapitalistes, més enllà de les diferències que mantenim, que davant aquestes eleccions tenien l’oportunitat, i al nostre entendre responsabilitat, d’“impulsar una candidatura en tot l’Estat que es proposi donar una expressió política de classe i anticapitalista als qui han fet una amarga experiència amb el neorreformisme o la direcció processista catalana. Una candidatura que marqui una clara independència d’Unidas Podemos i el seu programa de reeditar un acord amb el PSOE, com també amb la direcció del procés que vol subordinar el dret a decidir a una negociació amb l’Estat espanyol”.

Anticapitalistes, que davant les municipals i autonòmiques de Madrid ha optat per concórrer en una candidatura amb IU i sectors d’activistes, en les eleccions generals ha decidit cridar a votar críticament a Unidas Podemos. Lamentablement una posició oportunista, que expressa la seva resistència a trencar definitivament amb una formació en la gestació i llançament de la qual va ser una peça central, procés sobre el qual no han tret cap conclusió. Més encara quan Podemos s’ha transformat en un actor clau de l’intent de regeneració del Règim capitalista espanyol.

La CUP va decidir no presentar-se a favor de concentrar-se en les municipals i una espècie de retorn a allòsocial. Una decisió que ens sembla també un error i que dificulta, o fa més lent, treure lliçons profundes de la seva política durant el procés i la tardor catalana. A més de tornar a posar l’eix en la lluita i autoorganització, com vénen plantejant, és encara més necessari proposar-se construir una alternativa política clarament antirègim, anticapitalista i de classe, que busqui l’aliança amb la resta de sectors populars de l’Estat, i lligui la lluita democràtica del poble català amb la lluita general contra el Règim del 78 i per resoldre els grans problemes socials.

Per part seva, Poble Lliure -integrant de la CUP-, juntament amb Som Alternativa i el Partit pirata, conformant el Front Republicà, sí han decidit presentar-se, però després d’un programa merament democràtic, en el qual està absent la diferenciació amb la direcció processista i tota referència de classe o anticapitalista.

Des de la CRT hem proposat per tant que per a aquest 28A es poguessin construir candidatures obertes amb un programa anticapitalista i de classe, obertes a tots els sectors obrers en conflicte, del moviment de dones, de la joventut antimonàrquica, dels qui han hagut d’enfrontar als mateixos “ajuntaments del canvi”, les seves polítiques i promeses incomplides, dels activistes del moviment català que han trencat amb el “processisme”. No ha estat possible en aquesta ocasió, però reiterem la nostra crida a Anticapitalistes i la CUP a reobrir aquesta discussió i possibilitat, començant per les eleccions europees que podrien ser una nova oportunitat.

Per a aconseguir frenar les tendències més reaccionàries, de les que Vox només és la seva màxima expressió, i tots els intents de colar-nos una nova regeneració del Règim del 78, no hi ha un altre camí que posar en peu una extrema esquerra de classe, amb un programa anticapitalista, el centre del qual de gravetat sigui la lluita de classes. Una tasca estratègica que implica assumir el combat contra la burocràcia sindical que avui divideix i paralitza el moviment obrer com una tasca fonamental, així com la vinculació i confluència amb el moviment de dones, la joventut antimonàrquica o el moviment democràtic català, en la perspectiva de construir la força política i social que es pugui proposar veritablement “prendre el cel per assalt” i expropiar als expropiadors.




temes relacionats

Eleccions Estat espanyol   /    Política Estat espanyol   /    Règim del ’78   /    Unidos Podemos   /    CUP    /    Podemos   /    PSOE

Comentaris

Comentar