Política Estado Español

ESTAT ESPANYOL

Nadons robats: un drama sense fi ni justícia

La recent sentència absolutoria de l'únic doctor jutjat fins ara pel robatori de nadons, deixa sense justícia una de les majors atrocitats comeses en els últims 80 anys a l'Estat espanyol.

Jorge Calderón

Historiador y Profesor de Secundaria, Zaragoza

Jueves 11 de octubre | 15:39

Dilluns passat, l’Audiència Provincial de Madrid absolia al ginecòleg Eduardo Vela, de 85 anys, únic acusat en el primer judici de nadons robats a l’Estat espanyol. La raó esgrimida per la Judicatura és que havien prescrit els delictes que se li imputaven encara que donava per provada la seva participació en el robatori de la nena Inés Madrigal en 1969.

En la sentència, la Secció Setena de l’Audiència de Madrid el considera responsable de tots els delictes -detenció il·legal, suposició de part comesos per facultatiu i falsedat en document oficial- però l’absol de tots ells en determinar que el 1987, quan Madrigal va complir la majoria d’edat, van quedar tots ells prescrits.

Els jutges consideren provat a Vela autor dels tres delictes "de forma incontestable". En 1969 va lliurar al matrimoni format per Inés Pérez i Pablo Madrigal a "una nena de pocs dies d’edat fora dels llits legals, simulant l’existència d’un part que no s’havia produït i establint una filiació fal·laç". Tant la Fiscalia com Inés Madrigal van recórrer la sentència al Tribunal Suprem.

Màfia mèdica i eclesiàstica al “millor postor”

El cas del Doctor Vela és el primer que es jutja, però hi ha milers de casos més repartits per tot l’Estat. El rapte de nadons, igual que a altres dictadures com la d’Argentina, va ser una pràctica molt habitual utilitzada per la dictadura franquista.

Uns 30.000 nens i nenes durant la Guerra Civil espanyola i la postguerra, o bé van ser arrabassats a les seves mares represaliades perquè estaven empresonades, o bé van ser tutelats perquè les seves mares havien mort a les mans del propi exèrcit franquista. La idea era reeducar-los per després treure el denominat “gen roig”, i així evitar que compartissin la mateixa ideologia que els seus progenitors. Aquesta teoria va ser creada pel considerat “Doctor Méngüele” espanyol, el psiquiatre Antonio Vallejo Nájera.

El que al principi era una forma més de la brutal repressió feixista, aviat es va convertir també en un negoci molt rendible en el qual l’Església Catòlica va jugar un paper clau. Durant tota la dictadura i fins a 1990, es va crear una gran trama, que s’encarregava de robar nounats, principalment a mares solteres sense recursos.

Primer, gairebé sempre unes monges, s’oferien a ajudar a aquestes joves, que es trobaven en moltes ocasions soles. Els donaven un sostre on dormir fins al part i després aquest se solia realitzar en una clínica privada. Després del mateix se li deia que el bebè havia mort i si insistia en veure’l, se li acarnissava un nadó que havia estat descongelat per a l’ocasió. Se saben de casos que un mateix nadó congelat va ser utilitzat en diverses ocasions.

Després d’això, ell nadó robat era lliurat a una família adepta al règim que pagava una generosa quantitat de diners per al mateix. Perquè l’engany fos complet, la dona fingia un embaràs i un ginecòleg, com en el cas del doctor Vela, signava primer les actes falses de defunció que se li donava a la mare bilógica i després l’acta de naixement, per descomptat també falsa, que rebia el matrimoni. Així aquest podia inscriure sense problemes al nadó en el Registre Civil amb els seus cognoms.

Com veiem, a més d’un metge era imprescindible la participació d’una religiosa. Aquesta era la que enganyava a la mare soltera i també en moltes ocasions, la que ensenyava a la mateixa el seu suposat nadó mort i si així i tot no aconseguia convèncer-la, se l’amenaçava greument si aquesta insistia a conèixer la veritat. La participació de part de l’Església Catòlica en aquesta trama mafiosa va ser fonamental llavors, i encara avui dia, segueix sent-ho negant-se a obrir els arxius d’aquestes clíniques -la majoria d’elles religioses- perquè els milers de nadons robats que ho reclamen pugui conèixer el seu origen veritable.

Prou d’anys d’impunitat i silenci

Durant molts anys aquest drama ha estat silenciat per por o desconeixement, però afortunadament en els últims anys, nombroses associacions estan lluitant per descobrir la veritat i que es faci justícia.

Es tracta d’una de les accions més atroç dutes a terme a l’Estat espanyol. La justícia ha reconegut que són 300.000 els nadons que van ser robats a Espanya entre els anys 1940 i 1990. No obstant això aquestes associacions sempre s’han trobat amb nombrosos obstacles per aconseguir el seu objectiu.

En molts casos han passat diverses dècades dels fets i això fa que o bé els culpables morin abans de ser jutjats, com va ocórrer amb Sor María (la primera monja investigada per aquests successos) o bé, com en el cas del doctor Vela, la Justícia digui que els delictes han prescrit.

A més està el silenci còmplice tant de la Justícia, que s’ha negat durant dècades a investigar aquests successos, i de l’Església Catòlica, que com a última responsable directa d’aquests robatoris, segueix protegint als culpables i ocultat les proves dels delictes.

El cas dels nadons robats se suma a la llarga llista de casos on la impunitat dels delictes franquistes, mantinguda per l’aparell judicial, hereu del mateix, i la tot poderosa jerarquia catòlica, sostenidor fonamental de la dictadura, segueix mantenint-se avui dia.

Solament organitzats i lluitant per acabar amb aquest Règim del 78, basat en el “pacte de silenci i oblit” de la Transició podran les mates aconseguir la justícia que es mereixen. Si no, els morts seguiran en les cunetes, els torturadors i lladres de beus treballant o cobrant còmodament la seva pensió de publicació i els beus robats sense poder saber el seu veritable origen.






Temas relacionados

Casta Judicial   /   En Català   /   Política Estado Español   /   Iglesia Estado Español   /   Franquismo   /   Iglesia Católica

Comentarios

DEJAR COMENTARIO