Milers de refugiats amuntegats en campaments improvisats sense capacitat per donar-los assentament (al camp de Moria, a Lesbos, són 7000 persones en un espai per ,amb prou feines, 1500). Les tendes s’amunteguen al camp obert o en naus industrials, i no hi ha lloc on recolzar-se. Manquen d’infraestructures que permetin proveir d’aigua, higiene o menjar; no tenen un espai propi per viure, sense abric que els protegeixi de l’hivern. Són presoners entre dues fronteres. Es deixen morir en la desesperació, completament desposseïts de les seves vides, venent-la al proxenetisme del mercat negre i de la Unió Europea. L’èxit de creuar quilòmetres amb un parell de sabates gastades, d’aconseguir sobreviure a les travessies en pasteres (que aquest any han deixat 1800 morts), i una vegada que han superat les barreres burocràtiques suficients, havent de demostrar ser de les escasses nacionalitats a les quals s’ofereix asil; aquest èxit, en el millor dels casos, és l’angoixa i el dolor.
Com una paròdia nadalenca, els caps d’Estat d’Europa es van reunir el passat 14 de desembre per decidir la seva destinació. La tensió és palesa entre els Estats membres de la UE, i el debat ha girat entorn de l’obligatorietat de les quotes d’acolliment de refugiats (per si algú pensava que era quelcom ja tancat). Només Malta ha sobrepassat el seu objectiu en un 13%, seguits de Finlàndia i Irlanda (amb un 94% i 92% de compliment). Per contra, a principis d’aquest mes es va saber que la Unió Europea jutjaria a Polònia, Hongria i República Txeca per negar-se a admetre als refugiats. Eslovàquia, encara que no està imputada, s’ha resistit també a permetre l’entrada als refugiats i, recentment, Àustria s’ha unit a aquesta postura, país que ja va militaritzar la frontera per impedir el pas dels refugiats fa un any. Aquests països han ofert, com a única "alternativa", un pla de 35 milions d’euros per reforçar les fronteres de la UE i retenir als refugiats dins dels seus respectius països, i s’han mostrat inflexibles respecte a que era aquesta l’única col·laboració que ells oferirien.
"Estem disposats a contribuir amb una suma considerable de diners per defensar la frontera exterior de la Unió Europea i contribuir en les accions iniciades per la UE en territori de Líbia", declarava el primer ministre d’Hongria,Viktor Orbán.
Això no és un problema aïllat de quatre països de tall ultraconservador. L’ex primer ministre de Polònia i actual President del Consell Europeu, Donald Tusk, usant com a excusa el fracàs dels objectius (induïts, d’altra banda), ha proposat eliminar les quotes obligatòries imposades als països i fer del seu acolliment quelcom voluntari. Les conseqüències d’aquesta política xenòfoba i la lamentable situació que es viu en els camps no han trigat a fer-se notar i ha aixecat butllofes entre els mateixos refugiats, que el passat 20 de desembre van dur a terme una revolta al camp de Moria, a Lesbos; protesta que fou ràpidament reprimida per les forces policials gregues i que ha deixat al seu pas deu ferits, entre ells un nen i una dona embarassada.
Per la seva banda, altres països, com Espanya, no han estat tan honestos amb les seves intencions i han donat excuses per no haver complert amb la seva respectiva quota. Al setembre d’aquest any, quan vencia el termini de reubicació de refugiats, només havien estat acollits el 14% dels 17.338 refugiats. En un acte vergonyos de cinisme, el ministre d’Afers exteriors, Alfonso Dastis, ha assegurat que, si no s’ha acollit a la totalitat dels refugiats és, simplement, «perquè no hi ha expedients de tramitació», o dit d’una altra manera no hi ha ningú a qui acollir. El president Mariano Rajoy no ha tingut més tacte. Va apel·lar al consens i va afegir que, més que discutir sobre les quotes, hauria de buscar-se la cooperació per part dels països d’origen, com si es tractés de turistes.
Mentre la hipòcrita i impassible Unió Europea lluita per trobar una solució que la taqui el menys possible, el seu discurs perd valor conforme s’atèn als fets. Les ONGs i agències internacionals, tot i la tasca que puguin dur a terme en la denúncia i sensibilització, demostren ser insuficients. No n’hi ha prou amb la denúncia i l’apel·lació als valors morals. Només una estratègia política i anticapitalista pot donar una resposta real. És necessari analitzar el problema en relació a la cruenta gestió duta a terme per la UE; on, no solament no s’han fet càrrec de la reubicació, sense importar-los la destinació dels fills de la guerra i la misèria, sinó que els governs conservadors han demostrat la seva xenofòbia i racisme sense vergonya ni, sense pausa, alguna per part de la socialdemocracia còmplice, que es posa les mans al cap, tatúa als seus llavis la paraula solidaritat i estreny una mica més la soga dels qui no tenen res més a perdre que les seves vides.
