Els autodenominats “ajuntaments del canvi”, municipis en els quals Podemos, IU i diverses confluències van arribar a les alcaldies fa 4 anys, sofreixen un dur revés en aquest 26M.
Madrid: derrota de Carmena en mans del “trifachito”
Manuela Carmena perd l’Ajuntament de Madrid i l’alcaldia torna a les mans de la dreta per només dos escons. L’alcaldessa (ara en funcions) i líder de Más Madrid, obté 19 regidors amb el 94,68% dels vots escrutats. El PSOE n’obté 8. La suma de PP (15 regidors), Ciudadanos (11) i l’extrema dreta de Vox (4) superaria la majoria absoluta de 29 seients.
Madrid en Pie Municipalista, la coalició que agrupa IU, Anticapitalistas i la Bancada Municipalista encapçalada per Sánchez Mato, es queda fora del consistori amb 40.000 vots (2,6%, molt lluny del 5% necessari per a aconseguir representació). El divendres passat Pablo Iglesias havia demanat el vot “de la gent més d’esquerra” per a la candidatura de Madrid en Pie, perquè considerava que de totes maneres l’actual alcaldessa de Madrid guanyaria les eleccions.
Des de les files de Más Madrid ja comencen a sentir-se les veus que atribueixen la culpa de la derrota a Madrid en Pie, encara que estrictament la suma tampoc hagués permès el triomf. Manuela Carmena, no obstant això, va fer mèrits propis per a perdre l’alcaldia en mans de la dreta, amb la qual en els fets coincideix en bona part de l’agenda política per a la ciutat: continuïtat dels desnonaments, pelotazos urbanístics, revalidació de les contractes amb els grans grups capitalistes i persecució als manters.
La Candidatura encapçalada per Sánchez Mato, per part seva, tampoc no representava una clara alternativa política a Más Madrid. Excepte alguns qüestionaments al govern de Carmena pel seu suport a la “Operación Chamartín” o la seva política d’habitatge, el seu programa no diferia en l’essencial del que va portar a l’ara derrotada alcaldessa al consistori en 2015.
Saragossa: enfonsament del neo-reformisme
Saragossa també sofreix una bolcada. Santisteve (Zaragoza en común) perd l’alcaldia amb un resultat penós: tres regidors. Li segueix Podemos amb dos. El PSOE guanya passant de sis a deu escons, però amb els magres resultats de ZeC, Podemos i la sortida de l’ajuntament de Chunta Aragonesista (que es queda a uns centenars de paperetes de reeditar els seus dos regidors), no suma per “esquerra”.
La candidata socialista, Pilar Alegría, podria governar si pactés amb Ciudadanos, però tot indica que la dreta replicarà l’acord a tres bandes entre PP, Cs i Vox.
L’enfonsament del neo-reformisme saragossà és generalitzat. La confluència que en 2015 va collir el 24% dels vots -llavors amb Podemos-, retrocedeix a vuit punts (a penes una tercera part -20.000 sufragis- dels 58.047 que van rebre quatre anys enrere.
En aquest escenari, les ja tibants relacions internes entre els corrents que conviuen a Podemos i el que queda de ZeC prometen empitjorar.
Barcelona: perd Colau i es revalida l’independentisme
Ernest Maragall ha aconseguit aquest diumenge arrabassar-li l’Alcaldia a Ada Colau, la candidata de Barcelona en Comú, en la qual constitueix la primera victòria de la formació a la capital catalana des de la transició. Amb pocs vots de diferència i empatats amb deu regidors, el líder d’ERC ha obtingut el doble de seients que en 2015, mentre Colau perd un.
El PSC de Jaume Collboni es recupera obtenint vuit escons. Manuel Valls, la gran promesa de Ciutadans es queda amb 6, lluny dels resultats esperats. El partit de Puigdemont, Junts per Catalunya, obté tres, el PP surt últim amb dos i la CUP que havia entrat en el consistori amb 3 regidors queda aquesta vegada fora.
La derrota de Colau suposa un dur cop en diversos nivells: per a la pròpia Colau i el seu projecte, que perd la principal institució que governava, i sobre els seus aliats a nivell estatal, Podemos, que es queden sense l’altra plaça forta dels anomenats “ajuntaments del canvi”.
De la mateixa manera que Manuela Carmena a Madrid, més enllà d’alguns gestos, Colau va governar l’Ajuntament de la segona ciutat més important de l’Estat gestionant els grans negocis capitalistes, permetent que continués els desnonaments, mentre mantenia una política de “mà dura” contra els manters o la joventut migrant.
La Corunya: perd En Marea, però li donarà el govern al PSOE
A la Corunya, on governa En Marea amb Xulio Ferreiro, perd l’alcaldia en detriment del PSOE, que pujaria fins als nou escons, mentre que la coalició impulsada per Podemos retrocedeix fins als sis. Així i tot, s’espera que En Marea pacti amb el PSOE perquè hi hagi un govern “progressista”.
Cadis i València es mantenen, però pactant amb el PSOE
Tot i la la reculada generalitzada, José María González “Kichi” revalida a Cadis, i també ho fa Joan Ribó a València.
Kichi obté tretze escons, a un de la majoria absoluta, i s’espera que pacti amb el PSOE, que obtindrà cinc, per a seguir al capdavant del consistori. En 2015, Per Cádiz Sí se Puede i Ganar Cádiz en Común, amb deu edils, ja havien format Govern amb el suport socialista.
Anàlogament, Ribó revalida l’Alcaldia de València pactant “pels pèls” amb el PSOE per a arribar a la majoria. Amb un 27% dels vots, Compromís serà la principal força de la capital valenciana, seguida pel PP que malgrat la seva reculada continua mantenint el lideratge del bloc conservador. El PSPV-PSOE es recupera, revertint els pèssims resultats de 2015.
La dada des de la l’“esquerra” és que Unides Podem- Esquerra Unida s’enfonsa i no obté representació. Una altra manifestació de la fi de cicle del neo-reformisme.
