Aquest mes de gener l’Observatori del Sistema Universitari va fer públic el seu informe sobre el finançament de les universitats públiques, titulat “Qui finança la Universitat? Comparació entre Comunitats Autònomes a Espanya, Europa i l’OCDE, 2009-2015”

Aquest informe assenyala que des del 2009 fins al passat 2015 el finançament públic va caure de mitjana un 28%, mentre els diners ingressats per taxes acadèmiques van pujar un 31%. No obstant això, l’increment de les taxes no ha compensat les retallades en el finançament públic: “en euros constants, els ingressos totals no financers de les universitats públiques espanyoles van disminuir un 20,2%, ja que l’augment dels ingressos per preus públics va compensar només parcialment la caiguda del finançament públic”.

D’altra banda, existeixen grans diferències de finançament entre les diferents regions. Ja en 2009 “el finançament de les universitats públiques era molt dispar entre comunitats autònomes”, assegura l’Informe. No hem d’oblidar que gairebé el 95% del finançament públic de les universitats recau sobre els governs autonòmics i amb la crisi capitalista i les retallades “les desigualtats entre CCAA han augmentat, especialment pel que fa al finançament públic i als ingressos per taxes i preus públics”.

Els preus de taxes i matrícules per estudiant són més alts a Catalunya (2.123€), Madrid (1.715€) i comunitats com a Comunitat Valenciana, Castella i Lleó i Aragó (amb xifres entre els 1.500€ i els 1.600€). Entre els preus més baixos es troba Galícia, País Basc o Andalusia, on el preu no arriba als 900€.

Aquesta disparitat de les taxes no guarda relació amb la riquesa de cada regió. Comparant els preus de matrícula per estudiant en relació amb la riquesa de cada comunitat autònoma, l’informe destaca a la Comunitat Valenciana com el territori on l’aportació econòmica dels estudiants i les seves famílies és major en relació amb el producte interior brut (seguida per comunitats com Castella i Lleó, Catalunya, Murcia i Madrid). Així, per exemple, els estudiants de la Comunitat Valenciana fan un esforç que és 3,55 vegades superior al de les Illes Balears o el País Basc.

Font: Observatori del Sistema Universitari

En definitiva, l’informe aporta dades i estadístiques per visibilizar una situació que ja coneixíem: les retallades han afectat profundament a la universitat i són l’alumnat i les seves famílies els qui han hagut de fer un major esforç econòmic.

Un model universitari en crisi

L’informe ha posat de manifest a més que la universitat de l’Estat espanyol està per sota de la mitjana europea en el finançament públic de les seves universitats, aportant tan sols el 0,96% del PIB, lluny de la mitjana de l’OCDE (1,32%) i de la Unió Europea dels 22 (1,27%). Només tres països tenen pitjors resultats: Portugal, Regne Unit i Itàlia. L’Estat espanyol se sobre aquesta manera a un model d’universitat més elitista com la britànica, on el *estudiantado pot arribar a pagar fins a 10.000 lliures (14.300€) per les seves matrícules anuals.

Font: Observatori del sistema universitari

Hem d’entendre per tant que el model de finançament universitari no és resultat de la crisi econòmica, sinó una decisió política que està retallant el pressupost públic de la universitat i dificultant l’accés a la mateixa de sectors populars i de la classe obrera. En aquest context es comprèn millor el Pla Bolonya, el 3+2 i l’augment de les taxes. Sense oblidar que les taxes i preus de matrícules afecten especialment a les persones migrants que no tenen la condició de residents o comunitaris, arribant a pagar matrícules a un preu doble, tripe o fins i tot séxtuple en relació amb les taxes que s’apliquen a la resta dels seus companys i companyes. Tal com ja va assenyalar l’Observatori del Sistema Universitari en un altre informe.

Com ja assenyalem en un altre article, s’està ajustant la universitat encara més als interessos del mercat laboral capitalista i de les empreses. Els grans partits del Règim del 78, el PP i el PSOE, han estat els executors d’aquestes polítiques amb la total connivència de la casta universitària (rectors, vicerectors, degans, catedràtics, etc.).

Amb la modificació de l’article 135 de la Constitució, a l’agost de 2011, es va donar prioritat al pagament del deute enfront del finançament de serveis públics. Un any després, a l’agost del 2012, un decret de l’Executiu de Mariano Rajoy va canviar el sistema que fixava el preu de les matrícules universitàries establint que els alumnes paguin en funció del que costa la seva titulació, la qual cosa va aplanar el terreny perquè els governs autonòmics apliquessin els desorbitats augments de taxes.

El rol de Podemos i IU lluny de qüestionar aquesta situació ha suposat més aviat una adaptació, donant suport a governs autonòmics del PSOE, com en el cas d’Aragó, on s’acaben d’aprovar en el Consell Social de la Universitat de Saragossa uns pressupostos continuistes per 2018.

Així observem que la universitat actual, lluny de dirigir-se a ser un espai obert, democràtic i crític, on es desenvolupi el coneixement per transformar la societat -com sostenen alguns dels seus defensors-, es dirigeix encara més cap a un horitzó d’elitizacin i total subordinació als interessos empresarials.

L’economia capitalista manté un precari equilibri a força de retallar la despesa pública i precaritzar els llocs de treball, intentant mantenir la taxa de benefici. Una situació que és més que evident en una economia com l’espanyola, que genera escàs valor afegit, on la desocupació és un problema estructural i el sector serveis, sobretot l’hostaleria, ocupa cada vegada un major protagonisme.

En aquesta atmosfera la tendència a la rendibilitat va arraconant a l’interès social i la universitat, com altres serveis públics, està en el punt de mira dels atacs. Els interessos del capital xoquen frontalment amb la universitat pública ja que no precisa d’una gran quantitat de persones amb grans coneixements, sinó d’una limitada quantitat de mà d’obra intel·lectual amb capacitats específiques i tasques particulars en el procés econòmic de producció i circulació.

Aquest escenari explica les mesures de privatització d’àrees de l’ensenyament fins al límit de la seva funcionalitat, l’aprofundiment de la hiperespecializació dels estudis universitaris o la destrucció directa de mitjans educatius, generant així una menor quantitat de titulats.

Unes polítiques que ocasionen la precarizació i proletarització del treball intel·lectual a causa que l’oferta de força de treball qualificada no és coberta per la demanda de les empreses, implicant la frustració d’una joventut llançada a una carrera per augmentar els títols i el currículum sense acabar de sortir de la precarietat laboral o la desocupació.

Així s’entén que bona part de les persones titulades no només no treballin en un lloc de treball d’acord amb la seva formació, sinó que directament ni es plantegin enfocar la seva recerca d’ocupació en aquesta direcció. O situacions en les quals moltes persones opten per estudiar un grau de Formació Professional (FP) fins i tot després d’haver finalitzat una carrera universitària i el seu corresponent màster, perquè veuen majors perspectives d’obtenir una ocupació. És el tipus de formació que està demandant el capital: alguna cosa qualificada, però molt especialitzada en un àrea concreta.

La sortida a l’estranger d’una part important de la joventut a la recerca d’una vida millor acaba sent una altra alternativa, tractant d’aconseguir si és possible un lloc de treball que es correspongui amb la seva formació, encara que en moltes ocasions s’acabi caient en una nova situació de precarietat. Perquè si bé hi ha països que tenen més demanda de força de treball qualificada, com França, Alemanya o Regne Unit, també el seu model econòmic i universitari viu aquest tipus de contradiccions.

No interessa per tant que amplis sectors socials ingressin a la universitat ja que, en primer lloc, suposa una despesa social que no es vol assumir: un cost en infraestructures, en professorat, en beques, etc. Però, en segon lloc, perquè s’origina una capa intel·lectual que viu en la precarietat o la desocupació, la qual cosa pot generar una profunda conflictivitat social com va ocórrer en les revoltes estudiantils i socials de finals dels seixanta i setanta.

En defensa d’una universitat pública, veritablement laica i totalment gratuïta

Hem de fer front a aquesta universitat-empresa, de retallades i elitizació, destinada a proporcionar un coneixement cada vegada més estret i enfocat a un mercat laboral on la joventut es ven a un preu cada vegada més baix. No és el nostre model, creiem que la universitat ha d’ocupar un altre lloc en la societat, un espai democràtic on pugui participar activament la joventut i que estigui al servei dels interessos de la classe treballadora i la majoria de la societat.

Per a tal fi hem de dur a terme una absoluta transformació de la universitat, lluitant per la total gratuïtat i per a totes les persones. És un mínim democràtic bàsic. A més d’un sistema de beques perquè els fills i filles de la classe treballadora puguin cursar sense problemes els estudis superiors.

Enfront del malbaratament neoliberal del govern del PP i els governs autonòmics, l’educació, igual que altres serveis públics ha de ser una prioritat. Recordem que el rescat bancari ha costat a hores d’ara més de 62.000 milions d’euros, dels quals 40.000 ja es van donar per perduts pel Banc d’Espanya fa uns mesos. I només en 2017, el pagament del deute contret amb les entitats financeres i especulatives va suposar més de 32.000 milions d’euros.

En les últimes setmanes també vam poder conèixer que el govern del PP s’ha compromès amb l’OTAN a augmentar en un 80% la seva despesa militar per 2024, la qual cosa suposarà un cost de 18.000 milions d’euros.

No és una bogeria, per tant, exigir que el finançament públic augmenti fins a garantir una educació universitària pública i totalment gratuïta, perquè existeixen recursos econòmics suficients que a més podrien augmentar aplicant majors impostos a les grans fortunes. Tan sols les cent persones més riques de l’Estat espanyol tenen fortunes per valor de 158.700 milions d’euros, tal com va fer públic l’any passat la llista Forbes.

A més, cal aixecar la consigna per una universitat veritablement laica, on no es permetin acords ni privilegis amb l’Església catòlica, caracteritzada per les seves posicions homòfobes i masclistes. Uns privilegis i acords que avui es tradueixen a mantenir capelles i simbologia religiosa, o convenis que possibiliten a l’Església obtenir espais físics i de càtedra dins de la universitat pública.

D’altra banda, les universitats privades han tingut un gran creixement en les últimes dècades, una cosa que va en la línia del procés d’elitización que ja hem comentat. Al 1990 hi havia quatre universitats privades, avui existeixen 33 centres i suposen el 40% de l’oferta universitària, sent el 65% catòlics. Centres que pel seu propi caràcter són elitistes, exclusivament reservats a estudiants i famílies riques, a causa dels seus preus prohibitius.

D’aquesta manera hem de lluitar per una universitat totalment pública, laica i gratuïta, que garanteixi l’accés a la joventut i a la classe treballadora, sigui nativa o estrangera. És necessari construir un moviment estudiantil organitzat en assemblees de base i combatiu, capaç de portar endavant aquestes demandes democràtiques bàsiques. Un moviment que revolucioni la universitat, en aliança amb la lluita de les dones i la classe obrera, per anar “de la crítica de la universitat de classe, al qüestionament de la societat de classes”, com deien fa 50 anys els estudiants del Maig Francès.