Foto: EFE / Rodrigo Jiménez
Màxim Huerta, el periodista que va aconseguir fa amb prou feines uns dies el ministeri de Cultura i Esport, ha dimitit aquest dimecres a la tarda a causa de la notícia de frau treta a la llum pel diari El Confidencial.
El ja exministre va defraudar 276.778 d’euros al fisc entre 2006 i 2008 i es va investigar arran d’una modificació de llei realitzada per l’exministre d’hisenda Cristóbal Montoro al 2012. La tècnica utilitzada per Huerta és ben coneguda per tots i respon senzilla i planament a crear una Societat Limitada de manera que no tributa per l’IRPF i apareix com a simple treballador de la d’aquesta. Surten els comptes, no?
Segons recull el mateix mitjà que es va fer ressò d’aquest frau, la societat Almaximo Profesionales de la Imagen SL, la Societat Limitada creada per l’exministre en 2006, va facturar al 2006 207.920 euros, però ell, com a únic empleat, “tan sol” va cobrar 44.000 euros, la qual cosa deixa una retenció de 6.000 euros.
És a dir, Màxim Huerta, tal com va apuntar la sentència, “ha creat, participa, administra i controla” l’empresa, i per tant, és l’únic beneficiari dels beneficis d’aquesta. Si atenem a això, els beneficis nets de Huerta, una vegada restada les deduccions, van ser de 160.833 euros, és a dir, quatre vegades que el seu sou oficial i pel qual va tributar l’IRPF.
Amb aquesta història, l’exministre de Cultura (més que d’Esport), s’ha presentat davant els mitjans per fer pública la dimissió que instants abans feia de forma privada a Pedro Sánchez.
La defensa davant els mitjans de Huerta ha estat, d’una banda, assegurar que es troba amb els pagaments en ordre enfront d’Hisenda, i d’altra banda, que tot aquest “soroll” és afavorit per aquells que busquen desestabilitzar el govern de Sánchez, quelcom que “no anava a permetre”.
Quin dubte cap que la dreta i les clavegueres mediàtiques estan àvides de qualsevol escletxa que puguin trobar per començar a minar la imatge del Govern de Sánchez. Que els grans mitjans de comunicació són una eina més dins de la usual guerra bruta entre els diferents partits polítics burgesos, o fins i tot entre les internes dels mateixos, és una cosa ben conegut per tots.
Ara bé, el fet de defensar-se sota l’argument que el seu delicte ha estat producte de “una caça de bruixes” iniciada per Montoro en 2012, no és cert. La creació d’empreses fictícies amb l’objectiu de pagar menys imposats era delicte abans i després del 2006.
La cultura del frau
Amb l’objectiu de seguir sumant arguments a la seva defensa, l’exministre ha assegurat que “aconsellat pel seu gabinet fiscal” va realitzar aquesta enginyeria, quelcom que, segons també el propi exministre era una pràctica comuna entre “artistes, professionals liberals o arquitectes”.
En la cerca de trobar arguments per a la seva defensa, Huerta el que ha fet és exposar de forma clara i simple la cultura del frau que existeix en aquest país entre aquells que fan diners al món de l’espectacle i de l’oci, així com entre empresaris, banquers i la classe política al seu servei.
Mentre els treballadors i treballadores suportem la major càrrega tributària pagant de forma obligada i precisa mensualment la nostra aportació a les arques de l’Estat, que al seu torn es dedica a gestionar els negocis privats d’una minoria, les rendes del capital amb prou feines tributen i el sistema impositiu és inexistent per a les grans fortunes.
Això, al costat de la proliferació de paradisos fiscals, les SICAV i la sofisticada enginyeria tributària redueixen encara més les seves aportacions. Entre els quals utilitzen aquests recursos existeix un elenc d’artistes, famosos de pa sucat amb oli, esportistes i més protagonistes del món de la faràndula, que busquen tot tipus d’enginyeria per pagar menys imposats dels quals Màxim Huerta és un clar exponent.
