Internacional

#10ENE: NOVA ASUNCIÓN DE MADURO

Maduro assumeix nou mandat entre l’atipament popular i la pressió de la dreta proimperialista

Publiquem a continuació la declaració política de la Liga de Trabajadores por el Socialismo (LTS) davant l'assumpció del nou mandat de Maduro i l'ofensiva de la dreta local i regional proimperialista.

divendres 11 de gener| edició del dia

Enmig d’una catàstrofe econòmica que s’aprofundeix augmentant les calamitats del poble, el govern de Maduro es prepara per a assumir un nou mandat després d’unes eleccions falsejades. Estem contra el govern de Maduro que enfonsa cada vegada més als treballadors i els sectors populars en la catàstrofe econòmica, a més de retallar les llibertats democràtiques, fins i tot empresonant treballadors per lluitar, és un govern antiobrer, antipopular i repressiu, per això cridem a continuar enfrontant-lo. Però estem també contra l’oposició de dreta, que no representa de cap manera les aspiracions i interessos de la classe treballadora i el poble, sinó que encarna un projecte polític i econòmic totalment pro-empresarial i de major submissió als interessos del capital estranger, de la mà de la subordinació a l’imperialisme estatunidenc.

Un govern antiobrer i antipopular que aplica un ajust capitalista

La catàstrofe econòmica referma i s’aprofundeix al país per diversos anys. Els nivells de la caiguda de la producció són propis d’un país en guerra, però Veneçuela no es troba en tal situació, a l’una que un procés hiperinflacionari avança imparable, destruint qualsevol tipus d’ingrés de la classe treballadora i els sectors populars.

Durant els seus anys de govern Madur no ha fet una altra cosa que descarregar la catàstrofe econòmica sobre l’esquena del poble. Aquesta no és una frase feta, sinó una crua realitat. Milers i milers de milions de dòlars han estat destinats a pagar un fraudulent deute extern just en els moments dels majors patiments del poble, negant-li aquests recursos a les necessitats més urgents de les grans masses populars, però garantint-los-hi al capital financer internacional. Vagi “anti-imperialisme”! No li ha tremolat el pols per a aquesta decisió sumint en la misèria al poble treballador i beneficiant als grans creditors internacionals.

A la fi d’agost de l’any passat va llançar un pla d’una suposada “recuperació i prosperitat econòmica”, on els cops els van rebre la classe obrera i el poble pobre, mentre s’exonerava de l’ajust als capitalistes i la casta corrupta. La descomunal fugida de capitals, aquest saqueig de la renda petroliera fet per les diferents fraccions de la classe capitalista veneçolana (tant la tradicional com els afavorits del chavismo i els “nou-rics”), que té en l’exterior uns 500 mil milions de US$ i que és una de les raons de la ruïna actual del país, va quedar totalment impune. La sagnia que implica el deute extern tampoc va ser objecte de cap mesura, això tampoc es qüestiona. Així mateix, els grans empresaris i el capital transnacional van ser exonerats d’impostos i se’ls van legalitzar els preus d’hiperinflació que havien imposat.

Mentrestant, al poble el va recarregar amb més imposats augmentant l’IVA, que és un impost indirecte al salari, va legalitzar la megadevaluació del bolívar (és a dir, dels salaris i les prestacions socials) al preu del dòlar paral·lel, va acordar preus hiperinflacionaris, sent totalment còmplice i co-responsable de la desesperació del poble quan no podem comprar algun aliment o medicament pel seu altíssim cost. Simultàniament, avançava a eliminar grans conquestes històriques de la classe treballadora contingudes en les contractacions col·lectives. Vagi govern “obrerista”! No és difícil adonar-se quina classe social surt copejada amb aquests plans. Com hem vingut remarcant, això no és més que capitalisme pur i dur.

El govern vilment va recórrer a l’engany en llançar el seu “paquetazo” (augment generalitzat de preus) anunciant que el salari mínim estaria lligat a una suposada moneda virtual, el Petro, però aquesta moneda, per anuncis del propi govern, ha augmentat en termes exponencials mentre el valor del salari mínim no va mantenir aquest ritme, tot el contrari. No satisfet encara va avançar el propi govern en hipermegadevaluacions de la moneda que recentment havia llançat, el bolívar sobirà, la qual cosa dóna continuïtat a l’estrepitosa polvorització del salari, que al moment d’escriure aquesta declaració s’ha reduït el mínim nacional a 4 dòlars al mes, i a la baixa! Salaris no ja de pobresa, sinó de fam!

Assistim a una veritable massacre dels ingressos de la classe obrera, totalment favorable als patrons i als capitalistes privats en particular, tant nacionals com estrangers, que aconsegueixen així una de les mans d’obra més barates en el món. És un pla al servei de la més pura extracció de plusvàlua absoluta. Al que s’agreguen els acomiadaments massius fets tant en l’Estat com en l’empresa privada, llançant a major misèria a centenars de famílies treballadors, acomiadaments avalats pel govern a través del Ministeri del Treball.

Mentrestant, Maduro continua la seva demagògia desgastada de “augments” de salari nominals, quan la veritat és que el salari real no fa sinó baixar, i pretén que els treballadors i el poble es conformin amb la “protecció” dels bons que a la seva voluntat atorga el govern. El mateix President que és responsable, al costat dels capitalistes privats, de la ruïna del poble, de polvoritzar el salari, pretén vendre’s com a “protector”, quan ens mutila el salari i vol convertir-nos a canvi en receptors dels “obsequis” del seu govern.

Un govern de rendició nacional

A la recerca de “recursos”, Maduro i el seu govern no han trobat millor idea que lliurar les riqueses nacionals, sobretot del petroli i la mineria. Si ahir ho va fer d’una manera descarada amb el lliurament de tota l’àrea de l’Arco Minero del Orinoco a transnacionals per a l’explotació de l’or i altres minerals, provocant el major “eco-cidi” mai vist en la història del país i desplaçant forçosament de les seves zones i amb repressió oberta a pobles originaris, ara ho fa amb el petroli, violant fins i tot les pròpies lleis nacionals en signar nous acords de “prestacions de servei” en condicions lesives per al país (com l’exoneració d’impostos o regalies), la qual cosa implica un salt qualitatiu en el control i usdefruit del petroli veneçolà per part d’empreses estatunidenques, franceses, xineses, russes i d’altres latituds.

El govern sosté que és per a recuperar la producció petroliera. Però ha estat el propi govern que ha enfonsat la producció caient a nivells de 1940. Per això és tota una farsa, perquè deixa intacta l’estructura de la corrupció en PDVSA, no té cap política per a obligar la repatriació de la renda petroliera escapolida i el que fa és fer passos per a avançar en una obertura petroliera pitjor que la que es va intentar aplicar en la dècada neoliberal dels 90’s, en aquesta obertura l’Estat percep menys regalies, el capital imperialista està exonerat de complir les lleis nacionals en material laboral, té mans lliures per a disposar de la comercialització del petroli, i és tal la falta de transparència del règim que els contractes es fan gairebé clandestinament, a esquena del país, arribant a l’extrem en alguns casos en què el lliurament es fa a “empreses de maletí”, acabades de conformar (com EREPLA, d’un milionari del Partit Republicà, sí, el mateix partit de Bush i Trump). És així una obertura on també avancen els grans negocis d’una burocràcia estatal parasitària –bé com a gestors del capital estranger o com a associats directes al negoci– en benefici propi i en detriment del país. Estem enfront d’un lliurament infame.

Els capitalistes locals i estrangers que “inverteixen” al país arriben feliços amb el paradís oposat a Veneçuela, on la mà d’obra és a preus esclavistes, poden violentar els drets de la classe obrera a plaer, i si volen acomiadar el govern li ho avala.

Un govern bonapartista reaccionari, antidemocràtic i repressiu, sustentat en les Forces Armades

Qualsevol es pot preguntar com és possible que llançant tan brutals atacs i descarregat una de les pitjors crisis del país sobre el poble hagi pogut romandre tant temps. És que a l’una que el govern de Maduro ha anat avançant en aquest camí també l’ha fet a anar retallant permanentment drets democràtics. Vivim en un estat d’excepció permanent on garanties democràtiques són anul·lades.

En el moviment obrer i popular ha pesat molt l’herència deixada per Chávez d’una estatització de gran part de les seves organitzacions, convertint-les en corretja de transmissió entre els treballadors i el poble pobre de les polítiques governamentals, anul·lant-les com a organitzacions capaces de donar alguna lluita. Pes així mateix l’enorme fragmentació del moviment obrer impulsada pel chavismo, que es va encarregar de castigar als sectors que anaven més enllà del tolerat pel govern i de dividir les organitzacions que no controlava al seu antull, i pes la desorientació i desmoralització d’amplis sectors de la classe obrera i el poble, en veure com el projecte polític que consideraven “seu” és el mateix que està descarregant-los damunt els cops.

No obstant això, a aquests elements cal agregar-li el profund gir bonapartista reaccionari del règim polític. Venint del bonapartisme plebiscitari de Chávez, que no deixava de sustentar-se en les FF.AA. i la regimentació del moviment de masses, però el mecanisme fonamental de les quals eren els vots en què es banyava regularment el líder i la relativa distribució de la renda cap al poble treballador, amb Maduro i sota altres condicions econòmiques i polítiques, buidat de suport popular, la faç de l’Estat que castiga i reprimeix va passar a primer pla, anul·lant gairebé per complet qualsevol mecanisme de “concessions” o “redistribució” de la renda com a via per a sustentar el suport al seu govern. Transformant-se en un bonapartisme totalment reaccionari, sustentat fonamentalment en la repressió i el frau.

En aquest marc, el govern viola la pròpia Constitució que ells mateixos van crear. Per a això es va fer erigir una fraudulenta Assemblea Nacional Constituent, que es va autodeclarar plenipotenciària i supraconstitucional, recorrent als mètodes més irregulars possibles, que fins i tot no va arribar ni a tolerar a sectors de l’ara anomenat “chavismo dissident”. Ningú sap amb quants vots es va elegir cada diputat constituent, solament es va anunciar un nombre total de votants que ningú va poder auditar i per tant gens creïble. En veritat, en lloc d’un veritable poder constituent, que pogués expressar la voluntat popular en disputa contra el poder constituït, aquí es va tractar de tot el contrari, la farsa va estar armada per a un reforçament brutal del poder constituït, un instrument a la disposició de les camarilles bonapartistes governants.

Amb això es va aplanar el camí per a buscar tenir algun tipus de façana “democràtica”, després d’anys d’haver declarat en “desacatament” a l’Assemblea Nacional. Amb aquesta “Constituent” “plenipotenciària” va anul·lar per la via dels fets al parlament, va començar a *regimentar i “legislar” no només per a majors lliuraments del país, com la Llei d’Inversions Estrangeres, per a solo posar un exemple, sinó fins a per a la realització d’eleccions a governadors i municipals a millor conveniència i poder garantir-se majories en aquestes.

A través d’aquesta “Constituent” es decidia quin partit era legal o no, impedint la participació electoral tant de partits de l’oposició de dreta com del propi chavismo crític o dissident, dissenyant eleccions a la mesura, establint normes que suposadament corresponien al Consell Nacional Electoral (CNE), una altra institució dòcil del règim, igual que ho és el Tribunal Suprem de Justícia (TSJ).

Així es va preparar el camí per a anticipar en més de sis mesos les eleccions presidencials, aprofitant també el pitjor moment de l’oposició de dreta després del fracàs de la seva arremesa contra el govern en el 2017 amb les seves mobilitzacions que van ser reprimides, i que comptaven amb tot l’arc de suport del dretà continental i de l’imperialisme. Es tractava d’unes eleccions falsejades on pràcticament el règim decidia quin candidat es podia presentar o no.

Sectors de l’oposició dretana van llançar el seu candidat segurament a la recerca de pactes, o fruit de pactes de previs, mentre que altres sectors van cridar a no participar. Però es van tractar d’unes eleccions amb grans nivells d’abstenció on Maduro pràcticament es va elegir amb un 28% dels vots, els resultats dels quals va cridar a desconèixer al final del dia la fracció opositora que va presentar candidat. Els nivells d’abstenció mai vists en els últims 20 anys no eren més que expressió d’un cansament amb la situació imperant i les calamitats que es venien sofrint.

És més que clar que si el govern de Maduro ha avançat en aquest bonapartisme reaccionari, repressiu i supra-parlamentari, amb l’ús de mecanismes que s’emparenten amb un règim quasi dictatorial, ha estat per la Força Armada Nacional Bolivariana (FANB). La dreta parla de “dictadura” però ho fa amb un contingut funcional per a portar aigua al seu molí, doncs al mateix temps que calla la boca enfront de governs colpistes i fins i tot aplaudeix l’assumpció de Bolsonaro al Brasil, que no és més que la consolidació del cop institucional, crida els militars a posar “ordre” en la situació nacional.

El govern de Maduro, per a buscar la lleialtat de la FANB en aquest gir, va avançar a cedir-li cada vegada més espai en els grans negocis de l’Estat i donant-li el control de grans empreses fonamentals, arribant en l’últim any a lliurar-los el control de PDVSA, l’única empresa generadora de divises per les seves exportacions i el caràcter de renda petroliera. Els militars estan no només en el maneig d’importants empreses sinó en la majoria de dependències de l’Estat que són generadores de renda o que manegen grans negocis com és el cas del Ministeri d’Alimentació, qui té al seu càrrec totes les importacions que el govern realitza en aquest sector.

El govern de Maduro no només que està sustentat per les Forces Armades, sinó que pràcticament cogobierna amb aquestes, sent aquestes part de les diferents camarilles del chavismo que sustenten el govern i es divideixen tallades de poder. Aquest rol de les FF.AA. és el que li ha permès al govern de Maduro la supervivència enmig d’aquesta gran catàstrofe nacional.

Una armadura autoritària que s’expressa a més en l’existència de grups parapolicials (mal anomenats “col·lectius”) al servei del govern, armats amb la vènia de l’Estat i que compleixen el paper d’acoquinar i agredir en els barris i els llocs de treball als qui s’organitzen per a protestar. S’expressa en l’empresonament de dirigents sindicals i treballadors que lluita, i en l’impediment de qualsevol elecció sindical allí on el govern sap que pot perdre-la.

Una oposició de dreta que es recolza en el ingerència internacional de la mà de l’imperialisme

La política de Maduro porta aigües al molí no només de la “democràcia” liberal, amb el seu bonapartisme cada vegada més reaccionari, fent quedar com a “demòcrates” a l’oposició de dreta, sinó també al del programa neoliberal. A l’ésser una política feta en nom d’un suposat “socialisme” i del “control de l’Estat” en diversos àmbits de l’economia, contribueix al fet que davant la desesperació de no aconseguir-se cap sortida a la situació, cobri terreny l’ “alternativa” d’un programa de major “liberalització” de l’economia (alliberament del dòlar, de preus, més llibertats a l’empresariat per a acomiadar o precaritzar als treballadors) i major dependència davant el capital transnacional (més endeutament i “noves inversions”), que és el programa sostingut clarament per l’oposició de dreta.

Aquesta oposició de dreta no només és hereva dels governs repressius i assassins del passat, sinó que en el seu enfrontament al chavismo no ha estalviat en mecanismes antidemocràtics per a buscar desplaçar-lo del poder. Va ser el cas del cop d’abril de 2002, amb militars i suport de l’imperialisme, on van imposar com a president de facto al cap de torn de la cúpula empresarial i en 24 hores van volar d’un cop de ploma l’Assemblea Nacional de llavors (també electa per vot popular, com l’actual) i els altres poders públics, deslligant una persecució contra tot el que fes olor de chavismo o esquerra. O el nou intent d’enderrocar a Chávez mitjançant l’atur patronal i sabotatge petrolier de 2002-2003, provocant nombrosos danys en la indústria petroliera nacional i reduint a un mínim els ingressos de l’Estat per exportacions petrolieres, la qual cosa va implicar un fort impacte, no només en les arques nacionals, sinó i sobretot en les condicions de vida de les masses en aquest moment. Mostrant així les dents un sector de la burgesia que no li importa fer sofrir al poble en funció dels seus objectius de recobrar les regnes de l’Estat per a interès propi.

Més en general, sempre han buscat el suport de la bota militar per a sortir de Chávez, i després de Maduro. Així, abans de l’atur-sabotatge, els partits d’aquesta oposició i els mitjans de comunicació privats van ajudar a pujar a desenes de militars colpistes que, en ser jutjats pels fets d’abril, en plena Plaza Altamira es van declarar en “desobediència” i desconeixien al govern, apostant durant diverses setmanes a generar un nou cop militar. Més recentment, i ja enmig de la catàstrofe, aprofitant de fer demagògia davant el gir autoritari del règim, no han cessat d’ajudar a pujar als militars al fet que siguin aquests els que empenyin del poder a Maduro, tant en 2017 com ara, quan el nou president de la AN els diu clarament als militars que els necessiten per a “fer efectiva” la transició, és a dir, la sortida de Maduro.

Aquesta és l’estirp “democràtica” d’aquesta oposició! Sempre buscant impactar en les FF.AA. per a incentivar-la a plans colpistes. Així, com ho hem denunciat, tenen una doble moral en la qual el paper dels militars com a àrbitres de la situació només és considerat negatiu si sostenen a Maduro, però seria positiu si ho usen per a treure-ho i facilitar un govern de la dreta. És així com donats suport es recolzen en la pressió i la ingerència de l’imperialisme i la dreta regional que no descarta fins i tot la possibilitat d’una intervenció directa o militar sobre Veneçuela.

L’últim ha estat el suport a la declaració del Grup de Lima, una junta de governs dretans de la regió, on es donen cita governs altament repressius contra els seus pobles, fins i tot sorgits de mecanismes profundament antidemocràtics, com l’ultradretà Bolsonaro, que només va poder arribar a la presidència de la mà del cop institucional, que amb l’aval judicial i la pressió de les FF.AA. va proscriure i va empresonar al candidat amb més suport popular (Lula) i va falsejar les eleccions. Aquest és el grup de governs “democràtics” l’objectiu declarat dels quals és exercir pressió, de la mà dels EUA, per a treure de la presidència a Maduro.

Aquesta declaració busca senzillament, com va assenyalar el canceller peruà Néstor Popolizio, “el no reconeixement de la legitimitat del nou període del règim veneçolà”. Es tracta d’una declaració darrere de la qual estan clarament els Estats Units, va sorgir després d’una reunió en la qual va participar per vídeo-conferencia Mike Pompeo –Secretari d’Estat estatunidenc–, tot i que els EUA no és membre del Grup de Lima, i en la qual van tenir a més el vassallatge d’acceptar que es plasmés la defensa dels seus interessos imperialistes en contra de Veneçuela, en pronunciar-se a favor de Guyana per la detenció d’un buc de l’estatunidenca Exxon Mobil en aigües territorials en disputa. Així, aquest grup de governs i l’oposició de dreta criolla, mancant força interna, es recolzen en l’imperialisme gringo, el mateix que no només “reconeix” sinó que manté criminals aliances amb dictadures monàrquiques com la d’Aràbia Saudita o Estats colonialistes i assassins com Israel. Pur cinisme i hipocresia!

Així, d’aquesta manera, l’oposició de dreta vol portar a enlluernar al moviment de masses després de la falsa polarització de reconèixer o no reconèixer al govern de Maduro i portar-lo després del seu política pro-imperialista que els catapulti a ells al poder. Això és tot el que està darrere dels anomenats que aquesta oposició de dreta, de la mà de tot la dreta continental i de l’imperialisme, realitza per a aquest 10 de gener. El poble treballador no ha de caure en aquest nou parany.

Continuar enfrontant al govern de Maduro amb total independència enfront de l’oposició i l’imperialisme!

Tant el govern de Maduro com l’oposició de dreta busquen col·locar al poble en un parany, ambdues són opcions reaccionàries, cap pensa en funció de les nostres necessitats. Hem de lluitar per una política d’independència de classe dels treballadors.

És cert que, amb el seu bonapartisme reaccionari, amb els seus mecanismes antidemocràtics i amb unes eleccions falsejades Maduro assumeix un nou mandat perpetuant-se en el govern mentre té a tot un poble que el rebutja per les calamitats a les quals l’ha vingut sotmetent. Les altes abstencions, les nombroses lluites dels treballadors contra la política del govern i les múltiples protestes dels sectors populars davant les calamitats amb l’aigua, el gas, la llum, etc., mostren la falta de legitimitat que, de fet, té aquest govern davant les masses. És un enfrontament que ha de seguir i apostar que es desenvolupi i s’elevi del reivindicatiu a una perspectiva política pròpia de la classe treballadora, no darrere dels qui busquen aplicar un programa en molts aspectes similar al de Maduro.

Per a mostra de les coincidències entre el govern i l’oposició, recordem només dues qüestions fonamentals: el pagament del deute públic extern, on s’han anat més de 80 mil milions de dòlars en els últims anys, tots directes al capital usurer internacional mentre el poble s’ha enfonsat en la misèria, i la gran fugida de capitals, que ha estat una grollera transferència de recursos de la renda petroliera pública cap al sector privat nacional, mentre el poble se sumeix en la ruïna. Pels seus propis interessos de classe, ni el govern ni l’oposició posen en qüestió aquests mecanismes, cap planteja parar la sagnia del deute extern ni obligar a la repatriació de l’escapolit, per això coincideixen en polítiques que inevitablement portaran al fet que la fallida del país la continuem pagant els de baix.

Així, aquesta oposició també vol més endeutament del país amb el capital financer internacional i més lliurament al capital transnacional (només que prefereix al FMI i les potencies capitalistes occidentals, mentre el govern el fa amb la Xina i altres “aliats”), vol més devaluació del bolívar i alliberament total de preus. Es diferencia del govern en què vol una ona de privatitzacions i donar més espai als empresaris en contra del poder econòmic de l’actual burocràcia civil i militar. És un projecte que tampoc es podrà sostenir sense repressió contra el poble, tal com la van saber aplicar varis d’aquests partits quan van governar. Per això volen treure Madur de la mà de l’imperialisme o de les FANB, no per a posar un govern "democràtic" sinó un govern “fort”, recolzat en aquestes mateixes FANB, per a poder imposar la seva “sortida” a la crisi amb més fam, lliurament i repressió.

Per això en aquest enfrontament en el qual no hem de donar-li treva al govern, no podem caure en el parany de l’oposició, que aprofitant-se de la situació imperant fa ús de les majors demagògies. Ara amb la diatriba “reconèixer-*no reconèixer” al govern de Maduro, que no constitueix més que un parany per a portar al poble després de la seva política. Ells busquen constituir un front “anti Maduro” on entren els empresaris, la dreta criolla, continental i fins a l’imperialisme, front en el qual volen incorporar a tot el poble treballador i pobre que no troba sortida en l’actual situació de catàstrofe. Però si bé és cert que estem en una tragèdia nacional sense aparent sortida, la dreta no representa una millor opció per a la classe treballadora.

La clau perquè aquesta catastròfica situació pugui tenir alguna sortida progressiva i no només aquestes variants reaccionàries actuals, és si la classe obrera pot intervenir de manera independent en la crisi. Això àdhuc no ocorre, i no hi ha al país una referència política per esquerra que expressi els interessos obrers i populars, no existeix encara una alternativa política que mobilitzi després de les demandes que posin per davant els interessos dels treballadors i el poble pobre contra els interessis capitalistes i de la màfia governant. No obstant això, els conflictes i les protestes als carrers dels treballadors que es van multiplicar l’any passat, i que ja en les primeres setmanes d’aquest nou any continuen mostrant la mateixa dinàmica, malgrat la por a perdre el treball, la repressió i fins a l’ús dels cossos parapolicials, apunten a una dinàmica que pot afavorir aquesta tendència, on els treballadors irrompin en l’escena amb les seves pròpies demandes.

Contra el govern i contra les propostes d’aquesta oposició, els treballadors hem de dir: Que siguin els capitalistes i la burocràcia estatal corrupta els qui paguin per tot aquest desastre econòmic! Ells ho van crear, ells han de pagar! La classe treballadora i el poble pobre han de dir clarament, ens neguem a continuar pagant les seves crisis!

La classe capitalista i els seus polítics (bé del govern o de l’oposició) pretenen “recuperar” la seva economia atacant com sempre els nostres interessos i condicions de vida, els treballadors hem d’oposar un pla d’emergència econòmic amb les nostres pròpies solucions, al voltant de les quals mobilitzar-nos i posar-nos en peus amb els nostres mètodes de lluita per a fer pesar els nostres interessos en aquesta situació.

Amb Maduro i el règim actual no hi ha sortida, però ha de ser el poble treballador qui expulsi a Maduro, amb els seus propis mètodes de lluita, no que el descontentament popular serveixi de base de maniobres per a una operació política de la burgesia i l’imperialisme. Per això diem categòricament que només el poble treballador ha de ser el que tiri a Maduro. Així mateix, només un govern obrer i del poble pobre, sustentat en les organitzacions de lluita que es donin les masses, i aplicant una sortida obrera en ruptura amb l’imperialisme i els capitalistes, pot donar resposta favorable al poble davant la catàstrofe imperant que ens continua enfonsant en el pantà de la misèria i les calamitats.




temes relacionats

Crisi Veneçuela   /    Eleccions Veneçuela   /    Veneçuela   /    En Català   /    Hugo Chávez   /    Nicolás Maduro   /    Internacional

Comentaris

Comentar