Mundo Obrero Estado Español

HISTÒRIA DE DONES

Les de les “Bates Vermelles”: obreres tèxtils contra el Franquisme

Fa 44 anys succeïa una de les lluites obreres més emblemàtiques durant el franquisme i la Transició: la vaga de les joves obreres tèxtils de vint anys d'edat, de la fàbrica Valmeline a Tarragona (Catalunya), conegudes com les de les “bates vermelles”.

Cynthia Lub

Barcelona | @LubCynthia

Jueves 23 de agosto | 08:52

La història de les dones treballadores està plena de relats i gestes. El seu protagonisme ha estat un component essencial en allò que va significar la gran ‘oposició obrera’ al Règim franquista, que es va manifestar amb diferent intensitat des de la dècada del 1940 i va continuar el seu desenvolupament fins a aguditzar-se durant els últims anys del Franquisme.

El rol que han exercit les treballadores en la conflictivitat laboral en aquesta època està relacionat amb que, durant el segle XX, el treball assalariat femení s’ha acrescut enormement, sent crucial en el desenvolupament econòmic i industrial sota un capitalisme en auge que requeria de més mà d’obra femenina. D’aquesta manera, s’estava posant en qüestió tot l’aparell ideològic, la religió i la ciència, que buscaven impedir que la dona es converteixi en assalariada. Però alhora, aquest va anar creixent sota els mateixos patrons ideològics de la divisió sexual i complementarietat dels sexes, per justificar majors desigualtats, discriminació i desjerarquització del treball de la dona fora de la llar.

D’aquesta manera, la conflictivitat de les dones s’ha desenvolupat amb una característica particular: la ‘doble presència’ en el treball assalariat i en el treball domèstic. El seu protagonisme estava impregnat d’una experiència a través de la qual, mentre lluitaven contra l’explotació a les fàbriques, qüestionava a un règim dictatorial en les seves arestes més misògines (Mary Nash, 2010).

Les obreres tèxtils: pioneres en les onades de vagues contra el Franquisme

Van ser les obreres tèxtils les que van protagonitzar els primers conflictes, sent les fàbriques d’aquest sector un dels motors industrials de l’economia i del comerç a Catalunya. I on les dones estaven sobrerrepresentades sota condicions laborals precàries, baixos salaris i jornades infinites, unit a les tasques de reproducció que en anys de postguerra significaven una pesada càrrega.

En aquest context, a l’estiu de 1974, es va desenvolupar l’emblemàtica lluita de les obreres de la fàbrica alemanya tèxtil de tall i confecció de samarretes, Seidensticker, que en 1973 va passar a anomenar-se Valmeline. Una lluita contra les dures condicions laborals imposades en la dècada de 1970 a les fàbriques tèxtils, on la mà d’obra femenina era fàcilment intercanviable i sense cap mobilitat cap a llocs qualificats. Llocs com a director, cap de producció, encarregat o tècnic, com el seu gènere masculí els descriu, estaven reservats exclusivament per als homes. Això evidentment influenciava en la desigualtat salarial, els homes tenien accés a mobilitat de categories i per tant a millors salaris, qüestió que per a les dones estava totalment negat.

A més de la discriminació, les treballadores sofrien condicions laborals d’extrema explotació: “El treball era dur perquè era un treball a preu fet i en cadena, significa que les peces anaven passant i si et trobaves malament, les teves peces quedaven endarrerides i en el descans o al final les havies d’acabar”, explica una treballadora de l’època (Montserrat Duch Plana, Meritxel Ferré Baldrich, 2016). Un cronòmetre controlava la producció de les treballadores, que havien de complir un nombre de peces cada tant temps. Si superaven les peces que havia estipulades en el temps marcat, cobraven una sobrepaga que es deia a preu fet. Algunes treballadores entrevistades expliquen que trigaven 20 segons a acabar una peça i que si no s’arribava a complir el temps, l’hi descomptaven del destajo.

La primer vaga havia estat l’any 1965, davant l’anunci de la patronal de dividir la jornada laboral, que sempre havia estat continuada. La resposta de la patronal va ser amb l’acomiadament d’una de les treballadores, que va haver de ser readmesa perquè les dones van amenaçar amb majors accions de solidaritat.

A pesar que el corrent majoritari de CCOO -PSUC-PCE- no atenia a les reivindicacions de les treballadores, aquestes -moltes d’elles sindicalitzades- van saber confeccionar una forma d’organització per trencar l’aïllament tant dins com fora de la fàbrica, aconseguint una important xarxa de solidaritat d’altres fàbriques i sectors de treballadors i treballadores, “Sortim en grupets de dones, que participem bastant activament de la línia sindical oficial, però intentant trencar les pautes que ens marcaven des del propi sindicat”, va afirmar Àngeles de la Fuente, una activa treballadora dins del món sindical de l’època (Montserrat Duch Plana, Meritxel Ferré Baldrich, 2016).

En 1974 la fàbrica comptava amb 300 treballadores -per les 500 en la dècada de 1960- amb una mitjana d’edat de vint anys. Començava la negociació del conveni propi de l’empresa al juny de 1974, en la qual les treballadores reclamaven millors condicions laborals i es presentaven a negociar a través de la “comissió de treballadores” amb elles al capdavant. No es va arribar a un acord amb la patronal, per la qual cosa van decidir en una assemblea fer un aturada que van començar el 10 de juliol, tots els dies durant una hora. Fins que l’empresa, que els havia promès negociar després de les vacances d’estiu, va respondre amb una sanció de tres dies de sou i jornades de treball per a tota la plantilla. Les treballadores van continuar la vaga i l’empresa va respondre de forma més dura encara, amb l’acomiadament de 162 treballadores (Ángeles De la Fuente Benito, 1985).

La decisió de la plantilla va ser continuar amb la vaga però ocupant la fàbrica. La policia les va desallotjar per la força i les treballadores, lluny d’acoquinar-se, van començar a mobilitzar-se per les altres fàbriques per difondre la seva situació. I fins i tot van enviar una comissió d’informació a Alemanya on es trobava la seu de l’empresa, amb la finalitat de que la vaga tingués repercussió internacional.

Les Bates Vermelles de la dignitat demanaven “Pa i Justícia”

Les treballadores de Valmeline van rebre solidaritat de moltes fàbriques, de treballadors i treballadores, organitzacions sindicals i polítiques d’esquerra. I amb el lema “Pa i Justícia a les Obreres de Valmeline S.A.” van publicar una octaveta en la que explicaven amb detalls la causa del seu conflicte. El dia 24 d’agost, una massiva manifestació va recórrer la Rambla Nova de Tarragona en solidaritat amb les obreres, els qui van marxar amb els seus uniformes, amb bates vermelles, que es van convertir en un símbol de “dignitat”, perquè les seves reivindicacions i el motor de la seva lluita era per la millora de les condicions laborals. Amb les seves bates vermelles van encapçalar, des d’aquesta data, totes les manifestacions: “En les manifestacions ens enviaven a la policia, i quan ens veien en el Sindicat tenien una actitud de “uy! Vénen les de les bates vermelles”, perquè portavem unes bates vermelles. Sempre que baixem a Tarragona anàvem amb l’uniforme perquè ens veiessin.” (Montserrat Duch Plana, Meritxel Ferré Baldrich, 2016).

L’última lluita de les obreres de la Valmeline va ser l’any 1980, enfront de l’anunci de l’empresa de tancament al·legant motius de crisi, encara que el que s’estava preparant era una deslocalització de la fàbrica, en un context de crisi i recessió econòmica en tot l’Estat i particularment en el sector tèxtil. La resposta de les treballadores va ser contundent i van ocupar la fàbrica durant 28 dies, quelcom habitual en aquells anys. Finalment la fàbrica va acabar tancant. Però els anys de lluita de les obreres tèxtils de Bates Vermelles, van quedar en la memòria i tradició de la lluita de les dones treballadores i la classe treballadora, durant el franquisme i la Transició.

Una tradició i memòria de la qual la recuperació és una tasca militant i conscient. Perquè la lluita de les dones, inscrita en la lluita de classes, no ha començat avui, sinó que té fils de continuïtat per recuperar per a les batalles actuals.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

Duch Plana, Montserrat, Ferré Baldrich, Meritxell, De súbdites a ciutadanes. Dons a Tarragona, 1939-1982, Publicacions Universitat Rovira i Virgili, Tarragona, 2016. Aquest interessant llibre recull testimoniatges orals de dones que van viure entre 1939 i 1982, amb entrevistes a trenta-dues dones de diferents generacions que habitaven a Tarrragona, amb l’objectiu d’analitzar i descriure les experiències viscudes sota el franquisme i la transició de les dones; entre elles, les de les obreres de Valmeline. Les historiadores han presentat una obra de gran rigor històric i de recerca en capítols titulats amb els noms que s’inspiren en obres literàries o filosòfiques de referència.

De la Fuente Benito, Ángeles, La conflictividad laboral en una empresa multinacional. El caso Valmelines (Historia desde dentro), Tarragona: tesina de Diplomatura al Col·legi de Graduats Socials, 1985, p. 54-86.

Nash, Mary, Trabajadoras: un siglo de trabajo femenino en Catalunya (1900-2000), Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Treball, Unió Europea, Fons Social Europeu, 2010.






Comentarios

DEJAR COMENTARIO