Les treballadores de les residències per a persones majors de Bizkaia estan fent història. I com que la història ha de quedar registrada amb les seves fonts orals, escrites i fotogràfiques, s’ha publicat aquest llibre tan merescut per a elles, en basc i en castellà amb el títol “No eran trabajadoras solo mujeres. Testimonios de las huelguistas de las residencias de Bizkaia” (Ed.Manu Roblez-Arangiz Institutua) escrit per Onintza Irureta Azkune amb un pròleg de Irantzu Varela Urrestizala. També en català per l’editorial Tigre de Paper, amb el títol “El verd és el nou lila", traduït per Oriol Valls.
Es tracta d’un llibre que fa un repàs d’una de les vagues més llargues de la dècada al País Basc l’any 2016, juntament amb l’emblemàtica vaga de Panrico a Catalunya (2013-2014), amb 378 dies de jornades en els quals, assumint el risc que el cansament desgastés les seves forces, contràriament les ha enfortit donant a conèixer en tot l’Estat una realitat que no només ocorre a Bizkaia: la dels treballs de cures, altament feminitzats, vergonyosament pagats i precaritzats i travessats per casos d’abús i maltractament patronal. La realitat també d’un dels nínxols més mercantilitzats del capitalisme que són les residències per a persones majors i dependents, cada vegada més privatitzats i precaris quant a la qualitat del servei. Però un altre nínxol també està en les empreses externalitzades que viuen de les baixes condicions laborals que sofreixen les treballadores.
Aquesta mateixa realitat està integrada en les reivindicacions de les treballadores, en les seves samarretes verdes, en les seves batalles de gènere en la lluita de classes, de les dones, de les treballadores que es van organitzar fartes de les seves condicions de treball i salaris baixos. Fartes que els treballs de cures altament feminitzats -perpetuats per la duradora i històrica divisió sexual del treball- s’infravalorin per a justificar l’explotació i baixes condicions laborals. Com explica la introducció del llibre, “ens van fer saber que la seva no era una lluita exclusivament laboral, sinó que també era una lluita feminista. Van denunciar que estava en joc la dignitat del treball de cures i que elles estaven pagant les conseqüències de l’aposta privatitzadora de les institucions públiques”, per la qual cosa no van dubtar a incomodar a la patronal però també a la Diputació Foral de Bizkaia.
Abans de començar amb els relats vius, el llibre comença dedicant vuit capítols breus als precedents d’una vaga “que no sorgeix del no-res”, sinó que estableix les seves bases en prèvies experiències durant la dècada dels vuitanta. En aquests capítols amb títols molt creatius i anècdotes il·lustratives, el llibre es proposa també explicar el rol del sindicat ELA -el de major representació sindical en el sector- en els processos de vagues i lluita sindical, donant a conèixer importants triomfs. Des de la lluita per un conveni propi per a les residències de Bizkaia que no se signaria fins a l’any 2003, quan “tractaven a les treballadores d’una manera totalment indigna, pràcticament com a esclaves”. I quan la majoria de les treballadores eren dones i negociaven els homes, ELA es va proposar invertir aquesta piràmide patriarcal de representació sindical i donar-li pes a les dones en la delegació de les negociacions. Es va avançar, a més, en una major coordinació entre els centres de Bizkaia.
Aquest conveni es va signar després de la primera vaga que va arrencar en la residència de Kirikiño, votada en “una assemblea de cinc minuts”, tal com titula el capítol en el qual es narra, i va implicar avanços importants en les seves condicions laborals. Era una època dura per a realitzar vagues, les treballadores eren considerades “criminals”, eren insultades i acusades d’abandonar a les persones ancianes, qüestió que les patronals instrumentalitzaven. També van ser durament criticades pels familiars dels ancians. Fins que aquests es van començar a organitzar i a crear llaços amb les treballadores, sent conscients que la precarietat i sobre explotació cap a elles repercutia en l’atenció a les persones ancianes. Un exemple d’això és que només comptaven amb vuit minuts per a despertar-les, endreçar-les, vestir-les i aixecar-les al matí.
Després d’un relat breu i interessant alhora sobre els precedents de la vaga de 378 dies, el llibre ens il·lustra amb imatges de periòdics, fotos i cartells que recorren les fites més importants en les lluites pels convenis. L’última part del llibre està enfocada en les veus de vuit treballadores que ens relaten les seves experiències. Una barreja de dones de diferents edats, generacions, moltes amb experiència sindical o en el moviment feminista, però d’altres no.
A més de reflectir les vergonyoses condicions laborals de les treballadores, treu a la llum allò més dur i difícil del seu treball: “Nosaltres som les seves mans, les seves cames, els ho fem tot, i també els escoltem”, expliquen dues de les més joves veus del llibre, les de Lara i Verónica. Per això la seva lluita es resumeix en: “Un descans digne per a les gerocultores, una vida digna per als residents”. Una altra crítica important que es relata en els testimoniatges de les treballadores, és el rol del poder polític i els seus representants com el diputat general de Bizkaia o la diputada de Benestar Social, que es deslligaven de la seva responsabilitat i manaven a les treballadores a negociar amb la patronal, quan els centres són públics.
Els atacs de la patronal, la implementació de les Reformes Laborals, les lluites per millores en els convenis, entre altres qüestions, ha mantingut durant anys a les treballadores de les residències de Bizkaia organitzades i lluitant. Fins a la prolongada vaga de l’any 2016 de 378 jornades. “Tu has fet oposicions, o què? Et penses que estàs en el sistema públic? Ni en els vostres millors somnis! Però vosaltres qui us heu creguts que sou?”. Així responia la patronal quan les treballadores, en la seva lluita pel cinquè conveni, reclamaven salari mínim de 1.200 euros, sou íntegre durant les baixes, increment del plus dels diumenges.
Reclamaven un salari que els permetés ser econòmicament independents i deixar de ser les que porten el salari complementari dels seus marits de 600 euros que cobraven quan no tenien conveni, tal com moltes vegades els deien els seus caps entre crits i maltractaments. El significat és profund, com explica el llibre, “ens trobem davant un sector feminitzat, lligat al treball de cures dut a terme per dones, considerat com una espècie de prolongació del treball que les dones sempre han realitzat en les seves llars”.
Els testimoniatges de les dones demostren amb rigorositat el propòsit del llibre: evidenciar la relació entre una lluita laboral i la “consciència feminista”, sent un col·lectiu de 4.500 dones d’un sector de 5.000 treballadores i treballadors. Des del començament de la crisi, l’extensió de múltiples lluites de la classe treballadora amb les dones al capdavant, han dotat al moviment feminista de reivindicacions socials, polítiques i laborals, de combativitat i de reinvindicaciones més integrals com: contra l’explotació, la precarietat o el maltractament patronal, insults masclistes, l’assetjament patronal i l’abús sexual en els centres de treball. El 8 de març tots aquests greuges contra les dones es van transformar en pancartes de reivindicacions que abans no tenien viabilitat en el moviment feminista de les dècades del noranta.
No obstant això, encara per a sectors del feminisme institucionalitzat, aquesta realitat ha trigat temps a ser reconeguda. I així es llisca en els relats de les dones, i és que el moviment feminista també va arribar tard a secundar-les i, especialment, el feminisme institucional com l’Institut basc de la dona, Emakunde, que, com relata Kontxi, “tampoc es va posar en contacte amb nosaltres, vam ser nosaltres les que vam haver de trucar a la seva porta”. Si les treballadores mostren un feminisme contraposat al feminisme liberal de les Ana Botín, també han qüestionat al feminisme institucionalitzat, allunyat de la realitat de la majoria de les dones, les treballadores, les migrants i racialitzades i joves precàries.
En un recent llibre de la qual sóc coautora, “Patriarcado y Capitalismo. Feminismo, clase y diversidad” [1], expliquem com, en l’actualitat, ja no es pot ocultar la importància de les tasques de cures i la seva translació- prolongació de les tasques de la llar al treball assalariat, molt precari i croat per tota mena de bretxes. Com tampoc es pot continuar ocultant que, dins de la classe treballadora assalariada, el 48% som dones i que, com relaten les treballadores de les residències, ja no ocupem un rol subsidiari en el mercat laboral. El sistema capitalista patriarcal oculta les tasques de cures i domèstiques situant-les en una esfera exclusivament privada. I divideix el treball assalariat del no assalariat, com si les tasques de reproducció del capital (treball no remunerat) fossin part d’un sistema aïllat.
Les vagues de les treballadores de les residències, de més de 378 dies han sigut l’antecedent de les dues vagues generals feministes el 8M, parant els centres de treball al costat del conjunt de la classe treballadora per les reivindicacions més sentides de les dones, van ajudar a superar aquesta falsa divisió entre el treball domèstic, les tasques de cures tan invisibilitzades per les patronals i les burocràcies sindicals, i el treball assalariat cada vegada més femení i divers, contra la violència masclista i els feminicidis.
Una generació de treballadores han decidit deixar de plorar a la “gàbia on es tira la roba bruta” i, com relata Marisol, “M’he convertit en una persona sense por, que està orgullosa del que ha fet i que si hi hagués una altra vaga la tornaria a fer”. I és que el 2020 promet més vagues per la millora del pròxim conveni. Pot ser aquest llibre tindrà una segona part i així ho deixa caure en l’últim capítol a manera de conclusió, “Vides que es transformen”.
NOTES
[1] Cynthia Burgueño y Josefina L. Martínez, Patriarcado y capitalismo, Akal, 2019, Madrid
