Cultura

60 ANYS

La revolució cubana de 1959

dimarts 1 de gener| edició del dia

La Revolució cubana compleix 60 anys. Potser la major gesta protagonitzada pels pobles llatinoamericans. L’única que va triomfar i va canviar les bases econòmiques i socials, expulsant a l’imperialisme que la mantenia en l’endarreriment i la misèria per a les grans majories, expropiant als grans monopolis i capitalistes. L’única que, només d’aquesta manera, va poder conquistar entre molts altres drets, la plena ocupació, la terra per als qui la treballen, salut i educació gratuïtes i universals, igual que l’habitatge.

El procés iniciat el 1er de gener, va significar en 3 o 4 anys un canvi de base i radical per a un poble que, a excepció de la capital, vivia assolat per la desocupació massiva, l’analfabetisme, la desnutrició i la mort per malalties curables; on la dependència i submissió a l’imperialisme ianqui era tal que l’Havana era coneguda com un “gran bordell” on els marines i rics estatunidencs es divertien a plaer amb total impunitat. El triomf a la Batalla de "Bahía de los Cochinos", acció cim de les milícies revolucionàries, va demostrar que tot allò havia acabat definitivament i que no és tan fàcil derrotar a un poble insurrecte per més maquinària militar que tingui l’enemic.

Per la seva profunditat, la revolució cubana es va convertir en el major símbol de la lluita de tots els pobles llatinoamericans i encara més enllà del nostre continent pel que la continuarem defensant incondicionalment contra qualsevol agressió imperialista, començant pel criminal bloqueig econòmic que ha causat estralls i encara avui manté els Estats Units sobre l’illa fins i tot havent-hi desenes de resolucions de l’ONU contra el bloqueig.

En homenatge a aquella gesta reeditem per primera vegada al català el següent article de Facundo Aguirre escrit per a l’aniversari de 2015.

L’1 de gener de 1959 les forces de l’Exèrcit Rebel encapçalades per Fidel Castro ingressen victorioses a Santiago de Cuba i el dictador Fulgencio Batista fuig cap als EUA donant inici a l’única revolució triomfant a Amèrica Llatina que va acabar amb l’expropiació de la burgesia i els terratinents. Una setmana més tard, el 8 de gener, una vaga general va derrotar les maniobres de la dictadura que buscava pispar-li la victòria al M26 mitjançant la creació d’una junta militar. L’Exèrcit Rebel és rebut per grans multituds a l’Havana.

La revolució va posar fi a la dictadura de Fulgencio Batista, que havia arribat al poder el 10 de març de 1952, encapçalant un cop conegut com el “madrugazo”. Va comptar a més amb el suport ferm de l’Exèrcit, l’imperialisme i la burgesia. En aquell temps Cuba enfrontava una greu situació per la caiguda de la demanda del sucre, motor de l’economia local, i l’obertura d’una forta crisi social. Cuba vivia en la degradació social producte de la dominació imperialista. l’Havana era un gran bordell on es divertien els nord-americans i feien grans negocis els integrants de la màfia.

En 1958 la mortalitat infantil se situava en els 60 nens per cada 1000 nascuts viu, l’analfabetisme era superior al 30% i la falta d’habitatge assolava als habitants de les ciutats. En el camp els terratinents explotaven despòticament a una massa gegantesca de pagesos i peons rurals.

Els partits opositors –entre ells l’estalinista Partit Socialista Popular- es van mantenir passius enfront del nou govern i van declamar la seva oposició només de paraula, sense moure un dit contra la dictadura. Les primeres confrontacions vindran dels estudiants i la joventut petitburgesa. Recolzant-se en aquest sector, el llavors dirigent del Partit Ortodox, Fidel Castro, intentarà provocar una insurrecció assaltant la caserna Montcada, el 26 de juliol de 1953. Tot i el fracàs, la repercussió d’aquesta acció i l’al·legat de la seva defensa en el judici conegut com “La història m’absoldrà”, fan de Fidel una figura popular. Alliberat al poc temps, conformarà el Moviment 26 de Juliol (M26).

El 2 de desembre de 1956 el Granma desembarca en les costes cubanes i els membres del grup guerriller són emboscats per l’Exèrcit. Dels 82 membres originals de l’expedició es reagrupen una vintena donant origen a la llegenda guerrillera de la Sierra Maestra. La veritat és que el Moviment 26 de Juliol era un estès moviment d’oposició, amb pes a les ciutats i suport de masses. El seu programa original, tal com s’expressa en el Manifest de la Sierra Maestra, era restaurar la Constitució de 1940 i realitzar una tímida reforma agrària. Sobre aquesta base el M26 impulsa una política d’aliança policlasista amb la resta de les forces opositores amb les quals signarà el Pacte de Caracas. Paral·lelament, la lluita de classes d’obrers i pagesos anirà perforant les bases de la dictadura de Batista. En 1955 els treballadors del sucre a les ciutats de Santiago, Camagüey i Las Vilas porten endavant una violenta vaga reprimida durament per la dictadura. Els zafreros en breu temps van passar d’exigir salaris a cridar a viva veu a baix el govern criminal!. En 1957 una vaga general té epicentre a la ciutat de Santiago, després de l’assassinat de Frank Pais, popular dirigent urbà del M26. Segons relata Ernesto “Che” Guevara, aquesta vaga “… va servir perquè ens adonéssim que era necessari incorporar a la lluita per l’alliberament de Cuba al factor social dels treballadors immediatament van començar les labors clandestines en els centres obrers per a preparar una vaga general que ajudés l’Exèrcit Rebel a conquistar el poder”. Després de derrotar el cèrcol militar sobre la Sierra Maestra, a finals de 1958, les columnes de l’Exèrcit Rebel dirigides pel Che i Camilo Cienfuegos propinen una forta derrota a l’exèrcit batistià en el combat de Santa Clara, quelcom que accelera la seva descomposició. Una vaga general de cinc dies possibilita l’entrada dels insurgents a l’Havana al gener de 1959 i la posterior instauració del govern provisional de Manuel Urrutia Lleó, antic President de la Cort Suprema.

La revolució va liquidar a l’Exèrcit deixant el seu lloc a les milícies de l’Exèrcit Rebel integrades per peons rurals, obrers i pagesos, que acompanyaran al nou poder. Aquesta situació espanta a la burgesia i a l’imperialisme que al principi miraven amb bons ulls al moviment dels “barbuts” de la Serra, però que davant l’avanç de la revolució comencen a boicotejar al govern. Els frecs del nou govern amb l’imperialisme van començar molt aviat al voltant dels tribunals revolucionaris i la reducció de lloguers i tarifes. La relació es tibarà encara més a partir de maig de 1959 quan es promulga la Llei de Reforma Agrària. Al juliol de 1959 Urrutia expulsa de la prefectura de l’Exèrcit a Fidel. La mobilització obrera i pagesa el va restituir en el seu càrrec, quelcom que va obligar a la renúncia de Urrutia. El poder queda en mans exclusives de l’Exèrcit Rebel.

“Una revolució de contraatac” va ser la forma en què Ernesto Guevara va definir a la revolució cubana, descrivint-la com un procés d’atacs i contraatacs. L’actitud hostil de la burgesia i l’imperialisme va radicalitzar la revolució empenyent al govern a la ruptura amb la burgesia, mentre la mobilització de les masses prenia la seva pròpia dinàmica.

Sis mil obrers de la Cuban Electric Company van a l’atur per augment dels sous, els de la petroliera Shell Oil i els 21 enginys sucrers que van sofrir retards en la zafra també surten per reclams salarials. El programa democràtic burgès original del M26 és superat àmpliament per la dinàmica de les forces enfrontades. El 29 de juny de 1960 s’intervé la Texaco i el 1r de juliol, la Esso i la Shell (en aquest mateix mes EUA suspèn la compra de sucre a Cuba com a pressió econòmica). A l’agost són nacionalitzades totes les companyies nord-americanes dels sectors petrolier, sucrera, telefònic i elèctric. A l’octubre es nacionalitza la banca (nacional i estrangera) i gairebé 400 grans empreses (centrals sucreres, fàbriques, ferrocarrils) i se sanciona la Llei de Reforma Urbana donant la propietat del seu habitatge a milers d’inquilins. els EUA continua pressionant en tots els terrenys i Cuba comença a recolzar-se en la Unió Soviètica. Al gener de 1961 els nord-americans trenquen relacions oficials i a l’abril organitzen la invasió dels exiliats cubans (a partir de llavors gusanos), armats per la CIA, a Bahía de los Cochinos. Les milícies populars derroten la incursió en pocs dies i es proclama el caràcter socialista de la revolució.

La revolució de 1959 va ensenyar que per a aconseguir l’alliberament nacional, la fi del latifundi i la resolució del problema de l’habitatge mitjançant la reforma urbana, cal combatre a les burgesies criolles, destruir el seu aparell repressiu, expulsant-les del poder polític i expropiant les seves propietats. En el seu moment aquesta realitat va significar un cop ideològic tremend a l’estalinisme dels PC llatinoamericans que predicaven la revolució per etapes i la via institucional dins del règim burgès. A contrapèl d’experiència històrica avui dia el chavisme –i els partidaris del castrisme- prediquen el mateix tipus de pensament derrotat en el seu moment per la revolució cubana: la col·laboració amb les burgesies nacionals i progressistes.

Malgrat les seves enormes conquestes, la revolució cubana no va donar lloc a un Estat basat en el govern democràtic dels consells d’obrers, pagesos i milicians, sinó que es va crear un estat obrer deformat i burocràtic que va imposar el dogma del socialisme en un sol país i el domini bonapartista del partit únic, ofegant les llibertats populars i bloquejant el camí de la revolució a Amèrica Llatina. Quan el castrisme va adherir al socialisme va estrènyer la seva aliança amb l’estalinisme cubà i el Kremlin, quelcom que va implicar, que després del reflux de la marea revolucionària, avancés la burocratització asfixiant del règim polític.

A 56 (60, Nd’E) anys d’una victòria fenomenal de les masses obreres i pageses d’Amèrica Llatina, La revolució cubana està assetjada per la seva crisi i la tendència creixent a la restauració capitalista impulsada per la pròpia burocràcia dirigent, encapçalada per Raúl Castro. El recent acord aconseguit amb el govern de Barack Obama, posen fi a una política de l’imperialisme de diferents nivells d’agressió, però no significa un abandó dels seus objectius contra-revolucionaris, sinó la cerca dels mateixos per altres mitjans. L’Església Catòlica ja ha rebut un avançament restauracionista com a pagament pels seus favors diplomàtics, més d’una dotzena de propietats expropiades li van ser retornades.

La revolució cubana mai va poder desenvolupar el seu potencial emancipador per l’ofec del règim burocràtic. La seva política internacional acabà col·laborant amb el desviament de revolucions com la xilena o la nicaragüenca i donant suport als tancs soviètics a Praga (1968) o el cop de Jaruzelsky a Polònia (1981). La política de la burocràcia, al costat del criminal bloqueig nord-americà, va mantenir a Cuba en l’endarreriment econòmic del monocultiu de sucre. León Trotsky denunciava a finals dels ’30 que la burocràcia soviètica, defensava l’estat creat pels bolxevics a la seva manera, enfonsant-lo estratègicament. En 1989, negativament, la història li va donar la raó. A Cuba, si les masses obreres i pageses no aconsegueixen defensar les seves conquestes amb una política independent, la història amenaça amb repetir-se.




temes relacionats

Història   /    En Català   /    Fidel Castro   /    Ernesto "Che" Guevara   /    Cultura   /    Internacional

Comentaris

Comentar